Lluitar, crear, construir!

Seguint amb aquesta sèrie d’apunts sobre la censura a l’estat espanyol,
avui us parlaré d’uns fets recents que precisament apunten a la mare
dels ous de la qüestió: la censura reial, és a dir, la censura que
exerceix l’estat per a protegir el símbol de la seua unitat.

Sempre
m’ha fascinat aquesta capacitat de practicar la hipocresia pública que
tenen els grans mitjans de comunicació espanyols. La hipocresia i el
foment de la ignorància respecte a la seua pròpia diversitat. Resulta
obvi que aquesta recepta és totalment contradictòria als seus mals, però ells ni se n’adonen. Al contrari, continuen
fomentant-la dia a dia seguint la vella doctrina del qui dia passa any
empeny.

I si no com és possible que els mitjans de comunicació
estatals no es facen ressò absolutament mai de cap manifestació ni cap
acte de reivindicació de qualsevol de les nacions que conformen el seu
estat? I em referisc als pacífics i festius és clar. Ja hi poden
desfilar 20.000, 30.000 o 100.000 persones que si no hi ha indicis de
brega no li dedicaran res més que alguna imatge escollida a l’atzar.

Perquè
això sí, als informadors d’aquest estat els apassiona la brega i les
accions directes de qualsevol tipus. Aquestes sí que els donen joc als
seus noticiaris i als programes de telefem que copen la seua graella.
Fins i tot al Tomate es van preguntar sobre la legitimitat de la
monarquia mentre mostraven (fins a la sacietat) als joves de Girona
cremant l’estampa de sa majestat.

I
és que aquesta és la democràcia on vivim, on més ben dit, on ens ha
tocat viure. Una democràcia heretada d’un règim autoritari i tutelada, o viciada, per una estat que mai ha acabat de veure clares les noves regles de joc. Un estat que, a més, segueix protegint els seus símbols sagrats amb la por i la repressió i que es nega sistemàticament a acceptar la diferència perquè això suposaria el qüestionament de la seua existència. I això els fa pànic.

Molts
s’han esverat aquest dies davant la crema de les fotografies. Jo els
pregunte, quin altre mitjà hi ha per a fer visible la voluntat de
trencar amb les institucions d’Espanya? Reflexionem al voltant d’això i posem les respostes damunt la taula. Però fem-ho ara
i no esperem uns altres 30 anys d’hipoteques, pactes, negociacions i
d’allò d’intentar canviar la mentalitat dels qui no han volgut
canviar-la durant segles.

Jo tinc ben clara
la meua opció. I no me’n pense amagar. Sí, jo també sóc
antimonàrquic i em solidaritze amb el company encausat de Banyoles. I
avui ho dic dir més clar i fort que mai. Potser per la memòria dels meus avis, que hi van
deixar més que paraules, potser perquè enguany fa 300 anys de Borbons a
casa nostra o potser senzillament perquè vull seguir sentint-me ben viu i valent dins la meua
consciència.

Suma’t-hi: Campanya ‘No al Rei, jo també sóc antimonàrquic/a’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!