Doncs sí, al cap de més d'un any i mig m'hi torno posar: no sé si en tornaré a ser assidu o bé en seré esporàdic, però aqui estic avui. M'hi torno a posar perquè ja fa dies que li dono voltes a algunes qüestions i he conclòs que ni el fèisbucni el piulador no em són prou còmodes per a posar tot això per escrit. I és que, d'un temps ençà, dins d'allò que en podríem dir l'independentisme històric, sento a parlar amb insistent freqüència dels nouvinguts a l'independentisme. I en sento parlar, en el millor dels casos, amb certa condescendència però també algun cop amb una mica (o molt!) de menyspreu.
Que "no tot va començar a Arenys de Munt" és una veritat com una casa de pagès: jo mateix, per exemple, a mitjans dels anys 70 ja sortia a pintar parets amb els companys més ganàpies del Front Nacional de Catalunya i, abans que jo, molts altres ja hi eren, oi tant que sí! Ara bé, sí que cal reconèixer que tot el procés de les consultes populars ha tingut la doble la virtut de remoure consciències i fer que molta i molta gent surtís de casa per a participar, amb diferents graus d'implicació, en el moviment d'alliberament nacional. I molta d'aquesta gent que dèiem segueix mobilitzada en àmbits diversos com pot ser, per citar-ne només el de creació més recent, l'Assemblea Nacional Catalana.
He sentit a dir que gran part dels acabats d'arribar a l'independentisme són "una colla de passerells" o bé que "no tenen cap experiència i no saben res de res". Home (o dona), què voleu que us digui... suposo que jo, i m'imagino que molts altres també, quan vaig començar la meva militància també n'era de passerell, perquè experiència, el que se'n diu experiència... gens ni mica! És ara, al cap de tants anys, que començo a saber alguna cosa i no us penseu, que tampoc no massa, que sóc una mica ruc i tossut, jo.
"A bona hora!", és una altra que se sent a dir sorneguerament quan algú, tampoc no cal que sigui una patum o un famoset, fa saber que ha vist la llum i que ara advoca per la independència. Doncs, sí: a bona hora! Perquè si, arribat el dia, ens acollim a les condicions imposades a Montenegro pel seu referèndum d'autodeterminació, caldrà que vagi a votar el 50% del cens i caldrà també que un mínim del 55% dels vots emesos siguin afirmatius, oi que sí? Aleshores, doncs? Tant de bo puguem dir "A bona hora!" a un major nombre de conversos cada dia, perquè, no ho hem d'oblidar, quan arribi el moment els necessitarem a tots i cadascun d'ells. No ens cansem de dir que cal tenir la majoria social per assolir la llibertat nacional: doncs aleshores no posem pals a les rodes als nou vinguts a la lluita, ja hi hagin arribat per motius econòmics, polítics, culturals o simplement emocionals.
Potser m'equivoco, però em fa la impressió que, tots plegats, estem una mica gelosos del ressò que hi ha quan una gran patum nacional (o una patumeta local) surt de l'armari i crida a quatre vents: "ei, que sí, que us he de donar la raó, que jo ara també vull la independència" o bé "eh, que sapigueu que tota la vida he estat independentista però que ja no me n'amago". O, aneu a saber, potser és que ens sentim bandejats, menystinguts, sense que se'ns reconegui que tots aquests anys hem estat nosaltres els qui hem brandat l'estelada i mantingut encesa la flama. O potser és una mica de tot plegat, o potser són altres coses que ni se m'acudeixen ni puc imaginar...
Acabo, que ja m'estic allargant més del que volia: benvinguts siguin en tot cas tots aquells que s'han incorporat al moviment al llarg dels últims temps i, també, benvinguts aquells que s'hi aniran incorporant just fins el dia abans que proclamem la independència. Perquè, si voleu que us ho digui, ja fa molts mesos que he anat interioritzant i assumint que, malgrat la nostra història i el nostre bagatge (personal i col·lectiu), quan arribi el dia de proclamar la independència, qui sortirà al balcó no serà pas un de nosaltres, a ben segur que no. Per sort o per dissort (segons com s'ho miri o s'ho prengui cadascú) i per més greu que ens pugui saber, qui sortirà al balcó serà un (o una) d'aquests neoindependentistes.
