Des de fa temps em crida l’atenció l’evolució del pensament polític d’algunes persones. Tal i com van envellint, les seues posicions varien des d’allò que s’anomena “l’extrema esquerra” fins a la dreta més dreta. Així, ens trobem a Josep Piqué, que va començar la seua carrera política a la Lliga Comunista Revolucionària i va anar derivant fins el PP. O Rafael Blasco, que encara comença més enllà. Des del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico) fins el PP. En aquest cas, enxampat furtant els diners destinats als més desfavorits i necessitats (entre altres) ha acabat tancat a la presó. D’altres casos també són molt sonats: des del Felipe González de la jaqueta de pana fins el personatge actual, defensant el més arnat de la tercera restauració borbònica. O Alfonso Guerra, el mateix que cridava a mobilitzar-se als “descamisaos” a demanar la suspensió de l’autonomia a Catalunya. O Ramón Tamames, que va començar en el PCE i va acabar defensant postulats dignes d’un Chicago boy.
És cert que, quan més vell es fa un, més conservador es torna. Però és que hi ha evolucions que em sorprenen. I he pensat que, en realitat, tampoc no han evolucionat tant i tant. Pot ser l’únic que són és ambiciosos. O cobdiciosos. Aleshores, l’únic que pretenen, en realitat, és aconseguir que el “sistema” els permeta accedir a bons guanys i a viure molt bé. Millor del que haurien pogut viure mai treballant de qualsevol cosa que no fora “administrar la cosa pública” més o menys en benefici propi. De ser així, caldria que tingueren una altra qualitat. La virtut de malparlar del “statu quo” tan com faça falta, però sense mai qüestionar-lo, en realitat. Criticar-lo sí; però anar molt en compte amb canviar-lo. Perquè si canvia, pot ser ells ja no tindran oportunitat d’aprofitar-se’n.
Tot això m’ha vingut al cap en haver-me assabentat de les declaracions del senyor Gerardo Pisarello, que diu que el referèndum no és el que Catalunya necessita. I que caldrà continuar protestant per l’immobilisme del PP, però amb compte de no trepitjar cap ratlla. No fos cosa que després deixem petjades de pintura.
Per acabar, una reflexió. En realitat, res dura per sempre. Tot evoluciona i molt. Pensem que els propis Pirineus, fa uns quants milions d’anys eren fons marí. I que l’Imperi Romà va acabar desapareixent. O el Grec, el Persa, l’Espanyol i ara es veu com s’acaba el Britànic. I de vegades, per pura casualitat perquè la vida d’una persona és molt breu, un es troba al davant d’un moment de canvi. Us posaré un exemple. Un dels meus avis, fuster de professió, va decidir després de molts anys de pensar-s’ho, construir-se una caseta de camp per a passar l’estiu. I la va acabar justament un estiu. El juliol del trenta-sis. Per descomptat, l’avi mai es va quedar en aquell maset (al meu poble, de les cases o casetes que es fan al secà, se’n diu masets); l’estiu del trenta-vuit, el front, que es va aturar allà quasi un dia sencer, el va assolar.
I molt em sembla que ara estem al davant d’un moment de canvi; i que negar-ho només indica una por irracional al canvi. O el reconeixement que un és incapaç d’adaptar-s’hi, als nous temps. El desenllaç, d’ací a poques setmanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!