Truans del Manzanares Estava escrit sobre el palimsest immisericordiós d’una història que encara no és nostra. Ara ja ho sabem. La màquina de l’estat –de vegades silent, de vegades estrepitosa–, ha guanyat pujant a tren les rampes del port constitucional: la llei del més fort. L’eufòria desbordada dels Casado, Rivera, Carrizo, Girauta, Arrimadas, Hernando, Cospedal,
Quant que els estimen, mare! Com regalimen baves de fruïció incontenible els mitjans públics i privats pancastellanistes a l’hora de difondre desgràcies i patiments de la Catalunya díscola! Dreta i esquerra descriuen paràboles vultúrides abans d’abatre’s, en picat i famolenques, sobre la gasela ferida. Amb quin plaer no dissimulat titulen calamitats i obrin periòdics i
Harúspex hodiern Il·lusos veïns –i germans històrics, culturals i lingüístics septentrionals: ja heu sentit veredictes negatius i condemnes hostils i contundents que ha fet la classe política, mediàtica i quasi hegemònicament popular, de la resta d’Espanya. ¿Esperàveu diàleg, negociació, pacte, comprensió, empatia per part d’un estat que fa bandera del poder omnímode? ¿Confiàveu en unes
Trauma social… ara? Des que aparegué el sobiranisme com a actor de la política catalana, els àugurs que habiten redaccions de premsa o tertúlies de televisió llancen auspicis apocalíptics. I hem de reconéixer-los la virtut d’encertar confrontacions excitades per la presència d’una ideologia que el nucli dur de l’Espanya no esperava. Per què? Perquè cal
Cosmopolites de saló El cosmopolitisme, en la major part dels casos no és sinó la coartada que intenta justificar l’statu quo que els ha tocat gaudir. No ho discutiré: si troben la felicitat en l’adaptació a un sistema sociopolític i cultural monopolitzat per una determinada classe dominant, fan bé. El que ja no em sembla
“Orgullo patrio” Molt bé. Tots estem d’acord que la càpsula inicial va ser activada per una flagrant injustícia. L’actual cap del govern del PP fou l’artífex de la gran envestida contra Catalunya. I tots fórem testimonis de com un sector important del Principat encetà una via d’entusiasme a cavall d’una il·lusió individual i col·lectiva. I
Cançons de guerra A través de les teranyines màgiques que capta el telefonet, m’arriba un vídeo. Toni Cantó va teixint una eloqüent oratòria en la tribuna del Congrés dels Diputats. A través d’una dicció exquisida, una fonètica esplèndida i un timbre vocal acusadament dramàtic exposa una sèrie de reprensions sobre la inanitat d’un ministeri del
Compuncions exultants He vist plorar pels cantons de València la senyora Bonig, el senyor Santamaria i el senyor Moragues. Per què? La compunció no era gratuïta: la manifestació pacífica per la llengua que tant proclama estimar el seu partit, havia estat atacada violentament per un grup pancastellanista. I les llàgrimes s’esvaren galtes avall dels defensors
No ho oblidaran mai Després d’analitzar les negres perspectives que ens mostren els mitjans espanyols, és impossible que Catalunya assolisca la tan anhelada independència de la fèrula implacable de l’Estat. Tota la il·lusió que milions de catalans han dipositat en el projecte es veurà frustrada i causarà una depressió profunda. També és veritat que milions
Quan creus que ja s’acaba… …torna a començar R. M. i G.
El falcó que volia ser colom Sempre hem de pressuposar que tot aquell que es dedica a la política ho fa sobre la base d’uns principis altruistes. És a dir, per un desig de millorar la vida dels conciutadans. En realitat, el polític, en el sentit lat del terme, és un ésser generós que sacrifica
De “justitiae tribunalibus” En efecte, altra vegada la mateixa cançó. No és inútil recordar que els valencians només oïm el que passa al món per un sol canal. Igual que ocorre amb les infraestructures i les vies de comunicació. Així que, anem i venim, sentim i veiem a través de l’òptica madrilenya. Madrid és un
Un badall en les quadernes El lector disculparà l’autoreferència, però he de començar aquesta reflexió amb la citació d’un article que vaig publicar el juny del 2011. El títol era “L’Espanya inviable”. Tot i que no em puc vantar d’arúspex, l’actualitat em dóna una raó que pretenia esquivar (hauria preferit fracassar en el vaticini). En
Atenció al tren! Com en altres iniciatives de signe industrial, comercial, cultural, artístic, social i polític, Catalunya ha obert camins intransitats a la península Ibèrica. I ha hagut de ser l’embranzida catalana la que posara sobre el tapet monocromàtic de la uniformitat espanyola una qüestió crucial: la nació. El màxim dirigent del PSOE reconeix que
Xantatge? Imposició? De qui? Haver exercit el domini de la res publica durant segles ha fet que els signes imperatius integren l’ADN del poder. La subordinació, doncs, de la majoria, era percebuda i viscuda de manera natural. No perquè hi hagueren raons objectives de superioritat, sinó perquè la majoria esmentada no podia accedir als instruments