Bloc Tibidabo

Ja fa uns anys, quan Joan Tugores n’era rector, els diaris es van fer ressò de l’oferiment per part de la Universitat de Barcelona, a través d’ internet, de gairebé 140 cursos de les més diverses matèries; d’aquests cursos, 120 s’impartien en castellà, en català 20 i en anglès 3….  És a dir, al capdavall s’oferien en català el 14% dels cursos, essent l’ oferta de cursos en castellà 10 vegades superior a l’ oferta de cursos en català. Com vaig dir en un article, es donava la paradoxa que els estudiants de països estrangers, com els llatinoamericans, tindrien més oferta en la seva llengua que no  els catalans….  Una situació, certament indignant i que no deu haver canviat gaire -pel que fa a la situació de desavantatge del català- , tot i que té la seva lògica en ser la nostra una llengua minoritzada d’una nació sense Estat propi. En canvi, les llengües minoritàries -però no pas minoritzades- de petites nacions europees sobiranes no tenen -almenys en aquest grau- aquests problemes; si bé és cert que la influència de l’anglès és cada cop més gran, tot i que a favor seu té que aquest, a casa nostra, actua primordialment com a “interlingua” global i no com a llengua ètnica, com, per exemple, ho era el rus a Estònia, ara arraconat  arran de la  independència, afortunadament per als estonians.

Malauradament, les coses, lingüísticament, han empitjorat -com demostren els estudis estadístics-, de la mà de la globalització, de la immigració extraestatal, del “boom” turístic que ha experimentat Barcelona i de la superoferta de “mass media” en altres llengües que el català. Una situació que ha servit perquè -com per exemple a Lasalle-URL- afloressin conductes atàviques,  que havien quedat més o menys soterrades o dissimulades,  per part de certs ordes religiosos que sempre s’havien caracteritzat pel seu afany castellanitzador. Ja ens avisava Modest Prats, qui deia : “”si tota la feina que es fa a les escoles no s’inscriu en un projecte de normalització lingüística els resultats seran sempre molt desproporcionats a l’ esforç. A més, correm el perill que el català sofreixi una mena de procés de llatinització i es converteixi en una llengua per aprendre a l’escola, per usar en determinats casos simbòlics, però que no tinguin una realitat d’ús en la societat. si no canviem la situació, ens ho juguem tot, no només és saber llegir i escriure, la situació greu és ara a l’altre cantó, és a dir, el de l’ús viu i  habitual de la nostra llengua.””

A banda que aquest nou ordre de coses juga en contra del català en massa aspectes; un exemple claríssim és el del programa Erasmus. Ja ens ho feia veure, premonitòriament, un estudiant danès en una carta a l’AVUI el 2002:, on deia, tot ficant el dit a la nafra: ““Vaig trobar molt estrany que tothom em preguntés: “per què vols aprendre català?”, i que ni una vegada els meus companys em preguntessin: “per què vols aprendre castellà, en lloc de català?” A més a més, vaig tenir algunes males experiències, no amb els professors sinó amb altres estudiants d’ Erasmus, sobretot francesos i els italians (SIC). Ells tenen com a llengua materna una llengua romànica, però jo i la resta de catalans havíem d’ assistir a classes en castellà només perquè hi havia una francesa que deia que no entenia el català”

Certament, si no s’hi fa res la situació pot arribar a límits irreversibles. Existeix la voluntat política d’esmenar aquest estat de coses? En cas afirmatiu tenim prou mitjans? Hi seríem a temps? Massa interrogants intranquil·litzants…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!