Teníem els ?Moments viscuts? d?Enric Morera, l??Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana? de Pascal Comelade, el ?John Cage? de Llorenç Barber, ?La Ponència? per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el ?Diari d?un astre (intercomarcal)? de Quimi Portet i més.
Teníem els ?Moments viscuts? d?Enric Morera, l??Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana? de Pascal Comelade, el ?John Cage? de Llorenç Barber, ?La Ponència? per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el ?Diari d?un astre (intercomarcal)? de Quimi Portet i més. No són els únics però sí els que, fets per músics, parlen de la música catalana i mundial, que si fa no fa és el mateix.
Ara hi hem d?afegir ?Lo clarinet és l?aixada? de Miquel Àngel Marín. Publicat per Emboscall i Cafè Central, el llibre de què parlem conté un pròleg de Carles Hac Mor que també es podria considerar de forma independent en aquesta llista que obre l?article. ?Lo carinet? és l?obra d?un músic atrapat per la partitura que l?assumirà en el seu viatge formatiu a Alemanya i alhora l?estriparà a la vora del foc mentre llegeix Cage, el Cage mateix que reivindica Barber, Santos i, és clar, Hac Mor al pròleg. El Cage que il·lumina el camí dels sons inexplorats alhora que dinamita l?acadèmia on Miquel Àngel anava a formar-se. El músic assumirà l?excel·lència però en un procés dolorós en què Déu, família i institució musical seran centrifugats per la rentadora de la llibertat i, és clar, de l?alliberament.
Textos breus, reflexions, aforismes i forismes conformen aquest dietari personal d?una descoberta i d?un enderrocament del domini que arriba a través de l?instrument: ??Cal dominar l?instrument?. Domini, poder sobre allò, violència? i d?assumir alhora la llibertat com a negació: ?La definició de llibertat només pot ser negativa: no ser sotmès a cap poder?. El clarinet (del qual ?només escoltar-ne el so ja és submissió?), la partitura (que ?és perillosa perquè es pot prendre per una ordre?), la institució musical Musikhochschule (a on hi veu ?massa obediència?) i les pròpies pors són vençudes per Miquel Àngel quan recupera la Cava, aquella Cava que havia estat tirana i ara esdevé seva, tal com abans havia fet seva l?escola de música a Alemanya. I l?osmosi entre els dos móns el porta a la placidesa final del llibre quan entén que ?El tacte del clarinet recorda poderosament el tacte del mànec de l?aixada?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
veiem amb satisfacció que nes has linkat al teu blog, per deferencia fem el mateix amb el teu bloc, salutacions i ens lleigim
si es igual el nostre bloc porta per nón Té la mà Maria i no "te la mamaria", que sona sexy