La caseta del plater

Blau-Discmedi, 2014, CD646

“La poesia no és un cavall verd inexistent ni una raresa literària, és una manera d’entendre la vida”. Amb aquest pronunciament a la contraportada del bonic llibret que acompanya l’enregistrament, i amb la profunda convicció que reivindicar la poesia és una forma de revolució, Miquela Lladó reapareix en escena amb una col·lecció de poemes recitats i cantants —la tècnica mixta a què al·ludeix el títol— que s’enfila, d’una revolada, a la zona més alta de la seua producció musical.

L’origen de Tècnica mixta és un espectacle musical i teatral que es va estrenar a Palma l’octubre de 2009 i que, afortunadament, ara aconsegueix la seua plasmació discogràfica: una obra personalíssima, tot i treballar material poètic alié, gràcies a l’especial sensibilitat que anima la tria de poemes, la seua musicació i la forma en què són interpretats.

Allunyada dels cànons oficials i dels tòpics culturals, la cantautora mallorquina s’endinsa per pàgines poc freqüentades de la poesia catalana de tots els temps i omple la selecció de petits descobriments que la música realça: el contrast entre la serenor de la veu tradicional d’“Amor que tens ma vida” i la desolada descripció d’una Mallorca balafiada pel desenrotllisme que fa Damià Pons a “Carta”; el sabor popular que il·lumina “Amor de pàtria” de Miquel Costa i Llobera —amb uns arranjaments de corda que valdrien per tot el disc—; l’alegria cadenciosa que s’escola per “Si l’amor viu d’esperança”; el swing nocturn i canalla amb què “Ja n’hi ha prou…” de Miquel Àngel Riera assoleix la seua plenitud expressiva; els aires festius que converteixen les consignes de “Dones baixeu, veniu”, de Maria Mercè Marçal, en una urgència inajornable; la compenetració sentimental aconseguida amb “Ton nom” d’Apel·les Mestres per a produir un clàssic immediat; o l’absolutament meravellosa “Ara l’amor me diu…” que ens recorda oportunament la grandesa incontestable de l’enyorat Guillem d’Efak. Tot cantat i recitat per una Miquela Lladó en estat de gràcia i acompanyada d’uns músics — Jordi Tugores, Miquel Àngel Aguiló, Xisco Aguiló i Pep Lluís Garcia— en plena sincronia amb l’esperit del disc: un treball que, més enllà de les seues formes artístiques, se’ns presenta com un apassionat pamflet a favor de l’amor, l’erotisme, l’amistat, la poesia, la música, la llengua, la terra i la vida. Difícilment en trobaríem altre amb una bellesa tan emotiva, insistent i perdurable.

Caramella 32

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!