Vaig veure la primera llum
en un poble xicotet vora el riu amb més cabal.
Als carrers hi havia pocs fanals
i l’aigua bruta baixava a redós de la vorera,
on les veïnes xerraven a la fresca
i feien bugada mentre comentaven la jugada.
Era un poble de gent laboriosa, obrera,
de pantalons curts i amb pedaços als llargs,
de tele en blanc i negre només en poques llars,
i escola d’aquella del imperio hacia Diós
que es deia Graduada nacional.
El veïnat dormia amb porta oberta,
només calia moure la picaporta,
i es cuinava faves per tothom.
Eixe era el nostre món de noiesa,
sense cap luxe ni estridència,
eixe era el món que vaig conèixer,
carregats de quefers i d’innocència.
Aquells primers anys de genolls pelats,
amb jocs humils per carrers humanitzats,
camiseta en blau i grana de tergal,
el número de l’holandès lluint a l’esquena
i les botes usades del cosí.
La professora explicava quatre lletres
en castellà, parla de la tele i del metge,
una dona escarransida i recta
amb la clatellada ben sovint a mà.
Diumenges a missa per regla
amb les beates repetint rosaris i cants.
Després a cal Curret i al cinema,
a la tarda futbol al camp local,
campionat de la tercera regional,
i la ràdio explicant els resultats.
A l’estiu, cabussó al canal!
Els berenars de pa i vi cada vespre
i la salutació pertinent a cada veí.
Eixe era el poble dels setanta,
els estudis ens farien homes de be,
els camps passaven a ser indústries,
i el dictador marxava a l’altre món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!