El món al revés. Un dels
arguments unionistes més recurrents és que el procés
de consecució d’un estat propi generaria moltes incerteses. No
cal arribar als extrems amenaçadors a què va arribar
Vidal-Quadras el passat 8 d’octubre al debat de 8TV, on va afirmar
que aquest no seria un procés pacífic; tenint en compte
que nosaltres el volem pacífic, no sé pas amb qui
s’haurà de barallar; i si ho fa, no sé pas d’on traurà
més gent que vulgui barallar-se i amb quins mitjans. Però
tant és. Com deia, a banda d’aquest recurs pobre al dramatisme
i la demagògia fàcil del record de la Guerra Civil, els
arguments unionistes asseguren que si la pressió popular
creixent per un estat propi s’institucionalitza s’iniciarà un
camí ple d’incerteses de caràcter econòmic,
polític, social, etc. Parlen d’una aventura i acusen
d’irresponsables els eventuals líders d’aquesta aposta. Durant
el que queda de 2007 i al llarg de tot el 2008, el procés
sobiranista centrarà els seus esforços a informar els
qui creuen en el federalisme que aquesta és, en realitat,
l’única aventura incerta i la més arriscada de totes.
No és una trivialitat. Un 34.2%
dels enquestats al Baròmetre d’Opinió Política
d’octubre pensen que Catalunya hauria de ser un estat dins una
Espanya federal, però més enllà d’un vague desig
de trobar un punt d’equilibri entre una independència que els
diuen que és un plantejament radical i un centralisme que no
té tampoc gaire bona premsa, la immensa majoria no saben com
s’hi podria arribar. Hi ha una part d’aquesta opció que diu
que Catalunya hauria de ser un estat. I això vol dir que s’ha
de poder exercir el dret de decidir i fer un referèndum, cosa
que l’Estat amb qui es volen federar no permet (i per això
caldrà fer una llei de referèndums aprofitant el nou
Estatut i el fet que l’article en què es basaria no hagi estat
recorregut). No es pot arribar ni a la primera part de l’enunciat
sense entrar en conflicte amb la Constitució espanyola, que no
reconeix altra sobirania que l’espanyola.
Els defensors d’una Espanya confederal
tenen dues possibles línies d’actuació: arribar al
model federal des de les institucions espanyoles o arribar-hi com a
resultat de la pressió exercida des de les institucions
catalanes. En el primer cas l’aventura és realment incerta
perquè ens poden deixar penjats durant molt de temps. Es
tracta d’un camí que obliga a renunciar a la iniciativa i no
permet altra cosa que esperar la bona voluntat dels qui governin. Si
és el PP, és previsible que la predisposició
sigui escassa o nul·la; si és el PSOE, una reforma de
la constitució hauria de comptar igualment amb el suport del
PP. Aquest és el gran problema d’inviabilitat que té
l’aposta pel federalisme. L’altra opció és la
desobediència, l’exercici de l’autodeterminació:
exercir la sobirania de facto
i proclamar unilateralment un estat independent a partir del qual, si
aquesta fos la voluntat del poble, es podria negociar la federació
amb Espanya.
S’entén,
però, que si s’ha hagut d’arribar a aquest segon camí
és perquè la primera opció no ha tingut èxit.
És a dir, que si l’intent de convertir Espanya en un estat
federal ?des de dins? fracassa, l’aposta per la reforma federal
?des de fora? s’hauria de fer malgrat Espanya en un diàleg
de sords sense cap mena de sentit. Tot fa pensar que si el model
independentista, el federal i el confederal tenen en comú una
part del camí a fer, l’autodeterminació i l’exercici de
la sobirania, aquest camí s’hauria de poder iniciar des d’ara
mateix. Qualsevol altra opció seria una espera plena
d’incerteses, una renúncia a la iniciativa política i al
lideratge d’un país. Quin polític seria tan beneit de
voler portar el país cap a aquesta aventura incerta?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alejo Vidal Quadras parlava amb coneixement de causa a 8tv. El procés cap a la Independència no serà un procés pacífic perquè "ells" s’encarregaran que no ho sigui. I el dia que siguem independents, haurem d’assumir com a hipòtesi més probable un fenomen regular de terrorisme espanyol a Catalunya. Alguna cosa semblant a aquells curiosos atacs (sense culpables castigats per la llei) que pateixen cíclicament al País Valencià les llibreries, les persones i les institucions que defensen un punt de vista catalanista, però corregit i augmentat.
La violència, soterrada o manifesta, però sempre emparada per la llei -perquè les lleis les fan ells, ara per ara- és la constant històrica en les relacions d’Espanya amb Catalunya. És la seva manera de dir-nos que ens estimen, com ho fa el marit maltractador amb l’esposa mesella.
El dia que siguem independents, la violència espanyola se situarà fora de la llei, però continuarà existint i es tornarà més crua, en tant que reprimible i perseguible legislativament. Possiblement, tindrà algun ajut financer des de l’altre cantó de la frontera. És un suposar, només.
No dic tot això per crear pors ni desinflar globus il·lusionants, però crec que hem de pensar en la mena de cafres que conviuen amb nosaltres, en tots aquests siudadanos sense nacionalitat que s’expressen en espanyol i que se senten perseguits i marginats a Catalunya pel nazisme dels dirigents catalans. Aquests defensors a ultrança de la Constitución i la Democracia, el dia que siguin parlants d’una llengua no-oficial a Catalunya, es tornaran esquizofrènicament violents, tal com ja apunten ara amb els seus comentaris i conductes.
Perquè una cosa és que siguem bilingües de fet, i l’altre és donar la oficialitat del castellà a casa nostra. Llengües de Catalunya: dues-centes (les qui parlen tots els immigrats, siguin arribats aquest matí o el 1931). Llengua oficial de Catalunya: el català. I punt. Vol dir això que les altres han d’estra perseguides? NOOOO! Es parlen i ja està.
Crec que és a Ucraïna que més d’un 80% de la població parla rus de manera espontània i natural. L’única llengua oficial del país, però, és l’ucraïnès. Les comunicacions oficials, la publicitat de les valles i la llengua institucional és la d’Ucraïna. I a la pràctica totalitat dels residents a Ucraïna, els sembla just i normal, perquè aquella és la llengua del país, independentment de la llengua en què tu t’expressis amb els teus amics, familiars i coneguts.
Això sí, la Rússia del nostre amic Putin, des dels seus Mundo, Cope i Razón, va fent campanya que el rus està perseguit a Ucraïna. Us sona, la cançó? Doncs prepareu-vos pel dia de la Independència, i la tarda de la proclamació a la plaça Catalunya o a Sant Jaume, que els Mossos escorcollin bé el sota de l’estrada a on hauran de fer la proclama els nostre polítics. Uns polítics que, fa vergonya dir-ho, no seran cap dels que hem escollit fa poc a les urnes.