La caseta del plater

Autoedició, 2013

Ho fan tan fàcil que sembla mentida que no ho haja fet ningú abans. Ells en diuen música amb estil i es tracta de fusionar en un sol concepte indie-rock i cançó tradicional, incloent en la formació una base rítmica rockera, un dolçainer i una veu procedent de cada àmbit: Vicent Redolat de la facció elèctrica i Toni Rojas del cant d’estil.

La proposta vacil·la encara entre tres camins no necessàriament excloents: el folk-rock àcid i contundent que esbossaren La Coixinera i Escandall amb Titani —“Instro”, no debades comparteixen la dolçaina de Josep Sebastià—, l’himne col·lectiu d’aires populars que ha donat fama a grups com Mago de Oz —“Si vols menjar meló, menja meló”—, i la via expedita que se’ls obri quan apliquen als patrons tradicionals valencians una metodologia semblant a la que Los Planetas de La leyenda del espacio empraren per al flamenc: la creació d’una identitat pròpia en integrar els referents melòdics i rítmics autòctons amb els rudiments lingüístics universals del rock. El resultat de tal integració és, en el seu cas, d’una eficàcia espaterrant: L’“Albà anti reivindicativa” és una perla antològica de pop estrictament valencià; la “Riberenca” miraria fit a fit la peça més aconseguida de Los Planetas; el “Carrer Palau (l’1 i el 2)” es desplega parsimoniosa amb trets de folk progressiu i una emotivitat tibada i persistent; els “Garrotins impossibles”, entrarien directament a liderar la nostra efeeme musical, si aquesta no fos igualment impossible; i “Per a les ocasions (Marineries)” és una fuetada rockera capaç de reanimar un mort.

Un disc important perquè aconsegueix el més difícil: que el mèrit no estiga en la idea, sinó en el seu resultat.

Caramella 30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!