Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa sense el suport de l’administració (subvencions, difusió,…) era gairebé impensable. Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa amb un cert rerefons polític, dedicant-hi hores i esforços a canvi de no res, tret de la satisfacció de la feina ben feta, era gairebé impensable, una vila on, això mateix, fer-ho des de la màxima obertura, transversalitat i transparència, era impensable del tot.
Hi havia una vegada un poble on cada cop més la gent ha perdut el costum d’anar a votar i es treuen majories absolutes (15 de 25 regidors, per exemple) amb 12.500 vots. Hi havia una vegada un poble on un dia del passat mes de desembre una colla d’eixelebrats es van posar a treballar per tal que s’hi fes una Consulta popular sobre la Independència, conscients de les dificultats que es trobarien pel camí i, també, conscients que s’havia de fer fos com fos perquè aquesta petita part del país real havia de deixar constància de la seva realitat.
Hi havia una vegada una colla d’eixelebrats i eixelebrades que van ser capaços d’organitzar una consulta popular, amb enorme migradesa de recursos, humans però econòmics sobretot. Hi havia una vegada una colla d’eixelebrats que van aconseguir que una munió de gent que mai o gairebé mai abans havia participat en cap activitat, s’il·lusionessin i muntessin botifarrades, pengessin pancartes i plafons, s’estiguessin tot un dia en un col·legi electoral… a canvi només de la satisfacció d’haver fet aquestes feines al servei de la col·lectivitat.
Hi havia una vegada 4.647 santboians i santboianes que van decidir que volien decidir sobre el futur del país tot participant en la Consulta, que van voler fer saber la seva opinió lliurement, en una festa democràtica que ha transcorregut sense incidents i de la que tots plegats ens n’hem de sentir orgullosos.
És per això que em sembla oportú donar aquestes 4.647 gràcies a tots aquests convilatans i convilatanes que han optat per participar. I, sobretot, sobretot, gràcies a tots aquells companys i companyes, amics i amigues de Sant Boi decideix! que, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, ho heu fet possible: ha estat un plaer treballar i compartir amb vosaltres totes aquestes setmanes. Estic orgullós de tots i cadascun de vosaltres.
Deixeu-me acabar aquesta anotació amb una cita del recentment traspassat José Saramago: “Si el món algun dia aconsegueix ser millor, només haurà estat per nosaltres i amb nosaltres.“
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una mica més d’autocrítica:
com pots estar satisfet havent
aconseguit el
trist rècord de ser la ciutat amb el percentatge de participació més baix dels
521 municipis en que s’ha fet la consulta (només Esplugues va estar a
punt, amb
una dècima més que Sant Boi), tenint en compte que aquest percentatge
(6,71% )
no arriba ni a la meitat de la mitja de participació
del 20 de juny (14,1 %) i
encara més lluny del 20,5% global (que tampoc és que sigui espectacular)?
Una mica menys de victimisme:
Els telenotícies
de TV3 han donat complida
informació d’aquesta i de la resta de consultes com si fos una
convocatòria
electoral. A Sant Boi, a més us han deixat 6 equipaments públic
municipals com
a lloc de votació.
Una mica més de republicanisme democràtic:
4.647 han decidit
decidir. Igual que els 12.500.
Els resultats en democràcia són
sempre vàlids. Encara que no siguin els que t’agradin.
Una mica de realisme:
De derrota en derrota no s’arriba a
la victòria
final.
On dic que estigui satisfet dels resultats? És evident que tots volíem arribar una mica més enllà.
De tota manera, el que està clar és que en cap moment ningú no s’havia marcat una participació mínima, si més no públicament. Personalment, sempre havia pensat que arribar als 5.000 vots seria fantàstic i, certament,, ens n’han faltat uns quants.
Dit això, l’objectiu principal era que a Sant Boi es fes la Consulta, ni més ni menys, i que es fes raonablement bé. Segurament, a alguns els hagués agradat que no es fes a llocs on era evident que hi hauria un enorme descens de la taxa de participació local a fi de no fer baixar la participació nacional. Però aquest no és el país real, oi? O, si més no, no és tot el país real.
El país real és també aquests pobles i comarques on tot costa molt i molt més: costa més recollir diners, costa més implicar la gent, costa més arribar a tots els barris…
Tot i això, reitero que estic content de la gent que sí que hi ha posat cos i ànima per tal que això tiri endavant sense esperar res a canvi.