Literatura catalana moderna - Illes

Estimat monarca (o com s’hagi de dir)

Per David Abril (MÉS per Mallorca)

 
T’escric aquestes línies per excusar la meva assistència i la del meu partit, Més per Mallorca, del qual sóc portaveu al parlament, a la recepció que ofereixes demà a l’Almudaina.

Primer, perquè si no crec en els Reis d’Orient, no sé per què hauria de creure en tu ni en la naturalesa de la teva autoritat. Sí, ho diu un paper que anomenen constitució, que ni tu ni jo vam tenir l’oportunitat de votar, perquè no teníem edat (i ja van així gairebé dues generacions) i que converteix el principi d’igualtat d’aquest país en una quimera, perquè ens fa diferents, a tu i a mi, amb els teus i els meus. Vaig haver de prometre fa unes quantes setmanes (per imperatiu legal, això sí) de guardar fidelitat sobre aquest mateix document que, dia sí dia també, esdevé paper mullat, sobretot quan es tracta de protegir els drets més fonamentals dels seus presumptes súbdits, com ara l’educació, la sanitat, l’habitatge o el dret de decidir sobre qualsevol cosa que ens afecti.

Segon, perquè a més de no creure en reis, encara que siguin trempats i es casin amb plebees, tampoc no em són simpàtics els dictadors, com el que va nomenar el teu pare successor seu. L’any passat vau tenir l’oportunitat d’esmenar-ho i d’estar a l’altura de les exigències democràtiques de la societat expressades clarament el 15-M, però no va ser així. Feia falta tornar a esquivar la democràcia i assegurar la successió del teu pare amb un procediment ‘exprés’ juntament amb els grans partits d’un sistema polític en decadència? No hauria estat el moment d’escoltar el poble, d’obrir un procés constituent en què poguéssim decidir, entre més coses, qui ha de ser el nostre cap d’estat? Òbviament, Felipe, si haguessis volgut fer-ho, et podries haver presentat a les eleccions, com vaig fer jo fa un parell de mesos i, si haguessis tingut prou vots, t’hauries guanyat el càrrec. Encara que dubto que haguessis volgut optar-hi, amb els enormes sacrificis que us toca fer a tu i als teus, i amb tot allò a què heu de renunciar darrerament, segons que explica la propaganda oficial.

Tercer, perquè les vacances de la teva família fa anys potser eren una d’aquestes icones estiuenques que contribuïen al turisme a la nostra illa i, encara que no s’ha elaborat mai un estudi o sondatge sobre aquesta qüestió, caldria recordar que heu estat doblement subvencionats pels mallorquins durant tots aquests anys. Primer, amb el pressupost de la Casa Reial via impostos i pressupostos generals; segon, amb les despeses ‘extra’ d’aquesta estada, incloent-hi prebendes com ara el iot Fortuna, que alguns empresaris i el poble de les illes van regalar al teu pare, del qual també has gaudit, i que, encara que ens l’ha tornat, ens continua costant diners.

Tampoc no és que alguns membres de la teva família, com ara la teva germana i el teu cunyat, hagin contribuït gens a la bona imatge d’una terra castigada per la corrupció dels seus polítics, sinó que han format part activa d’aquesta xacra. En aquest punt he de agrair-te que fins i tot tu mateix ho hagis advertit i els llevessis fa poc el títol de ducs de Palma, perquè la seva actitud tacava el bon nom de la nostra ciutat, que és la capital d’aquesta terra. I que, per cert, és així: Palma, a seques (no ‘de Mallorca’).

