Dir que hi ha un llibre per a cada lector és tan irrellevant com les tones de fulls que s’han imprès per al Sant Jordi 2014 i que acabaran en una màquina destructora de paper. D’ençà que els llibres van deixar de ser interessants per si mateixos i van caure en els tentacles de la indústria editorial que cerca fer negoci a qualsevol preu, se n’han fet de molt gruixudes i els lectors apassionats per la lectura s’han acabat diluint en la massa de compradors compulsius fins al punt que avui dia un llibre bo, d’aquells que et fan estremir de veritat, o s’imposa per la seva singularitat o s’ofega dins la immensa mar de novetats deplorables, oportunistes i efímeres que no es mereixerien ni haver sortit mai de la massa líquida de paper.
Escric aquestes lletres en la prèvia del Dia del Llibre, però amb la certesa que el que s’acosta no diferirà pas gaire de la profanació, un abril més, del que hauria de ser veritablement la festa de la lletra escrita per a ser compartida, no només aquell dia sinó tot l’any. I no la feta pel centrecampista de torn, el televisiu clenxinat o la cuinera simpàtica que treuen un llibre amb l’empenta d’una casa editorial forta que els aboca a provocar ingressos ràpids, sinó pels que ens passem tot l’any anhelant un país normal en què escriptors i escriptores desenvolupem una tasca de reflexió, d’original divertiment i de companyia inseparable de les solituds ben portades.
No fa gaire vaig viure una cavalcada de reis des de primera línia i vaig constatar que a alguns nens i nenes els feien més il•lusió els caramels que els donaven en mà les tres testes coronades que no pas els Reis mateixos. Per Sant Jordi passa tres quarts del mateix. N’hi ha que decideixen quines portades val la pena gravar en la memòria i amb tot el poder pervers dels mitjans, sobretot televisius, van picant constantment al mall de la massa de compradors compulsius –ahir de mones i aquell dia de llibres- de manera que la gran colla, com si fos el ramat d’un Manelic eixelebrat, el 23 d’abril va a la recerca i captura d’aquelles portades, dels famosos que es disfressen d’escriptors i també del seu gargot a la primera pàgina d’uns textos que en molts casos no valen res. I mentrestant la vera literatura esbufega poc calmosa al marge de les modes, entre firmes de carn i ossos que somien tenir algun dia llargues cues al davant de les respectives paradetes que els llibreters els han reservat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!