Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

OBJECTIU: MATAR ARTUR MAS!

Deixa un comentari
OBJECTIU: MATAR ARTUR MAS!
Aquest proper diumenge Catalunya decidirà la composició d’un govern que, a l’horitzó, té la tasca de bastir el model d’estat. Com a català de Mallorca, sense dret a vot, he fet un seguiment d’una campanya que, dissortadament, no es pot dir catalana, perquè ha estat tant o més espanyola que altra cosa. Les ingerències, les provocacions i la guerra de les clavegueres del govern de Madrid han demostrat que, avui, el GAL és una cosa més refinada i subtil, però tan bruta com sempre.***

 

El collage que il·lustra aquest comentari, l’he elaborat amb il·lustracions de l’època referides a Francesc Macià (Catalunya, 1859-1933). Els dibuixos resumeixen els atacs que va patir, de manera especialment intensa durant la negociació de l’Estatut d’Autonomia de Núria, cepillado per les Corts espanyoles (*). L’acusaren d’abocar el poble a la quimera de travessar el desert, de violent, agressiu, corrupte, foll… El caricaturitzaren de Napoleó, de Quixot, de card, de menja-nins, d’anar (al costat del poeta Ventura Gassol) més sol que la una i, fins i tot, l’acusaren de nazi. Encara avui indigna veure el dibuix de la revista de la CNT de novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i un més abans de la mort de “l’avi”, que presentava Macià convertit en una esvàstica. Vergonya i misèria que, si més no, reclamaria una reparació pública del sindicat més popular i autogestionari de l’època, tan errat de comptes i tan manipulable pel discurs dominant com qui més. De fet, la documentació ha demostrat que el sindicat estava farcit d’infiltrats pagats amb els fons reservats de l’estat.
Ai,, les hemeroteques! Macià escarnit per la CNT
Ai,, les hemeroteques! Macià escarnit per la CNT
De la mateixa manera, encén la sang recordar que al llarg de tot el viatge de la Comissió de l’Estatut, des de Barcelona a Madrid en tren, just deixar les terres catalanes, es trobaren, a totes les estacions, pintades de “Muera Macià”. Sense cap vergonya, des de les institucions públiques espanyoles, es reclamava la mort de l’Estatut que havien votat els catalans.
Els demòcrates respecten la voluntat del poble
Els demòcrates respecten la voluntat del poble

És de justícia recordar, com a fet positiu, la reclamació d’alguns diputats illencs, amb Gabriel Alomar (Mallorca, 1873-Egipte, 1941) al capdavant, per tal que les illes Balears i Pitiüses, en tant que catalanes, fossin beneficiàries de l’Estatut de Catalunya. En canvi, no ho paga esmentar tot el que es va escriure per devers Espanya sobre Catalunya i els catalans. No ho paga revisar tot el que varen dir els líders polítics espanyols durant el debat. No val la pena, perquè ara, aquest mes de novembre de 2012, n’hem patit i repetit la mateixa història d’intolerància, de manipulació i de falsedat. Infàmies, injúries i calúmnies que la (in)justícia espanyola tracta, no ja amb benevolència, sinó amb una impunitat d’escàndol. Això s’ha repetit talment i es repetirà mentre Catalunya no es desempallegui de l’oprobi i la cadena colonial. A Artur Mas se li ha dit exactament el mateix que es va dir a Macià i que resumeixen els dibuixos anteriors: violent, quimèric, nazi… La història, ai las!, sempre tan cíclica i previsible!

És sabut i demostrat que tots els processos d’independència dels pobles van associats a un líder: Bolívar, Martí, Ghandi… És lògic que a Espanya li faci molta més por un símbol humà que no un partit polític. Per això, l’objectiu prioritari ara mateix és el de destruir Artur Mas. De fet, els preocupa molt més que Bildu, el PNB, ERC o CiU. Fins i tot, més que SI o les CUP. No hi haurà treva fins que Espanya, amb complicitats vergonyants i irresponsables d’alguns insensats del país (molt possiblement infiltrats, quintacolumnistes, franctiradors i botiflers), assassinin Mas políticament, tal com dinamitaren, fins a la seva mort, la imatge de Macià.

Al llarg dels dos darrers mesos, un emmascarat Stas Radziwill (nom usurpat a un difunt amic de la família Kennedy) s’ha esmerçat en inventar mentides, injuriar, calumniar i difamar persones. Des de les pàgines de Libertaddigital (quin cinisme que utilitzi la paraula llibertat qui atempta contra ella cada dia), el personatge adscrit al web de Jiménez Losantos ha publicat un article setmanal que delata una planificació i una premeditació molt calculada. La simple lectura dels títols ja és prou eloqüent:
17-10-2012 Los millones de Narcís Serra i el palacio de Maragall
31-10-2012 El viaje de CiU del franquismo al independentismo
07-11-2012 La corrupción acorrala CiU i Artur Mas contra las cuerdas.

