Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
L’Ana Sofia és una xica portuguesa que no conec però que m’ha escrit demanant-me per a traduir alguns articles d’aquest bloc al portuguès. Diu que li interessa molt les nostres problemàtiques i que aquestes són del tot desconegudes a Portugal. M’ha fet molt il·lusió, la veritat, saber que es llegeixen els apunts des d’allà baix així com tenir una còpia traduïda a aquesta llengua que vaig estudiar, per damunt, durant els meus temps d’universitari. El primer apunt que ha traduït és el de la Carrasqueta i el vull publicar avui aprofitant la suspensió provisional del tancament del repetidor del Bartolo a la Plana Alta. Esperem animar a què, entre tots, seguim obrint escletxes als murs de la sospitosa incomunicació que ens separa. Saúde!
"Carrasqueta
Ontem desligaram os retransmissores da Carrasqueta. Fizeram-no sem avisar, de noite, num domingo, tentando despistar a imprensa, com a intenção de driblar todos aqueles que o tinham defendido uns meses antes. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
A partir de ontem as comarcas mais a sul deste país já não podem ver a TV3. Uma televisão em catalão. Não me vou pôr aqui agora a esaltar as qualidades e defeitos da TV3. Direi somente que é uma televisão pública e que emite todos os conteúdos na nossa língua, que tem um compromisso legal e que o aplica. Aqui no sul também temos uma. E é uma pena que não nos permitamver outra. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
Porque a tv do canal 9, não garante o nosso direito a ver televisão na nossa língua. Porque tem um compromisso legal, mas não o aplica. Porque é um instrumento escandalosamente subjectivo, manipulador e eu até diria mais, antidemocrático. Porque está completamente ao serviço do governo. Porque persegue os seus profissionais que não o estão. Porque coloca obstáculos à opção politica, social, cultural e nacional de dezenas e dezenas de milhares de valencianos. Porque nos torna invisíveis e disso se orgulha e não só de forma aparente ou à flor da pele mas até às entranhas. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
E entretanto os políticos do norte perdem-se em guerrinhas sobre quem tem mais ou menos filiação nacional e os de aqui de baixo entre quem sente mais ou menos as cores da Espanha. E nós vamos perdendo os nossos direitos civis. Um após o outro. E sentimo-nos mais indefesos, criminalizados e perseguidos. E quando já nos cortaram os braços cortam-nos as pernas e quando ainda continuamos em pé cortam-nos a língua e quando ainda continuamos vivos eles desesperam. E irritam-se. E então declaram-nos guerra. Mas se é guerra que querem, guerra terão. Não nos amedrontam as derrotas. Nem nascemos para ser vencidos. É uma lástima. Mas é o que aqui há."
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavi, estic frisant per comprar el vostre llibre ‘Del Sud’
Ja esta a les llibreries?
nomes aixo, que vagi molt be!
Salut i molto obrigado
Ei hola!!! que tal? espero k molt be.. he acabat ara mateix de llegir el llibre… i no tinc paraules per descriurel… impresionant.. he apres un munt de coses que no sabia del pais valencia.. algunes em sonaven de que el meu profe de catala es de valencia i ens explica algunes coses …jajaja
salut i revolucio
Hola Xavi,
"Esperem animar a què, entre tots, seguim obrint les escletxes als murs de la sospitosa incomunicació que separa els nostres pobles". Aquesta última línia del teu comentari m’ha portar a algunes reflexions que voldria compartir.
Per una banda, és trist que, essent pobles tan propers, ens coneguem tan poc els uns als altres. Però si ho mirem bé, no es tracta d’una altra "trista fatalitat": d’alguna manera, la política de comunicació actual ens porta a situacions com aquesta.
Començant per l’escola on et mostren un món dividit en estats hermètics i monoculturals (a Espanya es parla espanyol, a França, francés, a Xina, xinès, etc…) passant de puntetes o directament sense esmentar les diferents realitats nacionals, lingüístiques, etc… que freqüentment poc tenen a veure amb els estats (pensem només que existeixen més de 5000 llengües al món mentre que d’estats només n’hi ha 193…) i seguint pels mitjans de comunicació on se segueix reproduint aquest tipus d’esquemes que silencien moltes realitats arbitràriament.
El mateix plantejament es fa amb les llengües, dividint el món en "llengües de primera" i "llengües de segona" (o dialectes, algunes llengües semblen no merèixer un reconeixement tant elevat). Allò important de veritat, ens diuen, són les llengües hegemòniques, les llengües "útils", les llengües "internacionals", que no són més que llengües nacionals que han aconseguit expandir-se mitjançant l’imperialisme i el genocidi (físic i/o cultural) de pobles sencers. I si ets un parlant d’una llengua petita o sense cap estat al darrere per a defensar-la, ja et pots morir perquè no serveixes per a res.
Se’t segueix inculcant, d’innombrables maneres, que tens l’obligació d’utilitzar la llengua del poderós. I ell veu, a tot estirar, que té un privilegi lògic, raonable, inevitable. Que és una trista fatalitat ser superior! I, és clar, no mou un dit per posar-se al mateix nivell que tu.
Però ser parlant d’una llengua hegemònica no és simplement una qüestió de comoditat: comporta uns enormes avantatges econòmics. En primer lloc, tots els ingressos relacionats amb el turisme lingüístic: totes les estades rebudes relacionades amb l’aprenentatge de la llengua. I tot allò lligat amb la indústria de la llengua i l’ensenyament. I les edicions de llibres, música i pel·lícules- ja sigui directament per aprendre la llengua o pel fet que, en ser la llengua a bastament coneguda, s’obre mercat molt més fàcilment.
