El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Què és i què sent un lector contemporani? Com estableix el seu ordre de preferències? Quins són els temes, les imatges, les pulsions vitals que acompanyen l’esforç de saber-se ferit per l’arquitectura de les paraules? A tocar del canvi de segle la novel·la sembla capturada per les dues tendències que va aventurar Calvino -sempre ell quan la cita és important, quan parlem d’extrems i de globalitats-; hi ha els textos breus, sintètics, amb pretensió poètica, mística, mixtificadora… Hi ha també -com sempre, que en dirien alguns- la novel·la riu, familiar, abastadora, recerca moral o tan sols necessitat del cor.
I el lector roman pensarós davant el dubte de gebrar-se, submergit dins el fred control de les paraules, o clavar-se com una puça a l’abric protector del temps que sempre ens deixa la seva cadena, baules que són com vides enganxades al vell ofici de narrar. Aquest lector que alguns volen imaginar assaltat per col·lapses estètics, gaudint de la bellesa feta imatge, feta so, construït a través de les idees que l’escriptura expressa amb l’ordre del matemàtic, amb la precisió del cirurgià…
Però ell només s’hi presenta amb el cor ferit pel desig, jutja, analitza i s’hi queda una estona, conclou alguna frase sobre la bondat de la llengua, sobre l’ofici que enamora i se’n va amb la necessitat inconfessable de passejar per una via de tren, trepitjant travessa rere travessa, a la recerca d’una estació buida, oblidada, fora de les rutes habituals, i poder abandonar-se a la memòria, al passat ja fet i al passat que li deixarà desigs inconnexos, vides concentrant-se al voltant del no-res.
El destí de les paraules
Aquest destí de les paraules, que semblen reunir-se al voltant d’una generació d’escriptors en lluita contra el poder de l’estètica buida, pren cos en Milan Kundera, La lentitud; en Kazuo Ishiguro, Los inconsolables; en Martin Amis, La información; en José Saramago, Tots els noms; i, per descansar d’angoixes, un descans fals però refrescant, en Auster, Monterroso o Magris. Tots ells conscients que és el pas del temps, la seva niada al cor dels éssers, la transformació del sentit en sentiment, el motor de la literatura que ens remou els budells fins a trobar una idea de nosaltres mateixos. Una idea visceral, ineludible. Una visió del que som que només la ficció sap despertar perquè és capaç de reunir realitat i desig.
Dins d’aquestes coordinades, si volem molt personals però del tot compartibles, s’ha d’inscriure l’experiència de lectura de Los años con Laura Díaz. Lluminosa, irrepetible, novel·la de Carlos Fuentes, un escriptor del boom, un personatge que, en contra de la relació més passional que vam tenir els lectors amb altres sud-americans, sempre vam veure com massa seriós, amb un sentit de l’humor una mica tràgic, amb una passió pel llenguatge que sovint desbordava la pròpia història. Gaudíem amb les declaracions personals de Cortázar, Vargas Llosa, Onetti, però Fuentes era massa grec i el vam llegir pitjor, el vam entendre pitjor.
Tants anys després de tot això, quan Vargas Llosa sembla en un interregne perpetu, Onetti ha deixat el llit ja per sempre o García Márquez continua enlluernat, sota el pes d’una prosa ingovernable i magnífica, Fuentes, aquell mexicà més antipàtic -més seriós en tot cas-, escriu la novel·la de la seva vida i, atenció!, es tracta de la novel·la que molts esperàvem: la novel·la resum, la novel·la històrica, la novel·la de les passions, la novel·la que intenta respondre una pregunta essencial en la ficció i en la vida. Nosaltres, lectors, devoradors de paraules, venim del passat; teníem uns pares, uns avis, uns…, molts d’ells han desaparegut. Però quin era el seu sentit dins la nostra vida? De debò podem continuar el periple sense fer-nos aquesta pregunta? Potser som alguna cosa si no assolim una certa convicció en la resposta? És la recerca d’aquest sentit el destí de les paraules?