Quart, perquè aquest any es compleixen tres-cents anys del fet que un altre Felipe del teu mateix llinatge, Felip V, liquidés les institucions i les lleis pròpies de l’antic Regne de Mallorca per dret de conquesta, perquè ja fa segles se sabia que per a administrar unes quantes illes feien falta institucions i governants pròxims, que vetllessin pels interessos d’uns pobles condicionats pel fet d’estar envoltats de mar. Tampoc no es va conformar amb allò, i va prohibir la nostra llengua i costums amb el designi de fer-les desaparèixer, cosa que òbviament no va aconseguir però que va causar molt de mal perquè, fins i tot avui, el català no pot tenir un ús normalitzat. Per tot aquest mal causat, encara que tu no et sentis corresponsable dels actes dels teus antecessors (els de la teva mateixa sang blava), aquest tricentenari seria un bon moment perquè demanessis perdó. Però contràriament a això, veig que, com a cap de les forces armades, celebreu els tres segles d’ocupació militar de les illes. Així, sense complexos.

Finalment, m’ha ofès la teva reacció a les insinuacions d’alguns dels meus governants per l’obertura del recinte de Marivent (i per cert, no solament dels jardins): has dit que et semblava bé, que podíem parlar-ne. I no, novament, aquesta no és l’actitud. M’agradaria de recordar-te que poc després de nomenar-lo el seu successor, fa quaranta-dos anys, Franco va cedir el palau al teu pare perquè gaudíssiu de les vostres vacances. D’aquesta manera vau violar la voluntat de la família del pintor Saridakis perquè aquest espai estigués obert al públic i es compartís el seu art. Hauria estat un gest molt més generós amb la societat que no caçar elefants. Aquesta cessió es manté per un acord de la diputació d’aleshores (que avui és el govern autonòmic). I els grups polítics de l’actual majoria d’esquerres hem decidit que podeu continuar estiuejant aquí, si voleu, però que la resta de l’any les instal·lacions han d’estar obertes al poble. Per tant, i amb tot l’afecte, ens importa ben poc la teva opinió en aquest assumpte: és un mandat al qual donarem compliment.

Per tot això, entendràs que no em vingui de gust anar a la recepció a què ens convides. Una altra cosa seria que haguessis decidit, com fan uns altres caps d’estat, fins i tot a països poc o gens democràtics, com ara l’estat vaticà, de visitar les institucions que representen aquells qui t’acullen: l’Ajuntament de Palma, el Consell Insular, el parlament, el consolat…, posar-te a disposició dels representants d’aquest poble i mostrar agraïment sincer per tot allò que us hem donat. Tan sols en aquest cas, podries haver comptat amb mi.

Atentament,

David Abril, diputat i portaveu de Més per Mallorca al parlament

(Carta publicada originalment al bloc del seu autor)

 
Intel·lectuals catalans contra els borbons: Alfred Bosch i Miquel López Crespí

Alfred Bosch i Miquel López Crespí: cartes als borbons

Joan Carles de Borbó Rei d’Espanya Palau de la Zarzuela Madrid, 14 de desembre 2011 Rei d’Espanya, He vingut a comunicar-vos que volem sortir del regne d’Espanya. Tot i així, agraeixo la vostra invitació. Com a persona us respecto i us mostro cortesia. Ara bé, la crida a visitar-vos avui és institucional, i en aquest sentit, he considerat que havia de protestar per la naturalesa, l’actitud i la posició de la institució que encarneu. La protesta es basa en tres principis: 1. Els que m’han votat també volen votar la independència del nostre país, i per tant no es poden sotmetre a una corona que lidera les forces armades amb la missió de preservar la unitat d’Espanya. No podem estar d’acord amb una figura com la vostra que nega, per llei i per força, el dret a l’autodeterminació. No acceptem unions imposades; les amistats i el diàleg han de ser lliures. 2. Un cap d’estat que no ha estat elegit a les urnes i que constitueix l’única figura del funcionariat que es transmet per via sanguínia, va en contra dels principis més elementals de la democràcia. Com a republicans i com a ciutadans de ple dret, èticament i per respecte als nostres 256.393 votants, no ho podem reconèixer. 3. Des de fa anys, hem estat reclamant transparència i fiscalització parlamentària de la Casa Reial, primer a Madrid i després a Estrasburg. No hem obtingut cap gest ni resposta. Els fets demostren que aquesta transparència és del tot necessària, sobretot en hores greus, en què les persones estan acusant el dany de la crisi. S’està ferint la sensibilitat social, nosaltres ens considerem ignorats i jutgem que les vies del diàleg s’han estroncat. Aquest seria el moment adequat per evocar l’antic jurament que es feia als nostres reis segles enrere i que entenem s’ha interromput: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.” Per tot plegat, voldria fer-vos arribar el mandat que m’han encomanat els votants de la coalició que encapçalo; que nosaltres anhelem viure en plena llibertat i volem sortir del Regne d’Espanya. I m’agradaria fer-vos arribar la meva convicció de fons; que com amics ens avindríem més i millor que no pas com a amos i súbdits. Ben cordialment, Alfred Bosch Portaveu ERC-RCat-CatSí Diputat al Congrés espanyol.

