19 de maig de 2011
Sense categoria
4 comentaris

Entrevista amb Joan Romero

Joan Romero
(Albacete, 1953) és un socialdemòcrata que va ser secretari general del PSPV a
finals dels 90 i que, amb la seva foto en els cartells electorals, va dimitir. Sí,
dimitir. Ara porta 12 anys lluny de la política, té el peus al País Valencià i
el cap a la seua càtedra de Geografia Humana i diu que de tornar, ni pensar-ho.
Una llàstima. Amb la política valenciana en flames, Romero és com aquells
enginyers de boscos que s’esforcen en tindre una visió global del desastre
mentre a peu del sinistre els afectats el que esperen és l’arribada dels
bombers. Romero va ser bomber i va acabar devorat pel foc de l’aparell del
PSPV. Ara tot és analitzar el que passa a casa nostra en clau internacional. Li
preguntes per Ruzafa i ell et contesta que l’OTAN. Diu que té la sensació de
parlar de més però pareix que sempre s’estiga mossegant la llengua.


“La dreta valenciana és tòxica”


JULIÀ
ÁLVARO: Com s’explica aquesta hegemonia electoral de ferro que pareix tenir el
PP al País Valencià tot i els problemes de gestió, divisió i corrupció que
l’afecten?

JOAN
ROMERO: Jo ho situaria en el marc de canvis culturals que s’estan donant més
enllà de l’àmbit regional. Ho situaria en allò que alguns han anomenat contextos
culturals postdemocràtics, o emergència del nihilisme polític, o del cinisme
polític. Vull dir, hi ha moltes coses que es trenquen a finals dels 80 i
començaments dels 90 i entre aquestes coses es trenquen uns determinats relats,
unes determinades formes de comportament, formes ètiques, de la moral. Jo li
done molta importància a això. En aquest context, quan el cinisme progressa, és
més fàcil que determinades formes de fer siguen més tolerades. Ho situe ahí… i
em serveix per explicar el que passa a València, a Múrcia, a altres llocs. Hi
ha un gruix de l’electorat conservador que ho tolera. A més, a això s’afegeix
una estratègia de màrqueting polític. Si un partit ha d’afrontar situacions
delicades, per exemple de corrupció, molt evidents sempre busquen un cas de
corrupció en l’adversari perquè avance la idea del cinisme polític, tots són
iguals, tots som igual. I en aquest context, quan s’instal·la el “tots són
iguals”, sempre guanya l’opció conservadora. L’electorat conservador és molt
cohesionat i, en canvi, l’electorat progressista, quan el cinisme avança, se’n
va més a l’abstenció.

JA:
Com reaccionen a això que descrius els partits d’esquerres?

JR:
Jo des de fa temps m’adone que les escales per analitzar el que està passant
són fonamentals. A vegades cal treballar a escala europea, a vegades a escala
espanyola, poques, i per a ben poc serveix 
l’escala regional. Aquest és un exemple. El gruix de l’esquerra europea
està en fase de reestructuració. Si mirem com està ara la socialdemocràcia
europea, veurem que falta un fil conductor. A més, s’està fent un esforç per
trobar un nou relat adequat al nou context que res té  a veure amb els temps en els quals la
socialdemocràcia va assentar els seus pilars més sòlids. Tot ha canviat molt.
En  aquest sentit, l’esquerra valenciana,
com l’espanyola, com l’europea, està en una fase d’intentar entendre els canvis
que s’estan donant. És molt complex perquè la dreta ha sigut capaç de construir
un relat de forma molt més senzilla. S’ha limitat a fer seues algunes coses de
l’estat de benestar i ha incorporat gotes de populisme, xenofobia, patriotisme,
tancament de fronteres… Jo li dic keynessianisme de dretes, la dreta ho té més
senzill. Per això l’esquerra ho té més complicat.


“Mai no m’he penedit d’haver dimitit”


JA:
El cert és que a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, l’esquerra
governa o ha governat recentment, en canvi al País Valencià s’encadenen
derrotes des de fa 16 anys. Algun fet diferenciador hi deu haver, o no?

JR:
Sempre hi ha diferències que poden enriquir l’argumentació general. Si es miren
les tendències, a Europa i Espanya, es veu que els partits conservadors es
mantenen i si els ix alguna cosa és per l’extrema dreta. Atenció amb aquesta
tendència. Segona cosa, la socialdemocracia té dificultats per mantenir aquest
35% i baixa fins el 25%. Baixa ja siga perquè per l’esquerra li apareixen els
anomenats partits d’una sola qüestió, els verds, per exemple, com perquè
l’electorat se li’n va directament a l’extrema dreta. En el cas d’Espanya es
veu com els partits conservadors es consoliden en les grans ciutats; mentre que
l’opció socialdemòcrata té més fidelitat només en les ciutats mitjanes. També
està passant que hi ha una modificació en com els ciutadans s’ubiquen
ideològicament i estan entre el 5, 5’5 i, fins i tot 6, tenint en compte que el
10 es extrema dreta i el 0, extrema esquerra.

