Adam Majó
Xuts a pals
A les fronteres de la fe
Ara que Manresa ha decidit posar les darreres esperances de sortir al mapa en la commemoració dels 5oo anys de l’arribada d’Iñigo de Loiola a la ciutat, sembla oportú mirar de conèixer una mica millor qui són aquesta gent de la Companya de Jesús amb qui ens juguem els quartos.
Aquest ordre religiós neix al segle XVI amb un objectiu que s’ha mantingut al llarg dels anys: situar-se a les fronteres de la fe, allà on aquesta perilla, per competir amb aquells que l’amenacen. Per fer-ho afegeixen als vots habituals (pobresa, castedat i obediència) l’obediència directa al Papa de Roma o, el què és el mateix, un marge més ampli d’autonomia respecta a l’autoritat civil o religiosa local. En el moment de la seva fundació la via d’aigua del catolicisme és el reformisme protestant i per això els jesuïtes juguen un paper cabdal en la contra-reforma. Ho fan com sempre ho faran a partir d’aleshores, no oposant-s’hi frontalment sinó utilitzant les seves mateixes armes. Així, recuperen una certa coherència moral, impulsen el teatre de temàtica religiosa en la llengua del poble i funden les primeres escoles i universitats que contribueixen a netejar la ben guanyada fama obscurantista del catolicisme. Tot per mirar de provar que és possible una església regenerada i propera a la gent sense abandonar la fidelitat a Roma. El següent adversari a batre és la ciència moderna, que posa en qüestió molts dels principis recollits als textos sagrats. Lluny de combatre-la, els jesuïtes aposten per fer-se-la seva tot impulsant universitats i centres d’educació superior (ESADE, per exemple). A través d’ells, intenten demostrar que ciència i catolicisme són compatibles i, de passada, contribuir a formar elits properes. Posteriorment una nova amenaça es projecte amb força damunt el catolicisme, especialment a l’Àmèrica llatina, un dels seus més importants feus: el marxisme d’arrel atea. Lluny de fer costat als sectors més anticomunistes de la societat (Pinochets i companyia), com havien fet altres sectors de l’església catòlica, els jesuïtes opten per una postura més intel·ligent i es posen al costat dels oprimits tot mirant de fer compatible, un cop més, les lluites socials amb la doctrina catòlica i l’obediència (no sempre fàcil) al Vaticà. Sorgeix, així, l’anomenada teologia de l’alliberament. Finalment, a l’inici del segle XXI, i sense abandonar cap dels fronts on combaten perquè no reculin les fronteres de la fe -de la seva fe-, n’hi afegeixen un de nou, el de les noves tendències esotèriques cada cop més de moda. Per fer-ho els jesuïtes recuperen els exercicis espirituals del seu fundador i els obren a la societat per mirar de demostrar –tornem-hi- que no cal mirar a orient per introduir-se pels camins de la meditació i les experiències espirituals.
Així és la Companyia de Jesús, compromesa amb la regeneració de l’església, amb l’educació i la ciència, amb els desposseïts, amb l’espiritualitat, sí, però sempre al servei d’un fi superior: la continuïtat de la fe catòlica i de l’Església de Roma.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola!
En llegir el títol del teu article pensava trobar-me alguna xerrameca sobre sants o fantasies religioses semblants, i resulta que ha estat el resum més interessant que he llegit sobre l’estratègia seguida durant segles per l’orde religiós dels jesuïtes. Al tanto amb aquests espavilats!
En acabant, he sabut que ets de la CUP, l’alternativa més engrescadora que ha donat aquest país.
Enhorabona!