16 de maig de 2011
3 comentaris

Entrevista amb Jordi Sevilla

La
de Jordi Sevilla (València, l’Horta, 1956) és l’única de les
trenta entrevistes de “El túnel valencià” que s’ha fet
mitjançant un intercanvi de correus electrònics i un parell de
converses telefòniques. Jordi Sevilla té l’ancora tirada a Madrid
des de fa molts anys. Quan li vaig plantejar el projecte em va dir
“m’interessa participar” i després ha contestat diligentment
totes les meves preguntes i repreguntes. Tant d’escrit d’anada i
tornada ha acabat fent l’entrevista més llarga del previst i, per
això, he hagut de tallar d’ací i d’allà. Espere que no haja
deixat fora la impressió que m’ha quedat a mi, que Sevilla es mira
el PSPV com un cas perdut. La possibilitat d’implicar-se recorda
l’actitud d’aquells estudiants que, quan el mestre ha de fer una
pregunta, estan pensant “que no em cride a mi, que no em cride a
mi”… encara que pensen que se saben la llicó.

 

“Des de Madrid no s’entén el que passa al PSPV des de fa una dècada”


Julià
Álvaro
: Per què tot i els problemes de gestió, de corrupció
i de divisió interna que té el PP no pareix que hi haja forma de
que l’esquerra avance electoralment al País Valencià?

Jordi
Sevilla
: En la política electoral que és fa ara es més
important el vot de rebuig que aquell fonamentat en la convicció
positiva. Per això, certament, la pregunta no és per què se
segueix votant al PP sinó per què no es vota una alternativa. Hi ha
tres explicacions. La primera és històrica, la classe hegemònica
valenciana no era la seua classe dirigent. La democràcia i l‘estat
autonòmic van començar a solucionar això, però va ser dirigit
pels socialistes, amb els quals els empresaris es van sentir còmodes
però mai els van identificar com “els seus”. La disfunció es
corregeix amb el “pacte del pollastre”. El PP aconsegueix
desplaçar als socialistes de la Generalitat. Els empreasris amb un
govern més pròxim, reforcen al partit i a un govern de dretes que
els compensa fen seus els interessos dels empresaris. Cal afegir a
això que des de la televisió autonòmica, des de la influència en
els mitjans locals, pels vincles amb organitzacions pròximes a
l’església catòliques… es va forjant una visió de la realitat
valenciana i dels interessos valencians a mida de les seus
necessitats.

JA:
I la història continua… La dreta continua instal·lada en aquest
èxit.

JS:
Defensen tres punts bàsics: primer, ells són uns magnífics gestors
que li han donat la volta a la situació econòmica i social de la
Comunitat; segon, els socialistes maltracten València, i tercer,
totes les acusacions que se’ls fan son falses, fins i tot les
judicials. La dreta valenciana contrueix una realitat favorable i
acosegueix traslladar-la a través de la seua xàrcia social al
conjunt dels ciutadans com la “visió” valenciana de les coses.
No crec que els votants del PP en la Comunitat estiguen d’acord amb
la corrupció. Sencillament és que no creuen que els seues siguen
així. I si apareixen evidències molt evidents sempre hi haurà una
conspiració dels adversaris als quals culpar. Fins que l’esquerra
no entenga això i en trega les conclusions oportunes ens costarà
trencar l’hegemonia de visió col.lectiva, quasi identificació,
que ha aconseguit construir la dreta.

 

“El PSPV ha d’aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demèrits dels adversaris”


JA:
Quina és la responsabilitat de l’esquerra en aquesta hegemonia de
la dreta?

JS:
Alguna cosa ha d’estar fent mal l’esquerra. Mira el que ha passat
amb l’AVE, el gran tòtem del compromís governamental segons la
dreta. Doncs s’ha fet, i Zapatero ha estat en el viatge inaugural i
l’alcaldessa [Rita Barberá] i el President [Francisco Camps] es
sumen a l’acte com si eixe acte no estiguera desmentint tota la
seua propaganada. I una part de l’esquerra es torna a tancar en el
discurs contra l’AVE, contra el que la gran majoria dels valencians
creu que és una cosa positiva, un signe de modernitat. En aquest
terreny, l’anàlisi racional no cap.