JA:
Ja, però l’explicació per al País Valencià, quina és?

JR:
Jo crec que la nostra societat és més urbana i participa d’un conjunt de
transformacions que l’acosten al que ha passat a Madrid o a Múrcia. Jo em fixe
molt en aquestes dues comunitats. No em serveix Catalunya perquè són realitats
diferents en el context espanyol. Catalunya i el País Basc són realitats
nacionals, la resta, són regionals. Després es poden estudiar qüestions
específiques i, segurament, a València i a Madrid, la socialdemocràcia ha de
fer un esforç suplementari, seriós i assossegat per fer-se creïble davant
sectors extensos de les capes mitjanes de la societat, davant els joves i
davant  els jubilats.


“La socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar”


JA:
S’està fent?

JR:
Mentre la socialdemocràcia, a Espanya i a Europa, no recobre la legitimitat per
explicar a  la ciutadania que és capaç de
proposar una política econòmica millor i més justa que les opcions
conservadores, ho tindrà difícil per constituir-se com una opció de govern
creïble.

JA:
La socialdemocràcia valenciana és el PSPV?

JR:
No n’hi ha una altra.

JA:
Per fer arribar els seus missatges, per fer-se creïble, la socialdemocracia
valenciana, és a dir, el PSPV, està prou relacionada, prou lligada, amb els
moviments socials que li han de servir d’interlocutors?

JR:
Contestar aquesta pregunta, ens portaria temps…

JA:
En tenim…

JR:
… Ens portaria temps…

JA:
Doncs procura resumir, en la mesura que siga possible…

JR:
No hem de viure d’imaginaris que han canviat… L’assumpte de la connexió amb
sectors socials,  la capacitat de
connexió amb grups organitzats… això ha canviat molt. La política es fa d’un
altra forma. La política passa pels mitjans, pel màrqueting… per altres
llocs. Quan la dreta es consolida en un lloc, en el cas de València, m’has
preguntat per València, la dreta articula un seguit de complicitats, fidelitats
que van creant una xàrcia que és difícil de pegar-li la volta. La dreta
valenciana té unes característiques que la fan peculiar; és una dreta que jo
definiria com tòxica. Ho dic per la forma d’establir relacions amb determinats
segments de la societat, és una espècie d’autoritarisme tou. Consolida unes
fidelitats que són molt difícil de trencar… Entenc la teua pregunta però…


“Molts companys de la Universitat escapen del protagonisme perquè si critiques t’ataquen”


JA:
Però sense connexió real amb la societat, el PSPV té alguna possibilitat
d’avançar algun dia?

JR:
Sí, es pot. És més s’avançarà. La teua mateixa pregunta serviria per a Andalusia
o Castella-la Manxa. Des de l’arribada de la democràcia només han governat uns,
els socialistes, i han consolidat uns conjunts de fidelitats, si li vols dir
xàrcies clientelars ho accepte, que són difícils de revertir però hi ha un punt
que una societat canvia. Parexia impossible només imaginar que a Andalusia els
conservadors es podrien acostar als socialistes… Ara ja no és impensable. De
manera que jo done certa importància a les connexions amb la societat però el
que és realment important és elaborar discursos creïbles usant els mitjans que
hui s’han d’utilitzar. Et diré una cosa, ara el túnel valencià no està en
l’àmbit de la política, està en l’àmbit de l’economia. Per tant l’objectiu
fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser facilitar
l’existència d’un teixit productiu competitiu, construir un discurs creïble en
el terreny de l’economia… que és el que preocupa a la gent.

JA:
La socialdemocràcia valenciana, el PSPV, està armant aquest discurs creïble?

JR:
Jo m’he molestat a mirar el programa del PSPV i em pareix equilibrat. No sé qui
l’ha fet però jo subscriuria el programa econòmic del PSPV. De tota manera, una
cosa és tindre el programa i l’altra que siga percebut. La percepció és molt
important. Per tant, aquest és el repte, com fer perquè el programa siga
percebut per un ampli sector de la ciutadania. En això hauran  de continuar treballant, siga des de
l’oposició o des del govern.

JA:
Si és des del govern serà que ja s’ha aconseguit fer-lo creïble…

JR:
Sí, clar…

JA:
En tot, per fer creïble el discurs econòmic o qualsevol altre, quina
importància tenen les persones? El PSPV aprofita el seu capital humà?

