Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

17 d'agost de 2019
0 comentaris

Llibres (2) El feixisme a l’Alguer de Marcel A. Farinelli

Per mitjà d’aquest estudi es pretenia fer tot un seguit de pinzellades sobre una temàtica molt poc estudiada, tal com ens va remembrant l’autor ara i adés: la relació directa entre feixisme, catalanitat i identitat algueresa. No cal dir que entrem de ple en un tema carregat tant de controvèrsies polítiques com d’evidents contradiccions personals. La descripció de tot plegat ens arriba de la mà d’un jove historiador alguerès que fa uns quants anys que resideix a Catalunya, fet que l’ha portat a conèixer de més prop les vicissituds de la catalanitat, alhora que marcava una distància física respecte a  la seua ciutat natal.

Farinelli fa un plantejament molt específic, que el porta a posar damunt la taula: el fet lingüístic, la italianització pertinent, i la possible repressió política per raons culturals o per manca de l’incipent ideari italià. És obvi que no deixa de ser curiós que hi haguessin persones altament vinculades a la catalanitat sociològica que abracessin en graus diversos el règim feixista. Tanmateix, no és un fet gaire diferent d’allò que va succeir arreu dels Països Catalans, quant a escriptors catalanòfils lligats al franquisme de manera més o menys directa o activa.

Amb tot,  l’historiador posa el màxim interès en contrastar allò va suposar el feixisme italià per a la vida política i cultural algueresa, en contraposició a les directrius del règim feixista espanyol de 1939-1975, que va intentar forçar un clar genocidi lingüístic i cultural. L’Alguer, l’algueresitat, i l’alguerès no van ser vistes com un perill per a la consolidació del nacionalisme italià, llavors podem parlar obertament d’un feixime light quant a combat cultural. El procés d’italianització es desenvolupava a través   de les escoles i de les institucions. Al carrer es parlava la llengua vernacla, però no va ser vist com un perill a combatre amb totes les armes d’un règim dictatorial. La Barceloneta sarda, aïllada de la resta de territoris catalanoparlants, no suposava cap mena de problema identitari per al règim del Duce.

El llarg procés de construcció de la  consciència nacional italiana, la Itàlia estat-nació, s’havia endegat al segle XIX. L’encaix de l’Alguer no era individual, s’havia de trobar un encaix adient de tota la Sardenya, en el marc d’una unificació italiana feble, basada en interessos de poder d’elits i de la monarquia, i amb l’intent de predomini de territoris com el Piemont que xocava amb l’arrel romana del nou estat. Mussolini, i el partit del feix, creien en la construcció d’una Itàlia forta, on els fets dialectals no eren el principal escull a combatre.

L’autor sap trobar l’espai pertinent per a realitzar una descripció prou acurada del moviment literari catalanista, que va intentar fer reviure la catalanitat i resituar llur Barceloneta al mapa a principis de la centúria passada. Els impulsors de l’Agrupació catalanista d’Itàlia, posteriorment rebatejada com La Palmavera, l’obra dels quals va rebre un important impuls en algunes revistes continentals com La il·lustració catalana, El Gay saber, Revue catalane o Catalonia. Aquestes publicacions  es van impregnar d’algueresitat, atès que els seus redactors volien vetllar per aquest petit tresor que acabaven de descobrir, el català era ben viu a la illa de Sardenya. La idea de germans de llengua italians, amb la remembrança tostemps de la mitificada Corona d’Aragó medieval enlairava l’esperit dels homenots de la Renaixença. Tanmateix, el model lingüistic literari era tema de forta controvèrsia i discussió, accelerat pel contacte amb noves formes de parlar dialectals.

El lector pot adonar-se fàcilment de la importància de la catalanitat en la vida cultural i intel·lectual del país català de Sardenya. De fet,  hi ha períodes molt determinats que foren marcats estrictament pel desenvolupament del corrent catalanista, també als anys 1960 amb una mena de tercer renaixement gràcies a l’històric Retrobament. És evident que no es pot entendre l’Alguer sense  l’alguerès, el català de l’Alguer. La ciutat perdria bona part de la seua simbologia sense la llengua

Mentrestant les dos grans guerres del segle XX no van tindre la Sardenya com a punt clau de batalla, car no va ser un enclavament especialment estratègic. L’ideari italià, el sentiment patri, es vivia de manera diversa que al continent, amb la consegüent adscripció ciutadana al fet bèl·lic. El règim feixista havia de treballar per l’encaix de l’illa dintre d’un projecte nacional italià encara feble. El territori transalpí havia estat governat per una mena de petits regnes de taifes, si li volem posar una comparació amb el període musulmà a la península Ibèrica.  Encara quedaven ben paleses les reticències territorials dels piamontsos, els genovesos, els romans, a part de l’eterna dicotomia sobre el model d’estat: república i monarquia.

El feixisme posava a prova la identitat algueresa, l’ideari d’una gent que mirava envers Barcelona com a imatge viva de la seua història. Uns ciutadans que quan es desplaçaven a altres indrets de la illa encara repetien la cèlebre frase “Anem a Sardenya”. Havia esdevingut com una mena de territori de ningú i de tots a la vegada. Podien continuar sent la Barceloneta sarda, la ciutat catalana,  o esdevindre una ciutat portuària sarda carregada de fervor italià.

Aquest és un llibre, doncs, que prova de fer un retrat breu sobre un període històric, tenint en ment en tot moment l’heterogènia identitat de la vila. A través d’anècdotes, de cites literàries, d’arguments històrics, d’anàl·lisi política, es busca donar al lector una visió acurada per entendre la idiosincràsia de l’Alguer de sempre. Farinelli se’n surt, malgrat que l’estudi mereix aprofundiment òbviament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!