Com esquinçar un bell esguard

Ja sé que les ciutats necessiten d’ingressos atípics per completar els seus pressupostos; que no n’hi ha prou amb les taxes i els impostos de tota mena que paguem; que les activitats econòmiques i els serveis aporten recursos imprescindibles per fer front a les despeses que genera la ciutat. Ja sé que el turisme s’ha convertit en una font de divises irrenunciable; que els visitants esporàdics deixen un fum de diners; que, des d’un punt de vista econòmic, no podem viure sense ells. I ja sé que els grups organitzats i els guies turístics són, d’alguna manera, un dany col·lateral que els veïns hem d’acceptar pel bé de la ciutat quan passegem pel casc antic; que també hem de generar certa tolerància a veure les voreres atapeïdes de taules i cadires de bars i restaurants; i que la publicitat juga un paper fonamental en aquest engranatge mercantil; que catalitza i fa més eficient tot el procés turístic; que és una mena de potenciador d’aquesta activitat econòmica que, ens agrade o no, s’ha convertit en la principal font d’ingresos de moltes ciutats.

D’acord. Assumit. Tanmateix, era precís esquinçar un dels esguards més bells de la ciutat de València? Què val “embrutar” la imatge més icònica de la ciutat? Què li paguen al consistori les associacions de comercinats per poder col·locar eixa barbaritat al bell davant d’uns dels monuments més emblemàtics de la nostra ciutat? De veritat que no podem viure sense eixos ingressos? Cada vegada que creue el pont de Serrans i veig eixa mena d’escultura gegantina davant les Torres de Serrans pense que, potser, se n’estem passant; que és un indicador d’alarma; que la cosa no va bé; que l’equilibri entre el turisme i la vida a la ciutat s’està trencant irremeiablement.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *