Just en la vigília del centenari del naixement del lingüista alcoià Enric Valor, recupero aquest article que vaig publicar en el monogràfic que li dedicà la revista valenciana Saó ( número 55, p. 21.22, de desembre de 2010).
Enric Valor i Vives era tot un homenot de lletres! Definició ideal per a un home, natural de Castalla (l’Alcoià), que ha passat a la història com a un fill il·lustre de les lletres catalanes: una figura emblemàtica que ens ha d’enorgullir com a catalanoparlants, siguem de Formentera, l’Alguer, Campredó, Calaceit, Prada de Comflent, Andorra la Vella o Elx. Segur que qualsevol estudiós destacaria dos aspectes primordials de la seua extensa obra: els treballs de recol·lecció de lexicografia valenciana i el seu paper primordial per la normativització de la llengua catalana al País Valencià. Valor va ser un dels més ferms introductors del fabrisme al País Valencià, al costat de figures de la filologia catalana de l’alçada de Carles Salvador o Sanchis Guarner. Si repassem la seua extensa trajectòria, el trobem a principis dels anys 1930 com a redactor de El Tio cuc, el curiós periòdic satíric republicà d’Alacant, els redactors del qual solien usar un valencià dialectal i carregat d’incorreccions gramaticals, als quals el lingüista castallí va encaminar cap a l’ús de la nova normativa de la llengua. A més, va ser un incipient col·laborador del monumental Diccionari català-valencià-balear que estava enllestint el filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll, amb una notable aportació de lèxic alacantí. Era l’època de reivindicació sentimental de la catalanitat d’Alacant, amb la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina; també dels seus articles a setmanaris històrics com El Camío La República de lletres, que el consagraren com a jove intel·lectual i li permeteren anar construint la seua Ítaka particular durant els il·lusionants anys republicans. Des de les comarques meridionals dels Països Catalans, Enric Valor creia en la catalanitat d’una manera valenta, i la conreava amb fermesa, i feia un servei immens a la consolidació literària de la llengua nostrada.
Un dels catalans més il·lustres del segle XXI, Joan Corominas, havia d’esdevenir el gran mestre del rondallista castallut. El mestre Valor sempre va professar una gran admiració pel lingüista més gran dels que es fan i es desfan. I Corominas va entendre la seua vàlua i va encaminar-lo tant com va poder, i també va fer bandera del seu mestratge.
I el franquisme el va empresonar. La seua lluita i el seu fervor cultural va passar de la quasi clandestinitat a les reixes. A la meua terra, a la ciutat de Tortosa, durant aquests anys empresonaven Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, exemple de fidelitat lingüística i de passió literària. A Castalla, feien el mateix amb l’Enric Valor, un dels grans de les nostres lletres. Arreu dels Països Catalans, els fidels a la llengua sofrien l’exili interior, la repressió continuada i la substitució cultural: l’anihilament de la catalanitat. Tot i que l’Enric Valor va fer-nos saber uns quants cops que havia eixit “sense haver après la lliçó“. El silenci forçós no li havia de tallar la veu, molt menys la literària. I havia d’arribar la fundació de Gorg, primera revista en català al sud, i continuaria amb la publicació d’instructives lliçons gramaticals a diversos periòdics alacantins i valencians. La passió per la llengua de la terra el portava a fer una incessant recerca en àmbits diversos i a superar els entrebancs polítics del moment: mai no va agenollar-se davant l’ordre vigent!!!
Last but not least, ens queda fer cinc cèntims de la seua novel·lística. Se’ns presenta com a un excel·lent narrador, que aportaria moltíssim a la novel·la catalana del segle XX, que havia tingut noms d’or, coetanis seus i d’arreu de l’àmbit lingüístic: Llorenç Villalonga (Mallorca), Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), Mercè Rodoreda (Barcelona), Xavier Benguerel (Barcelona), Vicenç Riera Llorca (Mataró). Va voler retratar la guerra a El misteri de Canadian, manuscrit que va perdre’s en un bombardeig del tren. Els tres títols de l’anomenat cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) van tenir una gran acceptació i van enlairar el seu nom. Eren novel·les de recuperació de la memòria col·lectiva, d’una època d’il·lusió (1916-39), escrites amb la qualitat pròpia d’un gran coneixedor de l’idioma català.
Contes, lingüística, rondalles, novel·les, articles, passió catalanista… tot plegat el convertiren en un home molt respectat entre la intel·lectualitat nacionalment catalana del seu temps. Membre dela Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1986, va rebre el preuat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987, per part d’Òmnium Cultural, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1993. Molts altres honors li havien d’arribar des de les illes Balears i des del País Valencià, malgrat la situació de perenne arraconament de la llengua a què s’ha vist sotmès durant les darreres dècades, fet aquest que Enric Valor sempre va denunciar i que portava clavat molt dintre. El fenomen del blaverisme havia d’enterbolir històriques relacions culturals i refredar la identitat nacional de dalt i de baix. Valor enlairava la senyera sense blau, feia propis els famosos versos d’un altre alcoià memorable, l’estimat Ovidi Montllor: senyores i senyors sóc alcoià, tinc senyera on blau no hi ha, dic ben fort que parle català, i que ho faig a la manera de València.
I aquest és el meu Enric Valor, sobre el qual aniria escrivint mots i mots d’admiració i de reconeixement. Un dels grans de les lletres catalanes de tots els temps. Un símbol de la unitat lingüística i nacional. Una senyera sense blau; una llengua amb un nom, consolidada i sense autoodi; una terra sobirana, una gent fidel a la identitat… I des de vora l’Ebre, amb la remor de l’aigua que ens acompanya, rellegim les rondalles alcoianes i una llàgrima se’ns barreja amb l’Ebre: per la llengua de totes i de tots que ha donat homenots tan grans, i que ha de lluitar perennement per la seua supervivència i dignificació. Tot sovint penso que la meua infància té una dolça i secreta remor d’aigua, parlo de la verdor d’un Delta immens, parlo del vol dels ibis, milers d’ibis com les volves de la neu més blanca… canta el poeta de Tortosa, Gerard Vergés, uns versos que encapçalen un himne poètic memorable que dedico a la figura del gran homenot de Castalla.
Que visqui per sempre, Enric Valor!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per participar en l’homenatge a Enric Valor! Salutacions!