Doncs, au, ja està, no hi haurà candidatura unitària de l'independentisme no parlamentari, quina llàstima! Pel que s'anava llegint darrerament, era previsible, no cal dir-ho. Ara ja no val la pena entrar en les raons d'uns i altres, només cal esperar que tothom tingui clar, ni que sigui des dels diferents posicionaments de partida, dues coses com a mínim: una, que ningú oblidi que l'adversari real no és aquell independentista que no és a la mateixa organització o candidatura i, dues, que l'objectiu ha de ser el mateix i que, tard o d'hora, ens haurem de trobar per tal d'enllestir la proclamació d'independència.
Així les coses, arriba el moment de deixar de plànyer-nos per la unitat que no s'ha assolit i, també, arriba l'hora que tothom s'arromangui a fi i efecte de convertir les eleccions de la propera tardor en un clam per la independència. Sempre he mantingut que la fita havia de ser aconseguir que hi hagi 68 diputats i diputades decidits a proclamar la independència, fossin del partit o organització que fossin. Doncs això: cadascú des d'on li sembli més convenient, a treballar per assolir aquesta majoria al parlament. I, si ara no ho aconseguim, ho tornarem a provar d'aquí a quatre anys, que potser el temps i tot plegat farà que uns i altres s'adonin que units molt millor que desunits. De moment, tal com vinc fent d'un temps ençà, no sentireu de la meva boca ni llegireu de la meva mà cap retret, ni crítica, a cap company o companya independentista per la opció electoral que hagi triat: tots serem (som!) necessaris, l'hora arribarà que tots estarem fent l'empenta final i definitiva que ens durà a l'estat propi.
Jo ja he decidit amb gairebé tota seguretat on i com posaré el meu granet de sorra... ja n'anirem parlant!
Tot i que no faré vacances fins més endavant, havia decidit d'agafar-me unes setmanes de descans blocaire. Ja fa uns dies, però, que resseguint amb un cert distanciament els actors principals de la catosfera política nostrada (caterva de trolls en xarxa a banda), tinc ganes d'escriure, ni que siguin quatre ratlles.
Les bases, per dir-ho d'alguna manera i a risc de caure en una generalització excessiva, clamen per una candidatura independentista el màxim d'unitària possible de cara a les eleccions, la propera tardor, al parlament de fireta del parc de la Ciutadella. Hi ha un sentiment prou estès que som davant d'un moment important en què cal fer alguna cosa més, alguna cosa extraordinària (en el sentit més literal d'excedir allò que és ordinari). Si la majoria dels nostres hi està d'acord, doncs què?
Doncs que els que haurien de posar fil a l'agulla i mirar de fer realitat aquest clam, com si fossin un ramat de cérvols en època de zel, amollen brams eixordadors tot marcant el territori o, si voleu i pitjor encara, com quan érem petits al pati de l'escola, juguen a escurar-se la gola a veure qui fa el gargall més gros i l'escup més lluny.
Perdrem una altra oportunitat? Una més? Una que podria ser bona? Espero, més encara, desitjo que no. Generositat i responsabilitat haurien de ser les ulleres que els corregeixin la vista. Però, noi, sembla que aquest mes d'agost tots els òptics són de vacances... Parafrasejant la Gemma Nierga, els diria allò de "vostès que poden, dialoguin, si us plau!".
Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.
Aquests dies, entre la feina i uns petits problemes físics (maleït turmell!), tinc el bloc força més abandonat del que voldria. A penes temps per a fer alguna anotació ràpida al fèisbuc o penjar-hi algun enllaç i poca cosa més. I mira que la cosa s'està posant interessant... a veure si la setmana entrant m'hi puc posar amb calma!
De tota manera, tot i la migradesa de temps, havent-me adonat que un dia d'aquests les entrades del bloc han superat les 75.000 visites, no m'he pogut resistir a escriure aquestes quatre ratlles ni que només sigui per donar-vos-en les gràcies: sempre he dit, perquè ho crec així, que sense els que em veniu a visitar de tant en tant, aquest bloc no tindria cap sentit. Així que, novament, moltes gràcies!
És tanta la meva indignació que m'ennuego i tot. El que ha passat avui al parlament de fireta del parc de la ciutadella només se m'acut definir-ho com a alta traïció a centenars de milers dels qui dissabte passat érem als carrers de Barcelona. I, als oncles Tom que han perpetrat aquesta traïció, els únics epítets que em vénen al cap per a qualificar-los són els de covards, mesells i traïdors.
Ja es poden anar omplint la boca amb proclames buides de contingut, ja, si a l'hora de la veritat es fan l'orni o actuen com a esclaus colonitzats.