Acusar (sense proves) de corrupte i, encara pitjor, de franquista Artur Mas és, només, l’anècdota d’aquesta gran persecució. Cap ni un d’aquests articles, elaborats amb mentides manifestes i de manera ignominiosa, no resisteixen la més mínima anàlisi d’una persona amb dos dits de seny. Són pura escòria! A més, es nodreixen (els nodreixen) de comentaris que informen de fets delicitius i, per tant, haurien d’obligar la intervenció de la Fiscalia per tal de localitzar els autors i, només si hi aquests aporten proves, investigar. En canvi, allò que es fa és difondre la infàmia. Justament, des de finals del mes d’octubre, varen començar a llençar-se invectives sobre l’existència de comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas. La cosa va d’aprofitar l’actuació (com a mínim maldestre) del fill d’en Pujol per emmerdar-ho tot. Pujol representa el passat i no és just atribuir els actes d’un a un altre. Com així ningú no vol investigar la gran i sospitosa fortuna de Felipe González? L’objectiu és Artur Mas. Just començar la campanya electoral, El Mundo va transformar alguns dels comentaris anònims en un “informe policial”. Què va fer el govern espanyol? Naturalment, en plena campanya, apuntar-se al carro de la infàmia i, lluny de desmentir els informes (que, a requeriment del Tribunal Superior de Catalunya, reconeixen que no han trobat), lluny de situar-se al costat dels calumniats i defensar la presumpció d’innocència de qualsevol estat de dret, s’apunten a fer el joc (i la bona) a Pedro J. Ramírez per anunciar que s’investigarà el tema i, no satisfets encara, diuen que qui ha d’anar davant la Fiscalia no és qui difama, calumnia i injúria, sinó qui té comptes a Suïssa, predeterminant una culpabilitat no demostrable i associant-se amb la ignomínia. Aquesta reacció, però, els delata del tot, perquè demostra que el periodisme groc és un dels braços armats dels serveis d’intel·ligència espanyols; les seves millors rates de claveguera.

Quan els ministres espanyols i el president del seu govern, proclamen creure més en la paraula d’un tribulete maliciós que en la del president de Catalunya, certifiquen que ja hem traspassat la línia del no retorn. Això no obstant, hi ha gent del país que fa el joc de manera barroera a les infàmies. Aquesta és una de les tècniques que utilitza un periodisme sense ètica ni deontologia al servei de els clavegueres d’Espanya: moure guerra entre els catalans per provocar l’enfrontament intern; les ganivetades de negres. Dissortadament, tenim genteta amb un coeficient mental tan baix que cauen en el parany. És la típica genteta que diu allò de “això de demanar un estat propi és per amagar altres coses” o “quan diuen que hi ha tot això, qualque cosa hi deu haver” o els qui és beuen com a certes les injúries i les calúmnies i fan el joc a l’objectiu d’Espanya. Res que es pugui demostrar. Les insídies, però, són tan nefastes com les infàmies, perquè sempre n’hi ha de bona fe que mosseguen l’ham. Uns altres, revestits d’aparent puresa, es mostren amb pretensions democràtiques a favor d’extirpar de la vida política tot allò que és qüestionat, sense destriar qui és que qüestiona i amb quin objectiu ho fa. Amb el que ens estem jugant de cara al futur en defensa dels dos drets més bàsics i fonamentals de qualsevol poble (el de conèixer el seu passat i decidir el seu futur), sembla mentida que hi hagi gent que s’hagi apuntat a remolc de les informacions fabricades des de les clavegueres de l’estat colonitzador. Santa innocència! No voler-ho veure és fer l’estruç i, si es veu i no s’actua, és ser còmplice de la maquinària del joc brut. L’objectiu és MATAR ARTUR MAS!

Si algú té present la pel·lícula Ghandi, recordarà l’escena quan el general britànic li diu: “Com pots defensar aquest poble mig despullat on tothom és corrupte?”. Us sona? I la resposta de Ghandi? “M’estimo més ser governat pel més despullat i corrupte del meu poble que pel més elegant universitari britànic que mai no ens sabrà estimar ni ens voldrà respectar”. On vull anar a parar amb tot això? És molt senzill.