JR:
He de reconèixer que estic un poquet perplex perquè aquesta pregunta me l’he
feta jo moltes vegades… No conec molt bé la candidatura socialista, conec el
cap de llista però no molt més. En canvi, sí que sé que en la candidatura rival
hi ha onze imputats…


“L’objectiu fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser construir un discurs creïble en el terreny de l’economia”


JA:
Jo no parlava de la llista  del PP, es
poden usar els mateixos criteris per analitzar la credibilitat d’una llista i l’altra?

JR:
Espera, espera… El que em té perplex a mi és quins són els corrents de fons
d’una societat que ni tan sols és sensible a aquest tipus de coses… Onze
imputats…

JA:
Igual són candidatures dirigides a electorats diferents, clienteles diferents?

JR:
Les enquestes diuen que hi ha un segment central de la societat que no és
client de ningú. El que em té perplex és el grau de fractura d’una societat que
no és capaç de no atendre qüestions tant bàsiques. Estem parlant d’onze
imputats, onze…

JA:
Opines que ja que la dreta guanya les eleccions, el PSPV ha de decantar el seu
discurs un poquet més cap a la dreta?

JR:
Però això també serveix per a Anglaterra o Alemanya… Vull dir, la
socialdemocràcia del que s’ha d’adonar és que la societat s’està fragmentant,
es redueixen les classes mitjanes i s’amplia la base. En aquests context, pense
que la socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar. Si no,
si tu no expliques que no hi ha res irreversible, que la qüestió social no és
del segle XIX, que la nova pobresa és del 2010, que un 20% de la societat
s’està quedant en els marges… Si tu no construeixes un nou discurs més radical
i més clar estàs perdut ja que per a discurs intermedi ja estan els conservadors.
Això és fonamental i ja veus que l’escala regional no es rellevant en aquest
processos.


“El més raonable, si els socialistes tornen a perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos ocasions més”


JA:
L’escala regional si que és rellevant per recordar el teu cas com a secretari
general del PSPV, aquell intent de renovació que no va reeixir. Creus que és important
per entendre el que ha passat després amb l’esquerra valenciana?

JR:
No ho sé. Cadascú té la seua biografia, jo venia de la Universitat, i m’adonava
fa14 anys dels canvis que venien… perquè els laboristes anglesos ja ho estaven
estudiant. A mi em movia això. Tres coses: conformar un cos teòric adequat als
canvis que s’estaven començant a donar, 
procurar transformar l’organització del partit per posar-lo al servei de
la ciutadania i no a l’inrevés i contribuir a donar-li al PSOE, en el conjunt
d’Espanya, un sentit més federal. Jo crec que tot això segueix obert, caldria
continuar treballant amb els mateixos objectius que jo tenia fa 14 anys…

JA:
Aquests anys s’han perdut?

JR:
No, crec que cal seguir treballant…

JA:
Aquell projecte teu es va frustrar per qüestions estrictament internes del
PSPV, producte de tensions internes, divisions, famílies. Et sembla que aquella
manera d’organitzar-se que va posar fi al teu projecte segueix vigent?

JR:
Si et dic la veritat, no he seguit massa la vida interna del partit des
d’aquell moment…

JA:
Alguns noms es mantenen.

JR:
Jo crec que alguns han canviat, hi ha hagut canvis…

JA:
Canvis de noms o canvis en les formes de funcionar?

JR:
Ho he seguit poc… Jo vaig prendre la decisió de dimitir i crec que vaig encertar…

JA:
Mai no t’has penedit d’haver dimitit?

JR:
No, no… Mai no m’he penedit d’haver dimitit. Jo vaig prendre dos decisions:
tancar la porta i tancar-la per sempre i, precisament per això, no  donar opinions sobre el funcionament del
partit… I així ho he fet i pense seguir així molts anys més.

JA:
Per què en la societat valenciana tenen tant poca presència social els
intel·lectuals progressistes?

JR:
No sé…

JA:
En una de les entrevistes d’aquesta sèrie, un dels entrevistats em deia que els
intel·lectuals valencians estan amagats en les seues càtedres. Et sents al·ludit?

JR:
No, jo crec que parle massa. No em sent al·ludit per aquesta frase. Jo a
vegades pense: “hauries de callar un poquet”. Dic el que vull, tinc moltes
plataformes per a fer-ho… No tinc aquesta percepció.

JA:
Els diaris valencians no van plens d’articles de destacats professors
universitaris…

JR:
El que vol escriure pot…

JA:
Doncs és el que et deia, no volen.