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest “Mallorca per la República” signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d’Esquerra Unida, CGT i Els Verds.
Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m’han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d’esdevenir-se al Palau de l’Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.
No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d’un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d’aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l’arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l’actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d’opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d’ençà data tan infausta.
[Continuar]

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d’Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d’acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d’un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.
Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d’acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l’editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d’Astúries: “…no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d’imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l’estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d’encant i de qualitat de vida, d’atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació”.
Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l’editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d’actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D’altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s’arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?
Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d’Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d’una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l’usdefruit de sous i poltrones institucionals.
La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d’esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d’acatament als borbons. I com diu l’editorial ja citat: “En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d’aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable”. Per la independència, la república, i el socialisme!
Miquel López Crespí
Palma, 10 de maig del 2005

 
Contra els borbons i l´”Espanya” neofeixista: Manifest de l´escriptor Miquel López Crespí
Contra l´Espanya neofeixista

 
(Manifest de l´escriptor Miquel López Crespí)

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Els intel·lectuals neofeixistes espanyols neguen l´existència de la nostra nació, de la nostra cultura i, de rebot, la de totes les nacions oprimides per l´”Espanya eterna”. La mort de l´expresident Adolfo Suárez ha servit per a tornar organitzar la coneguda parafernàlia i propaganda envers de la famosa “transició” (que no va ser més que una simple restauració borbònica amb suport de l´esquerra oficial). Molta gent es demana per l’origen autèntic de l’actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l’ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de “la España eterna”, aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l’exili (penseu solament en la gran quantitat d’intel?lectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell “Imperio donde no se ponía el sol”, el món de Carles I, Felip I Bque ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l’esquerra en el camp de la història no és tan sols “nostàlgia imperial”. Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l’esquerra oficial arribàs a l’usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l’esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d’abandonar els seus signes d’identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s’acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar tots els aspectes progressistes i revolucionaris de les nacions de l´Estat. S’abandonà la lluita democràtica per l’autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes… Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l’essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes i independentistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes… Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l’Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l’organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d’anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l’esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a “agents de la policia política franquista”. En una data tan recent com el mes d’abril de 1994, membres de la plana major del PCE (i sectors afins), en un furibund pamflet contra l’autor del llibre que teniu en les mans, encara s’atrevien a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al “franquisme policíac”! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns anys un equip d’historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s’aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel?lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel?lícula “Terra i Llibertat”), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació “Salvador Seguí” de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció… (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s’han posat a la tasca de recuperar munió d’esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d’oportunistes que acceptaven l’ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d’aquesta esquerra covarda, els “intel?lectuals” al seu servei els que han anat silenciant durant més de trenta anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista…). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l’actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l’anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s’oblidàs la combativa història dels pobles de l’Estat. Són els culpables de l’amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d’historiadors i intel?lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d’estranyar que, una vegada que s’ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils arriba el moment de la “Real Academia de la Historia”, dels brutals atacs del PP (i sectors del PSOE) a la nostra història. Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La “Real Academia de la Historia”, els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Cohesionat políticament l’Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d’aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l’Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La unitat PP-PSOE que es divisa per als propers anys (i que ja es va concretar a Euskadi fa uns anys!) anuncia el futur de no posar-hi remei.
Miquel López Crespí

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!