JA:
Les coses són el que sembla que són, això és el que no entén
l’esquerra?

JS:
La política de l’esquerra està en la realitat social, le dades,
les xifres, les evidències; en canvi la dreta ha fet un salt a la
realitat construida, sentiments, prejudicis, eslogans i, al remat,
resulta electoralment eficaç. Com vicepresident que he sigut del
Consoerci de la Copa América sé bé qui ha pagat l’esdeveniment,
l’ha pagat el govern d’Espanya, i qui l’ha capitalitzat, els
governs autonòmic i municipal. Això ha estat així, en part perqué
l’esquerra d’ací era molt reàcia a aquest tipus de grans actes
molt ben valorats per la majoria de la ciutadania. Al final resulta
que la gent estava més interessada en sentir-se “algú” al mon
que en els seus problemes concrets, parle de la sanitat o l’educació.
I quan arriba la crisi econòmica, tornen a aplicar els tres punts
que deia abans… i la culpa és de Zapatero.

 

“La renovació no és canviar les persones sinó els estils”


JA:
Concretem, quina és la culpa del PSPV en tant que principal partit
de l’oposició?

JS:
Va més enllà de no haver sabut respondre als encerts de
l’adversari. Hi ha hagut moltes “errades no forçades”. En els
últims 12 anys, el PSPV ha ofert als votants fins a quatre candidats
diferents i ha hagut de resoldre les seves divisions internes amb
tres gestores i un Congrés anul·lat. No pareix la millor forma de
que els votants t’otorgen la confiança. Quan la dinàmica interna
consumeix totes les energies, no et pots dedicar a altres asumptes i
els de fora, simpatitzants i ciutadans en general, t’abandonen.

JA:
Quina és la solució per recuperar suport electoral?

JS:
No tinc la solució, ni crec que hi haja una vareta màgica. Però
mentre els ciutadans noten que als dirigents del PSPV els preocupa
més la batalla per la posició relativa interna que el servei a la
ciutadania, serà difícil resoldre la situació. Cal deixar de
mirar-se el melic, generositat interna, promoció dels millors i
treball cap a fora, amb la ciutadania. Eixos serien els elemenst
d’una recepta per superar la situació. Construir un teixit social
alternatiu a la dreta és un primer pas necessari que només es pot
donar a partir de lideratge sòlids i estabilitat orgànica
continuada. Tot això i mirar al futur. L’esquerra guanya quan
ofereix un projecte de futur creïble, convincent i atractiu per una
majoria de ciutadans. Des de l’oposició, el PSPV ha d’aspirar a
guanyar per mèrits propis abans que per demèrits dels adversaris.

JA:
El PSPV ha de buscar els vots que li falten moderant el discurs,
centrant-se, o amb uns plantejaments més clarament progressistes?
Pel centre o per l’esquerra?

JS:
Jo crec més en guanyar la credibilitat amb el treball quotidià amb
la gent i no en obsessionar-se en posicionar el teu discurs en un
esquema clàsic, discutible i discutit. Per fer creïble el teu
projecte el primer que cal és que tú te’l cregues, sense
obsessions de si és més moderat, més de dretes o més d’esquerres.

JA:
Quan vas deixar el govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero va apuntar
a que podries assumir responsabilitats a nivell del País Valencià,
quin va ser l’oferiment o petició de Rodríguez Zapatero?

JS:
Ell ja va dir públicament el que m’havia proposat en privat:
explorar la possibilitat de ser el candidat socialista a la
Generalitat valenciana. Tots els que em coneixien sabien de les meves
reticències, fins i tot familiars, a fer política valenciana pero
em parexia que si m’ho demanava el secretari general del meu partit
no em podia negar.

 

“La capacitat [de Lerma] de nomenar i cessar càrrecs organics i institucionals es coneguda per tots”


JA:
I no et vas negar. I vas fer l’exploració.

JS:
Vaig treballar per conèixer les possibilitats d’articular al meu
voltant una candidatura guanyadora. Conexia les complexitats internes
del PSPV i estava convençut que només es podia construir una
alternativa al PP si, per damunt d’altres coses, jo era capaç de
concitar una amplia majoria en torn del meu projecte. Com després
s’ha vist mai vaig tenir altres interesos, ni altres aspiracions.