Un segle, Mèxic, una vida
Els plantejaments de Carlos Fuentes en la seva novel·la són clars, gairebé ximples, l’ambició extrema amb que resulten tractats els materials els dignifica, converteix en necessitat la matèria que ens ha d’ajudar a transcendir el pas del temps. Així, la novel·la comença quan un fotògraf es trasllada a Detroit; la seva missió és fer un reportatge sobre el murals que el mexicà Diego Rivera va pintar als EUA durant els anys trenta. En una d’aquestes visites de feina té lloc l’anagnòrisi, el descobriment, la revelació: en una de les figures pintades per Rivera el fotògraf reconeix la figura de Laura Díaz, reconeix a la fi el seu passat i s’enfronta, a través d’un extens flash-back que abasta gairebé tota la novel·la, a l’única pregunta capaç de subjugar el cor de les persones.
Quina és la nostra relació amb el passat? És possible que la literatura sigui una porta de llum cap al descobriment de nosaltres mateixos? Fuentes aprofundeix en aquesta idea per construir una novel·la resum, l’única que ens serveix quan allò que es vol és encabir el temps. Els episodis de la vida de Laura Díaz, marcats per les adreces on van tenir lloc, per les ciutats o els cafès que van contemplar l’escena -un contrast flagrant, enriquidor, la petitesa dels indrets, la magnitud de les passions que s’hi van viure!-, i l’entorn de la protagonista, que és el seu immediat, però també Mèxic, és la història d’un país que ningú estudia, és la història de la humanitat al llarg del segle XX, els moviments obrers, la incertesa dels éssers, la petitesa moral del poder.
Tot plegat ens fa pensar que Los años con Laura Díaz és una de les novel·les de la nostra vida, una d’aquestes, poques, malauradament, on tornar durant els moments de dubte o decepció de la literatura. Però hi ha més…
El sexe, una pulsió de la història
Va ser Vargas Llosa, company de moviment de Fuentes, qui va afirmar que no li podia interessar cap novel·la si el sexe, en totes les seves accepcions, no era un personatge fonamental. Aquesta idea, que hem repetit sovint per indiscutible, sembla tenir en la ficció de l’escriptor mexicà una casa a la seva mida. La passió per les coses -l’extrem de la qual és la passió amorosa- domina a Laura Díaz, sempre disposada a fer un altre pas cap a la plenitud, sense aprendre gaire dels errors enemics del futur. Tot això converteix la novel·la en un repertori de sensacions que neixen de l’enfrontament directe amb la vida, sense embuts, de la lluita de l’ésser amb els seus dimonis. I la "imitació a la vida" -gràcies Douglas Sirk, t’estimo!- que és la ficció, aquest ens autònom i dependent alhora, s’obre davant els ulls del lector com la caixa de sorpreses que aspira a ser una novel·la. Fuentes, més subtil que Vargas Llosa, més provocador que García Márquez, més lúdic que Carpentier, menys desesperat que Onetti, torna a encertar en descobrir-nos la passió com a espasa contra el pas del temps.
A més a més, Los años con Laura Díaz aprofundeix en una idea cíclica de la història, instaura l’oblit com a única arma per tornar a il·lusionar-nos amb el nostre entorn, però -contradicció espléndida, vital, literària- només la memòria ens mostra el camí de la felicitat, que no és res sense els altres, aquells altres que ens han transmès una manera de sentir i de viure.
Llegir novel·les com aquesta accentua la nostra por com a lectors per l’acabament d’una manera de concebre el gènere. No són pocs els escriptors que denuncien l’absoluta contradicció entre literatura i mercat, una reunió només feliç a posteriori. Això fa que poques vegades trobem ja novel·les de l’envergadura que ens proposa Carlos Fuentes, el poder de convicció, la capacitat per construir un món paral·lel fet de paraules, deixa lloc cada vegada més a la xerrameca o al manierisme. Per sort sempre podrem rellegir o, si més no, proposar la lectura com a estil de vida. La passió encara nia a les novel·les d’aquests escriptors de l’era pretelevisiva. Què passarà després?
(Il·lustració: Festa Tehuana, de Diego Rivera, 1928)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No acostum a viatjar per blogs, però he cercat el teu telèfon i no el tenc. Et felicit molt sincerament pel premi "Alfons el Magnànim".
La veritat ens farà lliures.
Una abraçada.
Ponç Pons