LA IMPORTÀNCIA DEL FOC A LA MASIA

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la masia. Era presidida pel setial del foc. El foc era considerat l’element purificador i protector de les nostres masies, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar de la casa on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Perquè les cebes no és grillessin i aguantessin fins la nova collita penjaven els forcs durant una setmana vora la xemeneia, fins que les cebes quedessin ben fumades. El foc i el fum eren els millors exterminadors de paràsits, corcs i d’altres  enemics de la masia. El fum ajudava a conservar i protegir les bigues del sostre. “Fusta fumada, és d’eterna durada”.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a renéixer el sol. Amb aquesta finalitat es posaven un gran tió al setial del foc que es feia “cagar” la nit de Nadal. Posteriorment el tió havia de cremar durant tretze dies seguits. Passats aquets dies el sol començava a brillar amb més força. Perquè el tió donés més virtut al sol calia tallar-lo durant la lluna vella del mes de novembre d’un any per l’altre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Les cendres del tió s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses.

Penjats a la paret, al centre de la xemeneia amb una estaca de ferro hi havia els cremalls o clemàstecs. Dels clemàstecs hi penjaven les olles per fer els cuinats i també les calderes per coure el menjar del bestiar. Els cremalls marcaven la importància de la casa. Si tan sols n’hi havia un era senyal de casa pobra, la qual cosa indicava que no hi havia gaire cosa per coure. Si n’hi havia dos era indicador de casa on es guanyaven bé la vida, perquè poder penjar dues olles al foc ja era signe d’abundància i generalment anaven bé de diners. Les masies que tenien tres clemàstecs penjats eren grans hisendats.

Quan un masover mudava de masoveria mai es podia endur els clemàstecs del foc. Els penjaven quan construïen la casa i mai ningú els podia despenjar perquè eren els millors protectors dels mals esperits. Quan hi havia temporal era convenien tenir sempre penjat als clemàstecs  una olla amb aigua, perquè deien que feia de parallamps. Si queia un llamp per la xemeneia, en arribar als clemàstecs anava directament dintre l’aigua on  perdia tota la seva potencia.

El foc és mitja vida. Foc per davant, foc per darrera vida entera”. “Bona brasa, bon tió, bona nit que Déu ens do”

Publicat a El 3 de vuit el 13 d’abril de 2017

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*