Moreno i companyia

Coses dels Moreno

19 de març de 2018
0 comentaris

Qui adoctrina en l’odi?


Qui adoctrina en l’odi?

No sóc gens partidari  de fer servir paraules grosses ni lletges en l’espai oral ni en el literari, però els estats d’excepció o el realisme tràgic les justifica. Hobsbawn va dir allò que les nacions són artefactes inventats amb finalitats polítiques.  En el cas d’Espanya, l’artefacte no sols és un invent: també una màquina de fang, segons la darrera troballa semàntica d’Umberto Eco. De manera que l’italià adjudica el símil del fang a la merda. I que el lector disculpe l’escatològic terme. Les circumstàncies superen el decòrum habitual. I per què isc de la norma? M’explicaré.

És veritat que la cortesia, l’eufemisme o la metàfora, fins i tot el subterfugi i la mentida nua, actuen de lubricant en el discurs del missatge generalment diplomàtic. Ara bé, hi ha moments en la història de les persones i dels pobles en què les gentileses assuaujadores cauen i es converteixen en arestes de vidre. És a dir, s’abandonen cauteles lèxiques i emergeixen les veritats despullades de formes i miraments. Els instants al·ludits envolten l’actualitat i la submergeixen en el magma crucial del ser o no ser d’una civilització, d’una cultura. En vista, doncs, del gravíssim setge a què és sotmesa la meua dignitat –ací i allà–, deixaré les cerimònies retòriques per a dir el següent.

Resulta ser que Catalunya viu un dels episodis més durs de la seua història que, velis nolis, ens afecta als valencians de manera directa. L’atmosfera prenyada d’amenaces, vituperis, condemnes arbitràries i accions proterves ataca el nucli de la meua substància. Si no, no tindria sentit el patiment per un assumpte que no m’incumbeix… aparentment.   La corrosió moral és evident. El nacionalcatolicisme que encarnen el PP i Ciudadanos, responen a “la unidad de destino en lo universal“ i persegueixen la cristal·lització o el retorn  d’unes idees mobilitzadores de masses perilloses. No importa el calibre de la munició: és la Castispanya que descriu  J. P. Aparicio en l’assaig “Nuestro desamor a España”. En efecte, arrogant,  imperiosa, dominadora, àvida, cobdiciosa i òrfena de latències compassives, segresta pobles i els tiranitza. Miserable conducta de qui vol capitanejar una nau sense que ningú li ho demane. Però heus ací un parell llarg de milions de ciutadans que no volen ser “reduzidos por derecho de conquista”, que no accepten invasions desintegradores. La resposta centelleja com una espasa roent que intenta travessar el cos sediciós i rebel. Per cert, ¿pot tipificar-se com a rebel·lió una voluntat expressada de forma pacífica, inerme? És clar que no. Recordem: l’argumentació és la mateixa que esgrimia Franco: “ha sido ejecutado por rebelión a la patria”. I ha hagut de ser el triomf d’aquest  civisme l’espoleta que esperona els baixos i putrefactes instints d’Espanya. Si en la més improbable de les hipòtesis se li poguera atorgar el menor símptoma de consciència, aquesta seria àcida i  purulenta. Prou que ho veiem. Massacren el més sagrat d’un poble en nom d’una unitat d’orígens divins!! La ferocitat incomprensible, desaforada, assedegada de venjança i impulsada per l’odi trepitja la sensibilitat dels demòcrates resistents. No, els qui tenen la paella pel mànec no ho són, no saben ser-ho, no poden ser-ho. La brutal croada contra les llengües peninsulars no castellanes pinta de sutja i de llard un retrat espantós del rostre enemic. Les declaracions d’amor fratern han sigut una farsa recurrent i sòrdida en el temps. No han estimat mai Catalunya, i de nosaltres, els valencians, se n’han burlat tant com han pogut. Per això engeguen la maquinària immunda del fang, l’insult procaç i desinhibit, la contumàcia destructiva i perversa, la famolenca ànsia de subjugar-nos. Però què es pot esperar d’una fòbia que porta segles xopa d’enveges? No els importen gens les cultures que, si les fomentaren en lloc d’exterminar-les, podien equiparar l’estat als països cultes i demòcrates, justos. No saben estimar: només saben sembrar el terror imposant règims d’explotació física i psíquica. L’Espanya castellana no perdona: té necrosi en l’ànima obscura i metàstasi concentrada (valga l’oxímoron) en una capitalitat paquidèrmica amb encefalitis crònica: un cefalòpode viscós els tentacles del qual acabaran per devorar allò que podria dotar-la d’un prestigi que qui sap si mai tingué. I que no ens evangelitzen dient-nos que generar odi és punible: massa que ho sabem perquè l’hem rebut com un suplici. L’autèntic odi es destil·la en els alambins dels qui volen arrasar tot signe identitari que els fa d’espill i no s’hi reconeixen.

Vicent Moreno i Mira

Preguntes innocents
12.02.2019 | 7.54
Eixe no és el camí
02.12.2016 | 7.47
Cançons de guerra
01.11.2017 | 9.02

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.