És un fet que a casa nostra els infants i joves nominalment catalanoparlants  estan sotmesos en la seva vida quotidiana,   sense que se n’adonin, a  una allau d’interferències i escombraries lingüistiques .  Veuen “teles” en “catanyol” o directament   en  espanyol -de vegades “sud-americà”-, i no paren   de sentir “cançons” estúpides i estereotipades en llengua aliena. Estan submergits en  un món virtual, bàsicament en espanyol amb algunes engrunes en “catanyol”,  unes engrunes, a més, que són a anys llum  de la nostra llengua tal com realment hauria de ser  i es conserva en alguns llocs… És una situació desatrosa que l’ambient no afavoreix gens, especialment a les zones urbanes… Penseu en les  botigues de llaminadures, normalment regentades per xinesos o paquistanesos que no parlen català… Com es pot mantenir una llengua viva en aquesta situació? El català cada cop és més un decadent i embastardit llatí acadèmic sense atractiu per als joves. Es així, per molt que ens pesi, i hem de reconèixer  que pares i ensenyants es veuen superats per aquesta situació… Pensem-hi i anallitzem-ne les causes i els possibles remeis…. A manca de solucions “definitives”, però, encara podem recòrrer al recurs “rural”: els pagesos que queden -ja pocs- són la nostra reserva lingüística, i no s’adonen del potencial que representen. Caldria que els nostres infants -sense “teles”, evidentment- fessin estades de recuperació lingüistica a la ruralia….Tots hi sortiríem guanyant.  Malgrat  tot, hem de tenir clar que amb això sol no n’hi hauria prou per guarir la malaltia, únicament  n’alleugeraríem alguns símptomes….

Joaquim Torrent