Vivim un moment transcendental en el camí cap a la llibertat del poble de Catalunya; d’una part del territori nacional, si més no. A les eleccions d’aquest diumenge, 25 de novembre, hi ha en joc la definició a curt termini del model d’estat i, molt concretament, el compromís de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui expressar lliurement i democràtica la seva voluntat. És evident que hi pot haver diferències en el mètode i en el calendari, però aquest és el bessó i la clau d’aquestes eleccions. Hi ha dos blocs molt clars. D’una banda, CiU, ERC, SI i les CUP (sense oblidar les generoses retirades de Reagrupament i Democràcia Catalana) a favor de fer de Catalunya un nou estat europeu, lliure i sobirà. De l’altra, els que, també amb diferents discursos, malden per mantenir Catalunya aferrada i sotmesa a Espanya: PSC (PSOE?), PP i Ciudadanos, el bloc de l’unionisme, autèntics agents d’aquella joseantoniana “unidad de destino en lo universal”. Com a cas especial d’indefinició estratègica i d’ambigüitat calculada, cal esmentar ICV obsedits en reduir el discurs electoral als eixos socials per apuntar-se al carro de les informacions de la premsa espanyola exigint a Mas que dimiteixi. Això, per complicar-ho més encara, sense oblidar els cagadubtes (si no una altra cosa molt pitjor) de la tropa de Duran Lleida (on la duran?) que actua amb una permanent deslleialtat amenaçadora d’una ruptura de la coalició que abocaria l’històric partit a l’extinció. Segur que, amb les urnes, tothom haurà d’adequar-se a la voluntat del poble català. És evident que el primer bloc, el sobiranista, i el segon, l’unionista, representen els dos mateixos blocs que hi ha al País Basc, com es va demostrar a la darrera legislatura amb els anomenats “constitucionalistes”, nom que pretén dissimular, eufemísticament, allò que en realitat són: ultranacionalistes espanyols. Com pactaren allà? No hi ha res que s’assembli més a un espanyol d’esquerres que un espanyol de dretes.

Aquesta és la situació. Espanya vol matar Artur Mas, perquè simbolitza Catalunya. Ja va fer el mateix amb Ibarretxe, perquè era matar el País Basc i, de fet, des del punt de vista del procés nacional d’Euskadi, la reculada va ser gran. Fixau-vos quin és el seu objectiu bàsic: matar els líders que puguin representar les nacions que volen sotmeses. Els anys 1931-1933 el crit era “¡Muerte a Macià!”. Ara no gosen dir-ho, però fan el mateix: insulten, menteixen, manipulen, escampen insídies, sembren la por i, sobretot, incentiven el guerracivilisme entre catalans, fomenten les lluites internes, activen els quintacolumnistes, donen ales als falsos universalistes, afuen els seus aliats internacionals, amenacen amb els tribunals que controlen… Contra això, què ens cal fer als qui volem albirar el futur des de la talaia de la llibertat? Bàsicament tres coses. La primera és no difondre informacions que vagin contra els catalans. Al contrari, cal aturar-les i evitar fer el joc als enemics que cerquen incidir negativament sobre la campanya electoral. La segona cosa, és votar en consciència aquella de les quatre opcions (CiU, ERC, SI o CUP) que més satisfacció personal ens produeixi. La tercera i darrera, tenir present allò que diu el biògraf de “l’Avi”, Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Califòrnia, 1988): “Quan algun col·laborador es queixava del caràcter dels catalans i criticava Catalunya o la seva gent, Francesc Macià el tractava amb menyspreu i commiseració. La gran força de l’Avi va ésser mantenir una fe indestructible en el poble de Catalunya”. Doncs, això, ni més ni pus! Diumenge comença un procés que no tindrà ja marxa enrere. És evident que ens amenaçaran amb les plagues d’Egipte i que ens posaran tots els pals a les rodes. Dels atacs d’Espanya (de la seva premsa, del seu banc, dels seus tribunals, de les seves institucions, dels seus aliats internacionals…) no cal preocupar-se. Faran el mateix que varen fer amb Francesc Macià. Alertau-vos, en canvi, dels atacs interiors. No dubteu que, al darrera, sempre hi ha un laboratori d’intel·ligència per intentar la vella i exitosa màxima del DIVIDE ET IMPERA. No oblideu que a Ghandi no el varen matar els anglesos!

CIUTADANES I CIUTADANS DE CATALUNYA, VIA FORA!

Vg. també: Què diantres és això de l’autoodi?
a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=225551

(*) Us sona això?

1932. Un Estatut retallat. La història és cíclica. Quan n'aprendrem?
1932. Un Estatut retallat. La història és cíclica. Quan n’aprendrem?

Al final, un Estatutet que, tanmateix, varen suspendre l’octubre de 1934. Us sorprendria que, amb qualsevol pretext, ho fessin ara de nou?

estatut1932

 

Aquesta entrada s'ha publicat en DRETS CVILS el 22 de novembre de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Tomeu, sempre amb la teva clarividència i coneixement de la història. Ja som aprop de veure i viure el nostre somni. Visca Mallorca i Catalunya, lliures ¡¡¡¡
     
  2. No tenc clar senyor Bertomeu que aquesta porca campanya afecti les eleccions. Tot el peix ja estava venut des de dia 11 de setembre. Si les primeres enquestes donaven majoria absoluta a CIU i ara no ho fan crec que és perquè el catalanistes ens desinflem aviat i els espanyolistes s’han animat a participar.
    Jo tenia clar el vot a ERC i encara que el podria donar a CIU no el canviaré perquè precisament seria fer el joc al joc brut que han desfermat a Madrid.
    Visca Catalunya!
  3. Aquest post no l’he llegit fins avui, però, com sempre, ens has fet una rediografia perfecta de la realitat. Ens en sortirem. La victòria de l’independentisme ha estat espectacular. S’ha produït un canvi de paradigma al Parlament de Catalunya: hem passat d’un  Parlament autonomista a un Parlament Independentista!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.