JR:
Viatjar ajuda a relativitzar, el que passa ací no és molt diferent del que
passa en altres llocs. El que sí que és cert és que s’ha importat una forma de
fer política, inventada pels republicans als Estats Units, que és la política
de la polarització. Ja no es discuteix de política sinó que s’ataca les
persones, se les desacredita. A mi això em pareix espantós. Doncs bé, eixa
estratègia, la polarització, ací es deia la crispació, ha arribat a Espanya i
en aquest context no ha d’estranyar que moltes persones que treballen en
l’àmbit acadèmic facen passos arrere. No es discuteix d’opinions. Tu fas un
article criticant el govern de torn i no et contesten amb arguments sinó que
t’ataquen a tu… En aquests context molts companys d’universitat escapen del
protagonisme ja que si critiques t’ataquen.

JA:
Això és por… Cadascú posa el llindar on considera.

JR:
La polarització és una estratègia devastadora. Primer, es carrega els ponts,
les possibilitats d’acord, i segon, s’ha generat una forma de fer política que
és desincentivadora, porta a no participar, a no implicar-se.

JA:
Has parlat dels Estats Units, però allà Obama va ser capaç de saltar per damunt
del terreny que li marcaven i va trobar una alternativa, i ara és el president
Obama.

JR:
Mira, la crisi del 2008 no és una crisi qualsevol, és una crisi molt profunda
que portarà canvis importants. En aquest sentit, s’ha de saber construir un
discurs de veritat alternatiu. Cal insistir, per una raó, jo pense que les
opcions lliberals, conservadores, són pitjors i més injustes .

JA:  Tu contemples la possibilitat que el relleu
del PP al País valencià no siga el PSPV o, com a mínim, no siga fonamentalment
el PSPV?

JR:
A curt termini veig difícil que passe una cosa així, a mitjà termini, res està
escrit. Em sembla que, donada la nostra pobra densitat social, els grans
partits seguiran sent essencials durant un bon temps. Més avant pot ser que
anem cap a models, sistemes de partits, menys concentrats, sense grans
majories, amb més pactes. Això des de França cap amunt és habitual.

JA:
Creus que l’alternativa al PP és el PSPV?

JR:
Sí, jo crec  que sí.

JA:
En solitari?

JR:
No ho sé… En solitari sembla difícil, tot hauria de passar per un pacte. Una
cosa si que em pareix clara. Si el PP torna a guanyar, el pitjor que podria fer
el PSPV és reprendre el que jo anomene 
el Mite de Sísif, tornar a començar, de nou tornar a començar. El més
raonable, si es compleix el que diuen les enquestes i els socialistes tornen a
perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos
ocasions més. Tornar a començar seria una gran error. Es tracta de donar-li
temps perquè la ciutadania puga percebre’l com una alternativa.

 

 

 

 

 

 

  1. De la llengua i la cultura on de primer ha estat sempre el verb.

    Sembla que alguns als valencians els vulguen tractar com de catalanistes molt més que els propis catalans, alhora que la majòria catalanista defungen ser més espanyolistes que els espanyols.

    Que la llengua siga la mateixa que al País Valencià, on ha sobreviscut per transmissió oral i s’ha conegut al País Valencià amb la denominació pròpia valenciana fins els nostre dies, no dona peu a que els catalans vulgen fer-ne un ús i abús sobre el País Valencià.

    Doncs si els catalans per profit propi, esclussivista o escluient volen fer la contra als valencians a favor contribuir al pleït de la llengua i en contra de la denominació valenciana de la llengua al País Valencià, on tant la llengua com la denominació valenciana a sobreviscut fins els nostres dies al País Valencià gràcies a la transmissió oral, que n’aprenguin i encara sembla que els passa poc per voler anar contra la natura valenciana i l’identitat pròpia.

    De la llengua i voler utilitzar la llengua per anar contra els valencians i la identitat pròpia valenciana per banda catalana i principatina.

    Si els catalans per voluntat pròpia volen posar la seva denominació de la llengua per demunt de la valenciana o ignorar-la i utilitzar-la per anar en contra dels valencians i la part del país segons ells, per exergir un total domini sobre els valencians i els País Valencià, és el seu problema i el seu camí, que sembla que no siga el mateix, ni molt menys que el expressat des de la voluntat valenciana majoritària des de fa anys i panys, per no dir segles.

    Una qüestió que envolta d’anar a buscar l’armonia i l’armonització entre identitats, ens pot separar, dividir o  inclús enfrontar encara més en prejuït de tots i en favor d’interessos aliens.

  2. Aquests socialdemòcrates divins són genials. Romero recorda Jordi Sevilla. Unes grans reflexions però de banyar-se el menys possible. Com es por “pensar” en l’esquerra i des de l’esquerra i no dir, en realitat, el que es pensa. Quina banda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!