JA:
Finalment vas justificar la teva renúncia a intentar liderar el PSPV
dient que no havies sigut “capaç de moure les rovellades palanques
internes del canvi”, a què et referies.

JS:
En els poc més de dos mesos que vaig ser “candidat in pectore”,
em vaig recorrer tota la comunitat i em va cridar l’atenció com és
de diferent el missatge dels militants de base o els votants i el
dels dirigents comarcals o locals. Precisament un dirigent local em
va profetitzar que anava a tenir-ho difícil perqué, em deia ell, a
tu, coneixent-te, havent sigut ministre i venint amb el suport del
President, se sap que vens a manar en el partit. I això significa
dos coses: que els que manen deixaran de fer-ho i que, a més,
hauran de fer-te cas. Massa. No et deixaran. Em referia a això, no
vaig ser capaç d’aconseguir una majoria al voltant del meu
projecte. I jo no estava per obrir tensions. Potser , senzillament,
tenien raó els que pensaven que jo no era la persona adequada i es
van esforçar, amb èxit, en fer descarrilar les meves opcions.

JA:
Tant fort és l’aparell del PSPV?

JS:
Quan estàs en l’oposició tant de temps, l’aparell és molt més
fort que quan goevrnes. Des de l’oposició, l’aparell és qui
decideix qui va en les llistes, qui és assessor, qui ocupa els
càrrecs. Per tant, té molt de poder. Per això és més important
controlar el partit quan estàs en l’oposició que quan governes.
Si la meva candidatura tenia algun sentit era acostar el moment de
governar, no controlar l’aparell des de l’oposició. Per això
volia unes complicitats que, al final, no vaig tindre. Jo estava
disposat a encapçalar una opció amb possibilitats de guanyar, no
una corrent del partit per aconseguir “quota” de poder orgànic.

JA:
I aquesta lluita no mereix una sacrifici, un esforç de qui creu en
ella?

JS:
No és problema de sacrifici persona. Alguns amics m’animaven a
presentar-me a les primàries, convençuts de que les podia
guanyar… però aquesta no era la meva idea del que tocava fer per
poder presentar-se davant els ciutadans amb una opció atractiva amb
aspiracions de guanyar.

JA:
Còm es veu des del acúpla del PSOE la situació del socialisme
valencià?

JS:
Des de “Madrid” no s’entén el que passa al PSPV des de fa més
d’una dècada. I, la veritat, costa d’explicar. Recorde com em va
impactar un comenatri que em va fer Zapatero la mateixa nit de la
victòria electoral de 2004: “hem demostrat que podem guanyar les
generals sense guanyar ni Madrid, ni València… Que en prenguen
nota els companys”. Em pareix que durant els molts anys de govern
en Espanya i en al Comunitat, els líders dels socialisme valencià
van arribar a una espècie de pacte implicit…

JA:
Et refereixes a Joan Lerma?

JS:
Sí, Joan Lerma… una espècie de pacte implícit amb la direcció
del PSOE, llavors en mans guerristes, que venia a ser: jo done suport
a al direcció federal a canvi de que la direcció federal no entre
en el “meu” territori. Ací es feien les coses al marge de la
direcció federal sobre la qual, a canvi, renunciem a influir. Això
canvia quan Císcar és nomenat secretari d’organització. En eixos
moments turbulents per al PSPV, ell es converteix en la veu, els ulls
i les orelles de la direcció federal, tot i que altres intentaven
fer arribar un altra visió. Després, amb l’arribada de Zapatero,
les distàncies s’incrementen. Només cal recordar que els dos
candidats proposats per Blanco com poderós secretari d’organització,
Ábalos, primer, i Puig, després, acaben perdent els congressos. En
ambdues ocasions queden unes relacions fredes entre direccions.

 

“Es van esforçar, amb èxit, per fer descarrilar les meves opcions”


JA:
Qué és el lermisme?

