Pere Navarro, exalcalde de Terrassa on sembla que se l’apreciava força, va fer un salt al buit a la política catalana proposant-se per a president de la Generalitat sense haver sigut mai abans ni tant sols diputat. La seva imatge era tant desconeguda com el lema que intentava vendre (el federalisme); feia cara de gendre perfecte o de director de sucursal d’una caixa, però darrera d’ell alguns hi veien un titella i altres un boixí sense manies que executa estratègies, margina els disidents i respon amb silencis la demanda de debat. Més soso que el Montilla però potser tant perillòs com ell.
Amb els pitjors resultats de la història (a les enquesta encara baixen més) , la pèrdua de poder en tots els àmbits i una descomposició irreversible dels equilibris que l’havien caracteritzat, al PSC ja se li cantaven les exoltes quan Pere Navarro per lliure (presumptament) es rebot amb un parell de sortides que, fins ara, ningú no havia gosat ni dir ni fer. Navarro el Desconegut ho ha aconseguit: tota l’atenció mediàtica de Catalunya i Espanya està centrada en ell; el Bàrcena, l’ Urdangarin, la Corina o la Camarga ja són temes secundaris, el protagonista dels gras titulars és aquest terrassenc amb cara de babau que es diu Pere Navarro.
I tot això passa, per una proposició que nomès demanava diàleg i entesa dins la legalitat entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Si s’arriba a plantejar una ruptura ja ens haurien enviat els tancs; i ens els enviaria el PSOE.
Si aquesta és l’ última, la penúltima de Navarro havia estat la demanda d’abdicació del rei, perquè el seu fill pilotès una nova transició. Ja em perdonarà el senyor Navarro, però això ja ho deia jo (un parell de posts més avall) quan afirmava que, si fossin inteligents, els espanyols i la Corona ja haurien fet aquest canvi per intentar salvar Espanya. Jo però no soc ningú; ni tampoc soc tant inoportú com va ser Navarro en fer la demanda el dia que Rubalcava s’estrenava de líder de l’oposició, en un debat del “estado de la nación”.
Em costa parlar del PSC per la barreja de sentiments d’història i d’amistats que encara se m’hi barregen. Evidentment hi tinc tot el dret. Fins i tot a fer pronòstics, encara que -com el de Monarquia- a vegades no l’encertem, ni jo ni el Navarro. Aquí en va un: Ni ruptura amb el PSOE, ni gir catalanista ni res; el PSC de Navarro, Montilla, Chacón, Zaragoza, etc. seguirà sent el PSC-PSOE que vota contra la declaració de sobirania del Parlament i que intenta evitar el procès cap a la consulta, encara que -potser per equivocació- en una campanya se’ls hi colès el dret a decidir que evidentment és un dret per decidir que no.
Les rebequeries d’aquesta setmana responen doncs a estratègies subreptícies complexes o a polítiques de màrqueting que l’únic que pretenien (i ho han aconseguit!) és que al tal Navarro ja se’l conegui, fins i tot més enllà de Terrassa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!