I, finalment, d’una manera més amagada, perquè pràcticament només parlants nadius o persones amb un sòlid aprenentatge de la llengua i cultura dominants formen els quadres dirigents dels organismes internacionals i de les grans empreses (amb tots els problemes de qui realment, fora dels països on la llengua dominant és la nativa, té recursos per accedir a un coneixement veritablement profund). Tot plegat, segons les estimacions, aporta centenars de milers de milions d’euros l’any als països anglosaxons -diners amb què la resta del món està finançant les seves polítiques.
Es tracta d’un horitzó on s’imposa la llei del més fort (i que té el seu equivalent econòmic en el neoliberalisme), una política lingüística on difícilment sembla sostenible la diversitat lingüística, almenys en els nivells actuals i on, per suposat, l’interès principal no és que ens puguem comunicar sinó que els més poderosos puguin continuar sent poderosos i nosaltres seguim essent els seus súbdits.
Aleshores, jo em pregunto, com és que els moviments transformadors que, tot i ser crítics i bel·ligerants amb molts aspectes del capitalisme i l’imperialisme, repeteixen de manera incomprensiblement acrítica les idees dominants en àmbits com aquest.
Per exemple, l’educació als Països Catalans està sucumbint a la pressió oligopolista de dues llengües hegemòniques: el castellà i l’anglès.
Però mentre els que entenem que l’existència de la diversitat passa per defensar el patrimoni propi de cada poble (i que, en la situació de la nostra llengua, no tenim més remei que convertir-nos en una mena de "militants" lingüístics) critiquem la substitució lingüística pel castellà (el nostre imperialisme particular) no critiquem i, fins i tot, defensem com una cosa "guay" l’imperialisme lingüístic (i cultural i econòmic) global materialitzat en l’anglès.
És que ens hem de resignar al model lingüístic que ens marquen els imperialismes? No és possible ni tan sols imaginar un model lingüístic plural i sostenible en una societat global?
Penso que hi ha un altre model possible per a una comunicació real, igualitària i veritablement internacionalista entre pobles. És un model viu i que planteja, en combinació amb mesures de normalizació i protecció per a les llengües en el seu territori propi, l’ús d’una llengua auxiliar internacional que no pertany a ningú i que és accessible a tothom: l’esperanto.
Com molts sabran, l’esperanto és un idioma planificat – com ho són també, tot i que en menor mesura, totes les llengües normalitzades. La particularitat de l’esperanto és que agrupa construccions dels idiomes més diversos (lèxic indoeuropeu, sintaxi eslava,formació de mots semítica, aglutinància com el turc o el swahili) i està dissenyat especialment per a ser fàcil i servir efectivament d’interllengua en l’àmbit internacional. Conseqüència de tot això és que, per aconseguir un nivell apte per a la conversació n’hi ha prou amb unes 200 hores d’estudi (mentre que per una llengua nacional com ara l’anglès, l’alemany, el xinès… en calen 1000 com a mínim).
En més de cent anys s’ha anat obrint camí: ha aconseguit passar d’una proposta de llengua a una llengua viva i totalment funcional amb parlants arreu del món.
L’ús d’aquesta interllengua, dóna els mateixos drets i obligacions a tots els parlants i ajuda a arrelar el sentiment que no existeixen llengües "millors" i llengües "pitjors" o "de segona" i incentiva a aprofundir en la realitat complexa del nostre món. A banda d’això, ens permet ser totalment coherents: si a casa nostra defensem la nostra llengua per dignitat i quan anem a fora, per respecte intentem aprendre les llengües locals, en espais en que ens cal fer ús d’una llengua comuna internacional no hem de recórrer a "la llengua del més fort".
Gràcies a l’esperanto, per exemple, pots llegir sobre la vida de persones "normals" (sense històries manipulades pels grans mitjans) d’igual a igual. Per exemple, un blog d’un iraní que ens explica la vida al seu país:
http://www.ipernity.com/blog/reza.torabi
O des de Rússia:
http://www.ipernity.com/blog/dmych/33350
etc..
I també ràdios:
http://esperanto.cri.cn/ (Ràdio Internacional xinesa)
http://www.polskieradio.pl/eo/ (Polonesa)
http://www.ameriko.org/eo/rhc (Cuba)
etc..
O revistes:
http://www.espero.com.cn/ (sobre Xina i des de Xina)
http://www.esperanto.be/fel/mon/
La Viquipèdia (que supera a la versió catalana en nombre d’articles):
http://eo.wikipedia.org/
Una "Tafanera" en la llengua internacional:
http://klaku.net/
Música:
http://www.myspace.com/kajtielplu
http://www.myspace.com/martinwiese
http://www.myspace.com/dolchamar
etc..
I moltes més coses que no anomenaré per no allargar més aquest comentari 🙂
Només dir que no sé si tu o algun membre d’Obrint Pas s’ha interessat pel tema, però si no és així, us animo a fer-ho perquè val molt la pena i necessita de gent compromesa com vosaltres per a continuar avançant.
Sanon kaj internaciismon!
Salut i internacionalisme!
olá Xavi
que surpresa e que emoção! muito obrigada por publicares a tradução. Esperemos que este seja um primeiro passo (ainda que pequenino) para que se abra e se construa uma comunicação e um conhecimento verdadeiro entre as nossas culturas, que estando tão perto (e não só na geografia) infelizmente tão pouco conhecem uma da outra.
até à próxima e mais uma vez…
moltes gràcies Xavi.