JS:
El “lermisme”, com diu Guerra del guerrisme, és una cosa que no
existeix però que ha determinat i determina la vida del PSPV. L’ha
determinat i la determina per la seva capcitat de fer però,
sobretot, per la seva capacitat per impedir que altres facen. Com
figura històrica, Lerma ja està en els llibres. Com presència
actual, és molt més que un senador escollit per les Corts. La seva
xàrcia de contactes e influència interna en el partit, amb
capacitat per a nomenar i cesar càrrecs orgànics e institucionals
és coneguda per tots, encara que que només es tracte de “amics
que queden a a dinar”

JA:
I un altra concepte que, com “lermisme”, sempre apareix en el
PSPV, com una constant… la renovació. Parlar sempre de renovació
és la prova de que mai hi ha renovació?

JS:
Estic segur que l’actual secretari general creu que ha renovat el
partit i, en gran mesura, és veritat. El problema és que cadascú
ho enten com li convé. Per a mi, la renovació no és canviar a les
persones sinó els estils, els procediments, el contingut i la
concepció de la política. O considerem que el partit és un
instrument per canviar la realitat social i no un fi en si mateix o
no farem la renovació que cal per tornar a ser un referent guanyador
davant els ciutadans. Renovar és canviar la percepció social del
PSPV i per això cal fer canvis interns per això si no es remouen
els obstacles interns, la renovació queda bloquejada.

JA:
Parlem de l’esquerra, quina ha de ser l’actitud del PSPV respecte
a la resta de l’esquerra valenciana?

JS:
El PSPV no ha de demanar perdó per ser la principal força política
i institucional de l’esquerra valenciana. Però tampoc pot oblidar
que hi ha altres forces, que representen altres matiços i sectors.
Això vol dir dos coses, més fàcils de dir que de fer: que no pot
renunciar al seu programa per arribar a acords amb altres però que
tampoc pot pensar en pactes imposant el seu programa. Acceptar la
pluralitat de l’esquerra ha de ser compatible amb arribar a acords
que respecten que el que uneix és més que el que separa. A vegades
això passarà amb formacions d’esquerres i, front a altres
problemes, pot ser que resulte més fàcil pactar amb el PP… Pense
en una revisió de l’administració autonòmica , o una revisió de
les polítiques educatives, o d’impuls empresarial…

JA:
Et pareix possible l’aparició d’una no va força progressista
que acabe sent l’alternativa al PP o, com a mínim, siga capaç de
forçar els partits a renovar actituds, missatges, projectes i
persones?

JS:
És molt difícil assentar unes noves sigles amb opcions reals
d’aconseguir suport suficient per a governar. Em costa pensar que
en els pròxims anys, el canvi d’hegemonia política i cultural no
vinga pel PSPV. Però tinc clar que aquest canvi no anirà en la
direcció de tornar al passat sinó, més aviat, de renovar
profundament el discurs i la pràctica d’esquerres. Si s’aspira
a influir, a estar, a donar suport i a cobrir un espai… son
diferents els que ho poden fer. Però si dels que es tracta és de
governar el país, les opcions són les que són i no veig que
canvien a mig termini. I a llarg, com deia Keynes, tots morts.

  1. M’interesa el Sr. Sevilla com personatge de l’esquerra valenciana. És una d’aquelles persones que gràcies al partit ha tingut altes responsabilitats, experiències úniques, despatxos, cotxes oficials… etc, etc, fins arribar a ministre. Això sí, quan venen mal dades, de sacrifici ni un gram. Tocarà arremangar-se i treballar, no? Si l’esquerra valenciana està en crisi, encara que només sia per tot el que n’ha tret, no toca que el Sr. Sevilla es sacrifique un poc i lluite per fer un partit capaç de guanyar les eleccions. Estic, amb perdó, fins els collons de “l’esquerra divina”… En lloc de pipí els ix colonia. Ja està bé…

  2. Sobre cóm de beneficiós és el Tren d’Alta Velocitat per als valencians, convide al senyor Sevilla, a llegir a Germà Bel. Això sí, del corredor mediterrani, res de res.

  3. Vibram Five Fingers shoes take a novel approach to footwear. They are like gloves for your feet, allowing freedom of movement for your toes and more flexibility over all. The thin soles protect your feet from rocks and bumps, but allow you to feel the terrain.
    Vibram Five Fingers outlet shoes have branched out to things such as rock climbing, cliff jumping, water sports, running, of course, on almost any terrain, weightlifting, plyometrics (jump training), and ninjaness!!!http://www.likefives.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!