No els hauria de votar ningú, la propera tardor. Ara que, més que mai, l'objectiu ha de ser passar del milió i mig (manifestants) als 68 (diputats disposats a declarar la independència), com deia l'altre dia en Vicent Partal [aquí], ara es caguen les calces, la mare que els va! Encara hi ha gent, però, que conserva una mínima dosi de dignitat, com en López Tena i en Beltran que, després del lamentable espectacle d'avui, diu que pleguen dels seus càrrecs a CiU i a ERC [vegeu notícia aquí].
Tot això em referma en una cosa: cada dia que passa és més necessari que hi hagi una candidatura independentista unitària amb un programa de mínims: declaració d'independència i parlament constituent (no de fireta), liderada per gent que vingui de la societat civil o poc contaminada per l'oli que greixa les màquines partidàries. Qualsevol altra cosa és perdre el temps i fer-nos-el perdre a tots. Per a qualsevol altra cosa... amb mi que no hi comptin, a mi que no m'hi busquin.
Hi havia una vegada un país on la majoria de mitjans de comunicació ignoren sistemàticament tot allò que es fa al marge dels canals oficials, un país on, alguns altres, desconeixen del tot la realitat de segons quines comarques.
Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa sense el suport de l'administració (subvencions, difusió,...) era gairebé impensable. Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa amb un cert rerefons polític, dedicant-hi hores i esforços a canvi de no res, tret de la satisfacció de la feina ben feta, era gairebé impensable, una vila on, això mateix, fer-ho des de la màxima obertura, transversalitat i transparència, era impensable del tot.
Hi havia una vegada un poble on cada cop més la gent ha perdut el costum d'anar a votar i es treuen majories absolutes (15 de 25 regidors, per exemple) amb 12.500 vots. Hi havia una vegada un poble on un dia del passat mes de desembre una colla d'eixelebrats es van posar a treballar per tal que s'hi fes una Consulta popular sobre la Independència, conscients de les dificultats que es trobarien pel camí i, també, conscients que s'havia de fer fos com fos perquè aquesta petita part del país real havia de deixar constància de la seva realitat.
Hi havia una vegada una colla d'eixelebrats i eixelebrades que van ser capaços d'organitzar una consulta popular, amb enorme migradesa de recursos, humans però econòmics sobretot. Hi havia una vegada una colla d'eixelebrats que van aconseguir que una munió de gent que mai o gairebé mai abans havia participat en cap activitat, s'il·lusionessin i muntessin botifarrades, pengessin pancartes i plafons, s'estiguessin tot un dia en un col·legi electoral... a canvi només de la satisfacció d'haver fet aquestes feines al servei de la col·lectivitat.
Hi havia una vegada 4.647 santboians i santboianes que van decidir que volien decidir sobre el futur del país tot participant en la Consulta, que van voler fer saber la seva opinió lliurement, en una festa democràtica que ha transcorregut sense incidents i de la que tots plegats ens n'hem de sentir orgullosos.
És per això que em sembla oportú donar aquestes 4.647 gràcies a tots aquests convilatans i convilatanes que han optat per participar. I, sobretot, sobretot, gràcies a tots aquells companys i companyes, amics i amigues de Sant Boi decideix! que, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, ho heu fet possible: ha estat un plaer treballar i compartir amb vosaltres totes aquestes setmanes. Estic orgullós de tots i cadascun de vosaltres.
Deixeu-me acabar aquesta anotació amb una cita del recentment traspassat José Saramago: "Si el món algun dia aconsegueix ser millor, només haurà estat per nosaltres i amb nosaltres."
Ahir al vespre, un grup de personalitats va fer una roda de premsa per tal de presentar un manifest de suport a la Consulta sobre la Independència que es farà el proper dia 20 de juny a Sant Boi [vegeu notícia aquí]. El manifest fou llegit per l'exalcaldessa Montserrat Gibert i el president comarcal d'Òmnium Cultural entre d'altres.
A pocs dies del 20J, tota la maquinària es va accelerant cada cop més i més, les reunions i rodes de premsa es multipliquen i la feina comporta més estrès i nervis que mai, però ja hi som, no falta gairebé gens. Cal encoratjar els santboians i santboianes per tal que facin sentir la seva veu: diumenge hi sou tots cridats, participeu de la festa de la democràcia!
