Xavier Capdevila, en bloc

Semblava que Pere Navarro era un líder de transició, entre un PSC destroçat pel montillisme baixllobregatí i la nova federació catalana del PSOE que, mica en mica, anava imposant la cap de llista Carme Chacón, mig d’Esplugues mig d’Olula del Río, tant catalana com espanyola (com la Camacho o el Ribera), prèvia al seu segon assalt a la direcció del PSOE d’Espanya, que com deia el PP en una campanya de fa temps “es lo único importante”.

Pere Navarro, exalcalde de Terrassa on sembla que se l’apreciava força, va fer un salt al buit a la política catalana proposant-se per a president de la Generalitat sense haver sigut mai abans ni tant sols diputat. La seva imatge era tant desconeguda com el lema que intentava vendre (el federalisme); feia cara de gendre perfecte o de director de sucursal d’una caixa, però darrera d’ell alguns hi veien un titella i altres un boixí sense manies que executa estratègies, margina els disidents i respon amb silencis la demanda de debat. Més soso que el Montilla però potser tant perillòs com ell.

Amb els pitjors resultats de la història (a les enquesta encara baixen més) , la pèrdua de poder en tots els àmbits i una descomposició irreversible dels equilibris que l’havien caracteritzat, al PSC ja se li cantaven les exoltes quan Pere Navarro per lliure (presumptament) es rebot amb un parell de sortides que, fins ara, ningú no havia gosat ni dir ni fer. Navarro el Desconegut ho ha aconseguit: tota l’atenció mediàtica de Catalunya i Espanya està centrada en ell; el Bàrcena, l’ Urdangarin, la Corina o la Camarga ja són temes secundaris, el protagonista dels gras titulars és aquest terrassenc amb cara de babau que es diu Pere Navarro.  

Per una vegada no comparteixo bona part de l’article d’avui del meu amic Francesc Marc Àlvaro. Ni crec que el murri del Pallach estigui aplaudint des del Cél, ni penso que el contradictori Navarro hagi fet el pas decisiu per a un PS de Catalunya, sense franquícia PSOE; tampoc comparteixo l’optimisme del president Mas quan diu que el vot del PSC significa una inflexió en el procès sobiranista de Catalunya. Tampoc comparteixo del tot l’optimisme del meu parent Vicent Partal que creu que el pas del PSC serà la fita clau i definiva del procès cap a la independència. Us recomana que els cliqueu i els llegiu; però jo estic més escèptic.

Més aviat em sembla tot plegat un nou capítol d’aquesta comèdia dels disbarats en que s’ha convertit el partit de Navarro; les estrelles del sainet ara són la Chacón, que en un gest de covardia suprem no està ni a favor ni en contra sinó tot el contrari, i el Zaragoza (mà dreta de Montilla, de Chacón i també del PSC en els òrgans del PSOE) que fa un gest catalanista sense precedents, perquè així Rubalcaba el puguin apartar per indisciplinat i no tant per si té molt o poc a veure amb els lios d’espionatges mafiosos dels mortadelo i filemó de Método3.

Mai el PSC havia votat el contrari del PSOE al Congrés de Diputats, ni quan les esmenes de la LOAPA presentades per Ernest Lluch, ni quan Raimon Obiols liderava  el partit, ni quan Narcís Serra era vicepresident d’Espanya, ni tant sols quan el Sixte Moral va arribar a ser diputat. Ni mai tampoc el PSOE s’havia atrevit a aplicar amb contundència la disciplina contra els seus socis catalans; i ho fa en un moment en que els dos partits s’havien promés (i ajornat sine die) revisar els protocols que els unien.

I tot això passa, per una proposició que nomès demanava diàleg i entesa dins la legalitat entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Si s’arriba a plantejar una ruptura ja ens haurien enviat els tancs; i ens els enviaria el PSOE.

Si aquesta és l’ última, la penúltima de Navarro havia estat la demanda d’abdicació del rei, perquè el seu fill pilotès una nova transició. Ja em perdonarà el senyor Navarro, però això ja ho deia jo (un parell de posts més avall) quan afirmava que, si fossin inteligents, els espanyols i la Corona ja haurien fet aquest canvi per intentar salvar Espanya. Jo però no soc ningú; ni tampoc soc tant inoportú com va ser Navarro en fer la demanda el dia que Rubalcava s’estrenava de líder de l’oposició, en un debat del “estado de la nación”. 

Em costa parlar del PSC per la barreja de sentiments d’història i d’amistats que encara se m’hi barregen. Evidentment hi tinc tot el dret.  Fins i tot a fer pronòstics, encara que -com el de Monarquia- a vegades no l’encertem, ni jo ni el Navarro. Aquí en va un: Ni ruptura amb el PSOE, ni gir catalanista ni res; el PSC de Navarro, Montilla, Chacón, Zaragoza, etc. seguirà sent el PSC-PSOE que vota contra la declaració de sobirania del Parlament i que intenta evitar el procès cap a la consulta, encara que -potser per equivocació- en una campanya se’ls hi colès el dret a decidir que evidentment és un dret per decidir que no.

Les rebequeries d’aquesta setmana responen doncs a estratègies subreptícies complexes o a polítiques de màrqueting que l’únic que pretenien (i ho han aconseguit!) és que al tal Navarro ja se’l conegui,  fins i tot més enllà de Terrassa.