Tot i que no faré vacances fins més endavant, havia decidit d’agafar-me unes setmanes de descans blocaire. Ja fa uns dies, però, que resseguint amb un cert distanciament els actors principals de la catosfera política nostrada (caterva de trolls en xarxa a banda), tinc ganes d’escriure, ni que siguin quatre ratlles.
Les bases, per dir-ho d’alguna manera i a risc de caure en una generalització excessiva, clamen per una candidatura independentista el màxim d’unitària possible de cara a les eleccions, la propera tardor, al parlament de fireta del parc de la Ciutadella. Hi ha un sentiment prou estès que som davant d’un moment important en què cal fer alguna cosa més, alguna cosa extraordinària (en el sentit més literal d’excedir allò que és ordinari). Si la majoria dels nostres hi està d’acord, doncs què?
Doncs que els que haurien de posar fil a l’agulla i mirar de fer realitat aquest clam, com si fossin un ramat de cérvols en època de zel, amollen brams eixordadors tot marcant el territori o, si voleu i pitjor encara, com quan érem petits al pati de l’escola, juguen a escurar-se la gola a veure qui fa el gargall més gros i l’escup més lluny.
Perdrem una altra oportunitat? Una més? Una que podria ser bona? Espero, més encara, desitjo que no. Generositat i responsabilitat haurien de ser les ulleres que els corregeixin la vista. Però, noi, sembla que aquest mes d’agost tots els òptics són de vacances… Parafrasejant la Gemma Nierga, els diria allò de “vostès que poden, dialoguin, si us plau!“.