El violinista celest

Deixem a la dreta la muntanya sempre sorprenent de Montserrat i de seguida entrem a la Segarra, on ens saluden aquests pobles encolomats a petits turons, atalaies minúscules d?un altre temps. És un dia assolellat i ventós que accentua els grocs imminents de la tardor.

Hem quedat amb Jordi Pàmias al seu poble natal, Guissona. Per motius editorials, però també per l?amistat que ha anat creixent amb el pas del temps i els llibres. Encara no fa tant que Perifèric Edicions li va publicar el llibre Terra cansada -a la col·lecció de poesia que dirigeix Ramon Guillem-, un recull que de seguida va merèixer importants premis de la literatura catalana: el Nacional de Poesia, el Serra d?Or de la Crítica. Però ara ens trobem per parlar d?un nou llibre que anunciaré al seu moment a El violinista celest. Mentrestant, conreem l?amistat i fem petar la xerrada, tant sobre la seva literatura com sobre l?entorn que l?ha feta possible…

Guissona és un poble agrícola que els nous mètodes globals i la forta immigració han anat convertint en una ciutat d?ara mateix, amb les senyes d?identitat cada cop més amagades. Però encara paga la pena entrar pel Portal de l?Àngel i recórrer el barri antic, carrer de la Font avall fins la Plaça Major, porxada per tres dels seus costats. Sota aquests porxos trobem Jordi Pàmias jugant amb la seva neta Blanca. És el Pàmias de sempre, de tracte amable, gairebé d?una cordialitat antiga pel respecte que traspua. I és d?aquesta plaça que surt el carrer Botigues, on hi ha la casa natal del poeta, descendent -s?ha de dir com a curiositat literària- d?una antiga família de pastissers. Si bé ara és la casa d?estiu, Pàmias hi va néixer, i hi va viure bona part de la seva infantesa i adolescència. Entre la solidesa d?aquestes parets va imaginar poemes de la primera època i, fins i tot, llibres: La meva casa (Barcelona, Proa, 1972).

La casa, la seva casa, són dos pisos i unes golfes de faula, on hi ha racons i petites estances ocultes. Una neteja recent ens permet gaudir de les poderoses bigues de fusta mentre l?autor de tants poemes que parlen de vides anteriors ens explica la història de la corda vella i plena de teranyines, gairebé les úniques que hem vist, que s?estén pel terra. Sembla que un Pàmias encara molt jove ajudava el seu pare fent-li arribar feixos de llenya pel celobert fins a la pastisseria dels baixos. Però les golfes, amb bona part de les bigues del sostre ennegrides pels efectes del fum de la torradora de cafè, amaguen també un dels secrets més íntims de l?adolescència de l?autor: rere una porta trobem la terrassa, i és quan Pàmias recorda primeres lectures, Maragall, Carner, i també els moments de solitud en aquell lloc apartat de la casa més alta del barri, quan escriure era un secret a través del qual anava construint el futur.

Baixem escales i fem un recorregut pel primer pis, ple de mobles de la primera època de la casa: alguns llits art-decó, consoles fermes, detalls que el pas del temps ha fet definitius. És quan el poeta ens mostra un dels tresors de la família: la torre de terrosos de sucre elaborada pel seu besavi, encara sorprenentment viva dins d?una urna de vidre. Però no és l?únic tresor. També hi hauríem de comptar amb la presència dels quadres del seu pare, pintures de sabor local i natures mortes amb un encertat sentit del color. Sens dubte l?afecció a la pintura del Pàmias pare va mostrar alguns primerencs principis estètics en la posterior profunditat de l?obra literària de Jordi Pàmias.

Una mica més tard, aprofitem la sobretaula per pujar al segon pis, on té el seu estudi d?estiu. Hi ha molts volums als prestatges i una petita illa de llibres i papers al terra amb les incorporacions recents. Molt a prop descansa l?enorme torradora de cafè responsable de les negrors de les golfes. Però l?escenari de treball és una taula llarga, moderna, al voltant de la qual parlem llarga estona dels nostres negocis editorials. I el resultat d?aquesta conversa, com es veurà quan passin alguns mesos, no pot haver estat més engrescador.

A mitja tarda passegem amb molta tranquil·litat per la Guissona antiga. Hi ha la satisfacció del treball enllestit, de l?acord literari, i com si haguéssim de segellar-lo amb més literatura, Pàmias ens porta als safareigs de la plaça del Vell Pla, on algú va gravar un poema de Pere Quart. Però el recorregut pel poble acaba a la Casa de la Vila. Al costat mateix hi ha encara les escoles on Jordi Pàmias va fer els primers passos com alumne; ell, que a més d?escriptor ha estat un dels mestres de referència de moltes generacions de lleidatans.

Mentre esperem la publicació del seu nou llibre, Pàmias ens regala, de bell nou, aquesta esplèndida combinació d?escriptor i humanista que tant li ha fet destacar dins la cultura catalana actual. I ens passa pel cap la idea, aventurada però ferma, que Guissona té sort de comptar amb la memòria del poeta.

(Un dia d?agost del 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!