Jordi Cots

La UCE ha realitzat la seva 51a edició, comptant la primera de l’any 1968 com a jornada organitzada conjuntament pel Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), organitzat a bressol del maig del 68. L’any 1969 ja va prendre el nom de UCE, sorgit de l’interès de gent de la Catalunya Nord per promoure i la llengua i cultura catalana i gent de la resta dels Països Catalans per trobar un espai de llibertat en un moment que la dictadura militar franquista encara era vigent. Des de llavors, amb més o menys intensitat, sempre ha estat un punt de trobada, primer exclusivament de l’activisme polític i social català, i posteriorment incorporant continguts acadèmics amb la seva vinculació amb la Xarxa Vicens Vives d’universitats del conjunt dels Països Catalans.

Enguany havia decidit anar-hi i finalment m’ho vaig poder combinar per anar el dimecres 21 d’agost, coincidint amb un interessant programa, on hi participaven com a persones ponents o moderadores persones conegudes. I alhora tenia també clar que em trobaria altres amistats, de les habituals que cada estiu van a la UCE, i probablement d’altres, com així va ser.

Per arribar a la primer xerrada tocava llevar-se d’hora, i semblava que encara fora de lloc perquè va ser al Pallars Sobirà, sembla que anar a la UCE porta històricament associat que en algun moment o altre t’aturin els CSFE. Porto casi 4 anys vivint a l’Alt Pirineu -i abans pujant per temes familiars, o per vacances durant forces estius-, i mai fins aquest dia m’havien aturat. I casualitats de la vida, el dia que vaig a Prada a la UCE la GC em segueix i em finalment em fa un registre i advertiments. El motiu aparent era que suposadament havia trepitjat una doble línia discontinua en un avançament -cosa que qüestiono perquè no ho tinc present-, el motiu de fons és que porto des de fa molts anys el CAT a les matricules dels diferents vehicles que he tingut. I atès que no tenen competències en trànsit, per cobrir les formes, fan una inspecció ocular del maleter i de l’interior del vehicle. Com tinc per objectiu arribar a la primera xerrada, procuro passivament no caure en cap provocació.

Finalment amb cert retard, per la “aturada tècnica”, vaig arribar a la xerrada acadèmica “Dret de reunió i manifestació”, que impartia en Josep Pagès, professor de dret constitucional de la UAB, encausat com a membre de la Sindicatura Electoral del 1O, amic i antic company de militància política fa anys al Vallès Oriental. Una interessant ponència des de la perspectiva jurídica dels drets de reunió i manifestació en l’ordenament jurídic estatal i internacional, tant important de tenir present en moments de repressió política com els actuals, quan hi ha persones preses polítiques a causa de ser líders d’entitats socials que van convocar manifestacions i concentracions durant la tardor del 2017. I quan també hi ha un nombre indeterminat de persones amb procediments o causes obertes per les diferents vagues generals convocades amb posterioritat de l’1O: el mateix 3 d’octubre, el 8 de novembre, o aquest mateix 2019 el 21 de febrer. Molts interessants les constatacions del Deep Stateen la intervenció política sobre el poder judicial, tant per les alteracions competencials del Tribunal Constitucional com sobre el control del Consell General del Poder Judicial -que és l’òrgan que governa la judicatura, i nomena les persones titulars dels diferents òrgans judicials com el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, entre d’altres- i l’explicació de la lògica de la lawfare-concepte per descriure la “guerra judicial”, on de forma asimètrica s’utilitza el sistema legal contra l’enemic a batre-. Recorda algunes idees clau, com que la unitat d’Espanya mai pot estar per sobre dels drets fonamentals, la pròpia Constitució Espanyola ni el dret i convenis internacionals. Com també que la desobediència civil no violenta, com la defensada per en Jordi Cuixart, es troba emparada en els drets fonamentals. Finalment recomana la lectura dels darrers informes de International Trial Watch de 09/07/2019 sobre el judici (causa especial TS 20907/2017, https://internationaltrialwatch.org/ca/inici-2/) i de l’Associació Catalana pels Drets Civils, amb d’altres entitats i associacions, l’informe Ñ-NY España-Catalunya, sobre més de 10 anys de conflicte polític i més de 1 any de violacions dels drets humans i de repressió (https://www.adretscivils.cat/informe-n-ny/).

Posteriorment al migdia a l’auditori us va realitzar la commemoració “Pompeu Fabra a l’exili”. Van presentar l’acte en Joan Talarn, president de la Diputació de Lleida, i en Jordi Casassas, president de l’equip rector de la UCE. Posteriorment Ramon Gual va fer la presentació d’un llibre sobre l’exili de Pompeu Fabra, fins la seva mort a Prada el 1948, projectant algunes de les fotografies de les activitats com exiliat, comentant-les i on sortien altres reconeguts exiliats republicans catalans. Més enllà de la seva important aportació com a lingüista, té rellevància aquest homenatge pel seu exili, com exponent de l’exili republicà del segle XX, quan actualment en ple segle XXI tornem a tenir persones republicanes catalanes exiliades a diferents països europeus. Tots els esforços per recuperar la memòria de l’exili republicà són totalment necessaris, per recuperar la nostra memòria i la nostra història. El seu oblit va ser una de les penyores del règim post-franquista de 1978. Tots tenim familiars que el van patir directament, i que a dia d’avui encara se’ns fa difícil reconstruir per on van passar i el que varen patir. Només hem pogut refer molt parcialment via memòria oral del que ens van voler explicar, i molt limitadament el que hem pogut trobar en les consultes a diferents arxius.

