Josep Arasa i Ferrer

A Catalunya els diables dansen des de fa gairebé mil anys. Els balls parlats de diables, avui tan populars al nostre país, tenen el seu origen en els anomenats “entremesos”, és a dir, les representacions que es feien en les grans festes i solemnitats cortesanes i religioses. La data més antiga que coneixem d’un espectacle d’aquest tipus és l’any 1150, amb motiu de les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó.  L’any 1450 apareix al Penedès, durant la processó de Corpus, un ball de diables que anomenen Diablura.

Des de llavors les festes majors del Penedès són un despertar de diables i dimonis. Els uns tenen expressions actualitzades i d’un nivell envejable com l’acte de comiat del Ball de Diables de Vilafranca del Penedès durant la Festa Major del 2014, que per la seva originalitat i l’espectacularitat del muntatge, van ser  un dels més lloats dels darrers anys arreu del territori.

Hi ha dimonis que ofereixen manifestacions vergonyants, com els que aquest estiu han tancat l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos per evitar que els “versots” o les “sàtires” dels diables locals poguessin ferir les delicades consciencies del govern municipal. Dimonis que disfressats de progressia s’omplen la boca lloant la llibertat d’expressió mentre no obren el balco i s’amaguen a la fosca de la ignomínia.

Teològicament cal distingir entre “Diable” i “Dimoni”. El mot “diable” ja es troba documentat d’ençà el segle X, i en català a les Homilies d’Organyà. Mentre que “dimoni” apareix més tardanament, a partir del segle XIV. Poca cosa tenen a veure l’un amb l’altre, per més que en la cultura popular apareixen confosos.

El Diable es refereix al subterrani de la divinitat celestial. És un déu vençut, caigut del Cel i abatut a l’Infern, als abismes inferiors, infernals. En la tradició judeocristiana, el “mal” i el “bé” no són iguals: els àngels caiguts eren criatures de Déu que no foren creades dolentes, però que van caure en voler ser iguals a Déu i en rebutjar-lo; ells i llur cap anomenat “el Diable” tractant de difondre el mal actuant amb les homes per la temptació. En fer-ho, el Diable ha rebutjat el bé i és la font del mal. El Diable representa el poder del mal, la forçà antagònica del Bé, un dualisme que contraposa la Veritat i la Mentida , Llum i Tenebres, Cel i Infern. És l’esperit maligne, destructiu, pervers, instigador dels instints i les baixes passions, del subconscient i dels racons més foscos de l’ànima.

El dimoni és originàriament un altre mena de personatge. “Dimoni” ve del llatí daemonium i aquest del grec daimónion que significa un geni o divinitat inferior. Els dimonis habitaven a l’aire o a l’entorn de les persones, com un àngel de la guarda com un geni invisible que vetlla per cada persona. A la Grècia clàssica, el concepte eudaimonia, volia dir literalment tenir un bon dimoni, un geni favorable, un “padrí”.

Segons sant Agustí els dimonis foren creats a l’origen del món, molt abans que els primers essers humans i posseeixen una gran experiència i destresa tècnica. Els dimonis agustinians poden enganyar , mentir, temptar, instigar les passions pecaminoses i encomanar tota mena de vicis.

Si Llucifer em permet la simplificació, a l’espai malèfic els diables serien uns deus caiguts llestos i els dimonis uns mals esperits espavilats.

(Publicat a El 3 de vuit de 26-08-16)