Si voleu llegir el Manifest, podeu fer-ho clicant aquí a sota:
És veritat, tot va començar amb un engany o, si voleu ser benèvols, una temeritat: la de l'inefable ZP dient allò de "apoyaré...", recordeu la resta, oi? Tothom en té clar l'origen, i tant que sí. Però haver arribat fins aquí no és culpa només del mentider compulsiu que ocupa el seient de president del Gobierno de España. Reconec que, amb la perspectiva de tot el que ha passat, és fàcil dir que l'amic estava parant una ratera (conscientment o inconscient, voluntàriament o involuntària) tot posant-hi el millor formatge perquè aquells que encara tenien esperança en arreglar allò de l'encaix amb Espanya hi caiguessin de quatre grapes. Atenció, però: els rosegadors no sempre cauen al parany, a voltes ensumen les traces odoríferes de l'humà que els vol mal... i passen de llarg de la ratera.
El cas és que, ves per on, enlluernada per la que aleshores semblava la cara amable del país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, la nostre classe política hi va caure de ple i, encara pitjor, va aconseguir mig il·lusionar el país, fer-li creure que hi havia bones perspectives d'avançar. El que va venir després.. ja ho sabem tots: l'ara màxim defensor de l'estatutet, el Sr. Montilla, va començar a preparar esmenes l'endemà mateix de la seva aprovació al parlament de fireta del Parc de la Ciutadella, l'altre gran defensor de la cosa, en Mas, va a fer petar la xerrada a la capital del reino i aprofita per fer-ne una bona retallada, la deriva d'ERC entre el sí crític, el no i no sé quantes filigranes més pel referèndum de l'estatutet, els d'ICV, com sempre, apostant cada vegada a cavall guanyador... Ei, que sí, que ja ho sé, que també hi va haver el ribot del Guerra, els recursos al TC i més coses pel mig, és cert. Però, al cap i a la fi, aquests defensaven els seus interessos, oi? De manera que, tal com jo ho veig, tot va començar amb un doble engany: el de ZP als nostres manaires i el dels nostres manaires al país. I, a hores d'ara, semblaria que pot acabar amb un altre doble engany dels nostres manaires al país.
El paper aquest que van aprovar ahir al parlament de fireta, mirat fredament, és una crítica, sí, a l'ordre constitucional espanyol (passaré de llarg d'això de demanar que ens respectin, no fos cas que em peti una costella de tant riure), però també és un reconeixement subtil d'aquest mateix ordre constitucional. Ja puc entendre que PSC i CiU, gent d'ordre que deien abans, i fins i tot ICV que, com deia més amunt, sembla que en aquestes coses sempre aposta més o menys sobre segur, ja puc entendre, doncs, que tots aquests hi votin a favor. El que no m'entra a la clepsa és que ERC també ho votés. O potser sí, si tenim en compte aquesta mena de complex que els ha agafat de fa uns pocs anys ençà, aquesta por de quedar en un marge del ramat, com una pobra ovella esgarriada. Per cert... ja hi han pensat, tots plegats, en què faran després, quan las cortes se'ls pixin a sobre sense fer-los l més mínim cas?
L'altra cara del doble engany que deia més amunt és que, tot plegat, si se'n sortien, pareix més una tàctica dilatòria que no pas altra cosa, amb la clara intenció que la cosa aquesta de l'estatutet sentenciat constitucionalment no els esclati a les mans abans de les eleccions previstes per a la tardor. I és aquest l'engany (o intent d'engany) que em sembla més greu: si s'aconseguia retardar la retallada, quins sopars de duro ens explicaran durant la campanya electoral? Potser que amb el nou parlament de fireta, amb la previsible (diuen les enquestes) majoria diferent que hi haurà ho arreglarem tot? Au va, home, va! Si tothom sap què passarà amb l'estatutet, no? La reculada pot ser de tal calibre que fins i tot l'anterior estatutet, el del 79, semblarà una de les 7 meravelles de l'antiguitat! I s'haurà acabat, definitivament: quedarà clar que no ens hi volen i també quedarà clar que només hi ha dues opcions viables: l'unionisme i el separatisme.
A tot això, representa que d'aquí a no res, no ens n'adonarem i ja hi serem, haurem d'anar a votar. A votar, esclar, sense llei electoral pròpia al cap de 30 anys, que millor serà no canviar res, no fos cas que ens hi fem mal i, mira tu, si hi ha votants que no voten, doncs què hi farem, tant li fa si hi ha una abstenció del 45, del 50 o del 60 per cent: el que compta per a ells és que el que sí que hi haurà seran 135 culs per asseure's als 135 escons. I, un cop asseguts... ja podem anar dient, que fins al cap de 4 anys més no fotran ni cas.
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”
