El fet cert és que el text de Ballart, escrit amb delicadesa i perspicàcia, descriu la diversitat d’exploracions a què dóna pas la poesia: la psicològica, la demiúrgica, l’existencial, la religiosa, l’emotiva… Hi repassa des de la paraula impregnada d’emoció a la intoxicació sentimental i des del pensament racional a la ironia –centre d’atenció destacat del crític. Per a qualsevol poema, Ballart té paraules explicatives que defugen tecnicismes i nomencratures obtuses.
Posats a comentar l’exercici en la seua totalitat, trobe en falta l’esment d’alguns clàssics (Ausiàs), d’algunes veus potents (Walt Whitman) o els succedanis autòctons com Agustí Bartra; i, també, la incursió en alguns territoris com l’erotisme (Salvat-Papasseit, Kavafis). Però potser això que demane siga més una enciclopèdia que un llibre d’assajos. Al remat, el que ocorre és que cadascú té la pròpia antologia que no abasta més que una part reduïda del conjunt. Un conjunt que es caracteritza per fer ús d’una veu cantant , és a dir per un ús específic de la paraula que defuig la transitivitat comunicativa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!