El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
L’estatut a la muntanya màgica.
La modernitat acabarà amagant la gran literatura a compte de programes televisius, vitals o milionaris, però sembla més greu encara per a la supervivència de les idees que es menyspreï també el sentit temporal que sempre ens han transmès les gran novel·les. Durant generacions hi ha hagut estudiosos, escriptors, artistes, artesans, polítics que han desenvolupat la idea del temps gràcies a les seves lectures, que marcaven, alhora, la seva educació moral i temporal. Aprendre el sentit de l’aventura amb Sthendal, el significat del terrible amb Poe o Lovecraft, la passió burgesa amb Flaubert o Tolstoi, el rigor de les idees amb Thomas Mann, suposava també amarar-se d’un tempo vital que ens mostrava, fins i tot als exemples més apassionats, la importància d’administrar el temps i d’atorgar-li un paper en la nostra vida per tal de combatre les temptacions totalitàries.
Les generacions que ens governen van ser militants de moviments d’avantguarda en la seva joventut -hippies, yuppies i moltes altres derivacions-, però pocs d’entre ells poden dir que no van considerar alguna vegada La muntanya màgica, de Thomas Mann com el seu llibre de capçalera. En aquest sentit, la contemporaneïtat no impedia la transmissió de la cultura…
Si hi ha un aspecte que la globalització ha transformat, aquest és el canvi radical del concepte de temps aplicat a la vida quotidiana. De cop i volta es confonen les idees amb la recerca urgent al google, el pas del temps amb la transmissió en directe d’un tsunami, el valor d’uns fets amb els dies que aquests esdevenen primera pàgina del telenotícies. I, més preocupant encara, hem acabat confonent la democràcia amb aquesta mena de celeritat temporal que només aboca a l’oblit. L’efectivitat de la democràcia no hauria de quedar sotmesa a formules globals, presonera d’un sentit temporal que només pot conduir cap a un món fet sense idees. Perquè les idees necessiten temps per a desenvolupar-se, els conceptes depenen sovint de paraules que la pressa pot convertir en perilloses.
Fa mesos que vivim un procés estatutari de debats intensos, d’idees divergents que intenten trobar punts de confluència. Paral·lelament, hi ha qui vol alliçonar-nos sobre la urgència de posar un final a tanta discussió. Però l’Estatut no es pot mesurar amb la mateixa vara que una expulsió del Gran Hermano, ni amb les coordinades de l’èxit -fugisser com pocs- d’un guanyador d’Operación Triunfo. L’Estatut necessita un temps a la muntanya màgica, deixar que les idees circulin entre metges i malalts, sospesar l’autèntic impacte dels seus conceptes. I, sobretot, necessita clarificar la seva essència i decidir què volen els catalans davant de la mirada a la baixa que sempre se’ls tornarà des d’Espanya.
En aquests dies de relectura de la novel·la més intensa de Mann, vaig trobar una frase que sembla d’aplicació immediata a tots els qui tenen entre mans la sort de Catalunya: “El primer pas per a la veritable llibertat i humanitat seria deslliurar-se de la tremolosa basarda pel concepte reacció.” I és que no es pot sotmetre l’èxit de l’Estatut a l’aprovació dels altres, ni es pot acceptar que les presses deixin a mitges una feina de la qual tots haurien de sortir mitjanament satisfets. A més a més, l’única “reacció” acceptable, l’única que ens hauria d’importar, és la dels habitants de Catalunya.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però la nostra "muntanya màgica" no era el Tibidabo?.. O per ventura Montserrat?
La teva reflexió sobre el temps és prou acurada… Llàstima que l’Estatut no trobi el seu "kairós". I no el trobarà mentre el problema de Catalunya segueixi sent Espanya.
[TdQ]