El violinista celest

FILOSÒFIC 

Feia molts de dies que havia d’escriure sobre el darrer llibre de Jordi Pàmias titulat La veu de l’àngel. Ho anava ajornant: no volia fer-ne un estudi crític com el de Jaume Pont , que encapçala el volum. Tampoc volia fer-ne una crítica: la poesia de Pàmias és tan clàssica que no en necessita, de crítica volandera. Reclama una relectura atenta i reflexionada.

La veu de l’àngel no és pas un llibre d’adolescent: hi són encaixades amb sentit totes les peces d’una cultura complexa i problemàtica com la nostra: hi ha la bellesa dels mites grecs i la profunditat dels mites hebreus. Hi ha els pensaments -sobretot en la secció “Els clarobscurs de l’home”- que es relacionen amb l’avui: la política global d’ara i la reflexió d’un home vell, que sap de la lucidesa subtil i de la llunyania de Déu. El volum funciona com un tot que vol ensenyar els matisos i les complexitats de la vida i de la societat que el poeta vol copsar i vol expressar amb finor i amb subtilesa.

De fet, aquest llibre de poesia de Jordi Pàmias és per rellegir. Anava a escriure com qui rellegeix la Bíblia, o, més exactament, certs llibres de la Bíblia: com ara Cohèlet, del qual cita en la primera plana un vers lapidari: “Allò que existeix és distant i molt impenetrable: qui en traurà l’entrellat ?”… 

Les obvietats apunten que La veu de l’àngel és un volum molt pensat, i, alhora molt filosòfic, per bé que el poeta amb una punta d’ironia, breu però punyent, apunti d’ell mateix que és “un filòsof de secà”.

Hi ha alguns poemes de la primera secció, molt apol·linis, que em semblen modèlics, profunds i colpidors: des de la primera lectura el poema que es diu “Dionís” em sembla digne de ser recordat. Acaba així:

“amb el caos nocturn, la serena raó

contra el bull delitós, seminal, de l’instint

– Dionís, foll, per camins de tenebra.”

I em demano: si fos que la suposició de Freud: la importància de la sexualitat -de Dionís- en la vida psíquica fos una altra idea boja del segle XX?

El poeta respon bellament: la claror del dia ordena el món sensible. Les passes dels sàtirs s’han fos en la nit turbulenta.

Són d’una bellesa clara i serena tots els poemes de la secció “Casa en penombra”. El poema “Bany” em sembla dels més reeixits: El jo poètic s’hi presenta en un paisatge natal, sota la gran llum solar del migdia. El temps, momentàniament ha estat abolit. La llum vertical amara el cos, que sent el pes dels anys. Ho escriu així:

“En la llum del migdia,

estenc la fresca tovallola,

com un llenç amarat d’aigua i de sol

damunt antics rajols, que una pols seca

esgrafia tenaç, sota un vol de falcies.

Temps immòbil, amb clapes d’un liquen blanquinós

a les teulades baixes. El cos nu

es deixa entebeir pel sol dels anys.”

Al poema “Món abolit” el poeta  representa molt bé la successió de la vida, i, en especial, la incomprensió de les noves fornades –les generacions humanes- davant del que s’ha esdevingut. En una vida el poeta ha vist els camps plens de gent segant el blat. Ara els camps són solitaris, fuetejats pel vent i ell –i la gent d’ara- passa les estones davant la pantalla del televisor.

“Amb gest de cansament, o seduïts

per l’encant infal·lible d’un món nou,

hem conjurat l’enyor, al sofà: una petita

pantalla fetillera

ens allunya, per sempre, del silenci dels camps.”

Andreu Loncà

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!