Finalment a la tarda vaig assistir a una taula debat “Com articulem la construcció dels Països Catalans des del context de cada territori”organitzada per l’ANC, amb la participació d’entitats del Consell Federal dels Països Catalans. Una taula rodona molt necessària i convenient per tenir present la realitat de cada territori i no perdré la referència l’horitzó cap on ens movem. Va ser presentat i moderat per l’amiga Xesca Oliver, del Secretariat de l’ANC. Intervenen per la Catalunya Nord Daniela Grau, de la territorial de l’ANC, per les Illes Víctor Pagès, de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, pel País Valencià en Toni Infante, president de la Plataforma pel Dret a Decidir del País València, i pel Principat l’amiga Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. La intervenció més abrandada va ser la representant de la Catalunya Nord, parlant directament de 360 anys de colonització francesa, amb intents permanents i fins l’actualitat d’eliminar els signes d’identitat vinculats amb la catalanitat, tant pel que respecte a la denominació del territori com respecte a la llengua. La representació de les Illes, primer posa de manifest que cada illa té les seves pròpies dinàmiques, institucions i partits, i per tant només parla per la illa de Mallorca, on hi ha una realitat molt vinculada al lloc de naixement de la població resident. Els nascuts a les Illes només són el 25%, un altre 25% resta de l’Estat, i la resta entre Unió Europea (alemanys i britànics principalment) i resta del món. Alhora a causa de l’espoli fiscal, dèficits d’infraestructures i alt nivell de vida, ha fet que en els darrers anys s’estigui produint un creixement del suport al sobiranisme, incloent a persones que provenien del regionalisme d’UM o directament alguns del PP. Per tant, tot i que lentament, s’està produint un augment de suports a opcions sobiranistes, tant en la vessant de dretes com el PI (Partit per les Illes) com la vessant d’esquerres (MÉS per Mallorca). Finalitza afirmant que tot i en aquest moment el sobiranisme no és majoritàriament independentista, quan Catalunya esdevingui República aniran al darrera, perquè si es queden a l’Estat espanyol els voldran esborrar. El representant del País València fa un anàlisi molt racional de la situació que es viu, on el concepte de Països Catalans, tot i ser creat per Joan Fuster, actualment és minoritari i marginal, perquè se l’ha vinculat a expansionisme català. Alhora està arrossegant el propi concepte de País Valencià. Planteja una estratègia, tot citant a Lenin, de “dues passes endarrere, per fer una endavant”, establint una estratègia pròpia de recuperar el País Valencià com a eix contra l’espoli fiscal, fonamentat en valors republicans, antifeixistes i solidaris, sense renunciar als Països Catalans però sense fer-ne bandera, reorientar sobre idea Països Valencians, i promoure agermanament entre pobles i entitats, i potenciant les relacions entre entitats i sindicats. Finalment la intervenció de la presidenta de l’ANC, es centra més en l’anàlisi de les diferents etapes del creixement de l’independentisme a Catalunya, tot reconeixent que amb el nou independentisme la referència als Països Catalans ha disminuït a diferència del preexistent, així com en els elements de l’actual etapa de transició post 1O, on des de l’ANC s’ha promogut reforçar aquells espais on s’havien evidenciat febleses. I en aquest marc és desenvolupen les campanyes “Consum estratègic” i “Eines de país” en els àmbits socioeconòmics. La conclusió de les diferents intervencions, és que tenim problemes comuns, però amb situacions diferents, sortides diferents i nivells de consciència en aquests moments també diferent, que comporta el respecte a les dinàmiques pròpies de cada territori dels Països Catalans.

Valoració global molt positiva de l’assistència d’un dia complet a la Universitat Catalana d’Estiu de 2019 a Prada. Tant pel contingut de les xerrades i diferents intervencions, com pel retrobament amb amistats de Sant Celoni, Les Franqueses, Barcelona, Cardedeu i Igualada. Reconforta alhora que hi ha persones que, tot i passar els anys, continuem actius en diferents àmbits. Te les pots trobar tant a les manifestacions del 11S, com en concentracions diverses contra la repressió i per la República Catalana, en assemblees generals de l’ANC, o a Brussel·les per la constitució del Consell per la República… Alhora una combinació molt encertada dels àmbits de les xerrades: llibertats fonamentals, exilis i Països Catalans. Molt interessants totes elles i molt actuals. Ajuda a recarregar energies. Ha pagat la pena sens dubte les 6 hores de conducció en un dia, entre anada i tornada, per assistir-hi!