Blog d'en Xavier Mir

Un fenomen anomenat Alfons López
Tena

Ja
no sé quan en vaig tenir la primera notícia. Suposo que
va ser en algun titular de Vilaweb arran del seu llibre. En poc temps
he coincidit amb ell en l’excel·lent sopar que va organitzar
en Dessmond, al debat d’Amics,
coneguts i saludats
(que per cert aquest dilluns fa la seva darrera emissió amb un
programa sobre el català) i finalment ahir a l’acte d’Òmnium.
La impressió és clara: allà on va triomfa i cada
dia amb més contundència. Al torn del matí, la
seva intervenció va provocar uns aplaudiments que no es van
tornar a sentir en tot el dia. Capacitat de síntesi, claredat
expositiva i contundència argumental. Només una
intervenció a la tarda va aconseguir una resposta semblant i va ser quan ell mateix va desmuntar l’opció federalista i va
rematar un pobre Joan Herrera que havia quedat, pocs minuts abans, en
fora de joc posicional. Però no només Joan Herrera,
sinó tots els qui aposten pel model federal o confederal.

El paradigma
Joan Herrera

El que li va passar ahir a Joan Herrera es pot qualificar de
simptomàtic i paradigmàtic. Herrera devia anar a la
jornada amb la imatge d’un Òmnium vagament catalanista, amb
uns socis que podien reproduir l’espectre de sensibilitats i
posicions de la societat catalana en general, on independentisme,
nacionalisme, federalisme i confederalisme són diverses
expressions del catalanisme. Per això, plenament confiat, va
formular una pregunta retòrica habitual en el discurs d’ICV
per justificar l’aposta federal: què és més
fàcil, la independència o la reforma de la constitució?
La pregunta era retòrica perquè Herrera deu estar
acostumat a trobar-se a Òmnium i a d’altres indrets amb el
típic discurs resignat, el típic discurs pretesament
realista de gent com Agustí Colomines.

Però Herrera, que no havia assistit a les sessions del matí,
no havia sentit ni Requejo ni López Tena, que havien deixat
molt clara la inviabilitat, la inutilitat o en tot cas la immensa
dificultat d’una reforma constitucional per fer d’Espanya un estat
federal. Per això, la pregunta retòrica va provocar una
reacció espontània del públic en forma de remor
generalitzada. Sí senyor: quan les coses s’expliquen,
s’entenen. I la gent havia entès allò que havien
explicat Requejo i López Tena. La resposta de la pregunta
retòrica és clara: reformar la constitució és
més difícil que assolir la independència. I així
va fer-se evident que la gent cada cop té més clara la
resposta i que ja no demana el què sinó el com.
Herrera es va quedar sorprès de trobar-se gent informada i
descol·locat en veure que el seu discurs ja no arribava.
Posteriorment a una nova intervenció de López Tena va
admetre que totes dues coses potser són igual de difícils,
però que en tot cas l’aposta d’ICV és un estat dins una
Espanya federal. Només deixarà de ser així si
els votants i militants d’ICV fan arribar a la direcció que
primer cal anar per assolir l’estat i que després ja veurem si
ens federem amb Espanya o amb Europa.

Miquel Strubell, molt diplomàtic, va lamentar que els ponents
de la tarda no haguessin estat convocats també a la sessió
del matí i ho va atribuir a l’organització. Això
hauria evitat a Herrera el mal moment en qüestió. Però
és que això que va passar ahir a Òmnium és
el que passa i passarà al país. La gent es creurà
la viabilitat de l’aposta federalista en la mesura que no li arribin
les explicacions de Requejo i López Tena. Tenint en compte que
la intenció de López Tena és treballar
intensament en la línia d’informar i fer difusió de la
necessitat de la independència i de la inutilitat del
federalisme, crec que a cada debat s’avançarà un pas
més. Ara, per exemple, estaria molt bé que l’Àgora
de TV3 dediqués un
programa als models de relació entre Catalunya i Espanya. Que
federalistes, confederalistes, regionalistes i independentistes
tinguessin l’oportunitat d’explicar-se davant la població. Ara
que l’Amics, coneguts i saludats
ja no els farà la competència, poden programar un debat
com aquest, no?