L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

El fet diferencial és un rar privilegi del qual els exiliats i els exclosos també en podem gaudir

Hi ha plaers que no estan dissenyats per al gaudi dels rics, però que crec que no tenen res a envejar a les delícies que comparteixen els milionetis ells amb ells. El cas és que aquesta tarda, que he esmolat la garrova just amb probes, me l’he passada d’allò més bé; i això que no estava gens fina, en el començament. Al final d’aquest post m’explic.
          Supòs que els propietaris d’aquestes grans establicions dedicades a l’explotació del negoci turístic i els altres rics que hi pugui haver pel món, tots són amics, i també supòs que els ufanosos de tot arreu no exhibeixen conductes específiques dels diferents llocs de procedència ni es comporten d’una manera gaire discrepant l’un de l’altre, hagin nascut a Llorito a Honolulu a Alaska a Roma a Muro o a Sant Petersburg.
          Bé, una vegada vaig sentir l’explicació que una milionària d’aquí donava a una milionària de Madrid del fet diferencial nostre (dinàvem allà mateix) i, desgraciadament, vaig haver d’intervenir. No m’he equivocada d’adjectiu; he posat ‘desgraciadament’ perquè era una època en què jo mirava de passar inadvertida perquè corria molt de risc.
          Resulta que la mallorquina va i amolla a la dels madriles que la diferència principal que hi ha entre ser de Madrid o de Mallorca és menjar trinxes de pebre verd cru amb la paella. Ens acabaven de servir l’arròs, i alhora, un plat curull de pebre verd trinxat. I l’altra mallorquina i jo, tot i tenir unes idees però sobretot uns estils tan extremanent dispars, ens abordàrem com dues lluciferes desesperades al pebre, sense haver rosegat una trinxa del qual no podíem pegar ni la primera cullerada a l’arròs. Evidentment, al llarg de l’àpat, i amb les maneres amables i diplomàtiques del meu tarannà habitual (als meus enemics deixau-los córrer, que no van gens nets ni una mica amb mi, com és natural; la seva tàctica era la d’aïllar-me, però se comença a conèixer que no han reeixit. N’hi ha i tot que em mormolen i tan sols no em coneixen personalment, i no em coneixeran ni que se’n morin de ganes) sumades a l’habitud en el tracte de tota mena de gent des de la infància, començant pels ‘baseros’ (espanyols) i pels ianquis de l’esquadra americana i passant pels excèntrics residents estrangers que s’instal·laren indefinidament al meu vilatge formant uns nuclis que han pogut resistir fins ara; el tracte amb els murcians, amb els artistes i amb la més o menys cosmopolita fauna que va proveir d’amenitat el tedi d’una Dictadura que en principi no en tenia gens, abans dels guiris i els immigrants que finalment compartim amb els polls entrats en costura de la Mallorca d’ara (la resta dels mallorquins, els que s’afegiren al negoci turístic només per cutrejar-lo, per fer-lo de masses) així com vaig poder, mentre menjàvem, vaig explicar a la convidada que, com ella mateixa ja ho devia haver advertit, el fet difencial bàsic és que parlam el català: tothom d’aquí, pobre o ric i sense cap excepció. Els mallorquins no som bilingües ni n’hem estat mai. Que els externs que vénen per aprofitar-se de nosaltres diguin que en som no és suficient: no en mancaria d’altra que per donar-los la raó i tota mena de facilitats per fer-nos nets, de bilingües ens hi haguéssim de tornar ara.
          Efectivament, ella, acollida per la família de la milionetis d’aquí, ja ho havia advertit de seguida que va arribar, tot i que, i n’ignorava el motiu, des de la padrina de la casa on s’allotjava a les visites que hi anaven i a tots els mallorquins que li havien presentat llevat de jo, tothom li negàs aquesta evidència tan contundent. Davant dels seus morros, negaven amb un furor obsessiu que els mallorquins parlàssim una llengua diferent de la d’ella. Aquí jo la vaig advertir que això eren coses del seu partit, que havia polititzat la llengua. El PP, vaig precisar. Tot seguit, la vaig tranquil·litzar que no patís, si ella també votava el PP (els del PP no solen tenir amics fora del partit): una perquè jo no hi tenc mai res a dir sobre el que vota la gent, i l’altra perquè encara que només fos per això, el PP de Madrid ja devia ser diferent del d’aquí.    Tanmateix ella, la convidada, ens trobava moltes coses en comú a la pepera mallorquina i a mi, i la veritat és que nosaltres dues som com el perdre i el trobar. Pràcticament només hauríem d’arribar a les mans per acostar posicions, atès que hores d’ara ja ens hem dit el nom del porc i la nostra és una relació que ja no tindria adob ni compostura, cremada i sense cap sentit. De totes maneres, l’estrangera va ser prou honrada per dir-me que es veia d’una hora lluny que la seva amiga i els seus convilatans i jo, érem d’un altre estil.
      Així i tot, la dels madriles veia tothom de la tribu d’aquí més tost iguals perquè xerràvem igual (tot i que no diguéssim el mateix). I a dins dels respectius rebosts hi teníem sobrassades igualment, a banda de menjar pebre verd com lluciferes. També, a l’àlbum de fotos (que és la primera cosa que tafanegen els externs) va veure que n’hi havia una de la milionetis vestida de pageseta quan era petita, igualment que, de pageseta, ella a l’àlbum de casa hi va veure una servidora, també de petita. El dia que se n’anava havia tingut el detall de venir a acomiadar-se, i jo li vaig fer un cafè i li vaig fer cas, perquè no és veritat que jo sóc incivil.  
         Dispensau que hagi fet tanta voltera, perquè el fet diferencial que avui ha reviscolat el meu (l’altri en diu xovinisme) patriotisme, és el pollencí. Una gent que conec, tot el capvespre m’ha alabat els pollencins, acomparant-nos amb uns d’un poble que no vull ni anomenar i que és ple d’una fauna que només s’alaba a ella mateixa i que no han de menester padrins i que es dediquen a desacreditar les coses de tothom i a presumir de ser rics, a banda de ser tots cavernícoles del PP. M’han fet notar que abans d’estar-hi jo, aquí on jo estic hi corrien les rates i tot estava esbucat i destruït, i m’han fet veure que n’hi ha que no adoben els esboldrecs perquè fan comptes vendre i tocar pistrincs. Les persones amb les quals he compartit el capvespre fan feina en un d’aquests grans locals on se celebren festes multitudinàries, mítings de partits i també noces i comunions, i m’han assegurat que se coneix ben molt quan els convidats a una festa són pollencins. És molt bo de netejar el lloc on hi ha hagut un pollencí, mentre que si n’hi ha hagut un d’aquest poble que no dic, s’han d’encamellar per fer neta una làmpada que està plena d’arròs o que els tovallons hi han quedat penjats, i coses rares d’aquest estil. I tant com volen esser i deixen un rastre d’abús de brutor i de grolleria pertot allà on han passat. El seu estil ha impregnat els governs del PP que hi ha hagut a les Illes Balears; és conegut de tothom. A la desastrosa política dels últims anys l’ha dirigida gent d’aquí; els d’aquest poble hi han aportat molts de noms, i així és que no em sorprèn la desesperació dels ciutadans ni res del que ens hagi tocat i ens toqui de patir. Ens hi haurem d’aferrar fort i amb tots els cinc sentits.
          Està clar que els polls entrats en costura d’aquí i de qualsevol banda del món (també els ianquis) hauran de canviar d’estil. S’hauran de tornar austers, senzills i elegants, com ho hem estat des de sempre, i en general encara ho som, la immensa majoria dels pollencins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!