Blog d'en Xavier Mir

Passada la conferència del MHP Mas i la del president d’ERC Oriol Junqueras, ja hem gaudit d’uns quants articles d’anàlisi i d’opinió que ens han de permetre estar prou atents a la decisió que cal prendre. Ni de mi mateix ni del lector d’aquest apunt no depèn l’acord a què es pugui arribar (perquè malgrat el que deiaahir Villatoro, hi haurà acord), però si la valoració que se’n pugui fer. Mentre ells, discretament, parlen, nosaltres, tranquil·lament, és millor que llegim i pensem que no pas que ens discutim. El debat és bo. Altres coses que més d’un ha lamentat, no tant.

I en el terreny de la reflexió, una de les que trobo més encertades és la de Jordi Muñoz, que diu en una entrevista a Crític: “La unitat podria generar una certa mobilització, però el problema és que el sobiranisme ja està molt mobilitzat. El tipus de votant que es pot emocionar amb aquesta proposta, que potser podem identificar en major o menor mesura amb el vot sí-sí del 9-N, anirà a votar passi el que passi. Però al sobiranisme, si vol ser majoritari, li cal transcendir aquest espai.”

A Muñoz li demanen “Així doncs, què ha de fer l’independentisme per aconseguir més vots?” I la resposta és: “Pot semblar una mica obvi, però bàsicament els ha d’anar a buscar entre la gent que tingui posicions semblants o pròximes al sobiranisme però no n’estigui encara del tot convençuda. Les idees i els projectes polítics s’expandeixen per cercles o anelles concèntriques. Pel que fa al sobiranisme, en primer lloc hi ha una primera anella de convençuts, els independentistes de tota la vida. Quan l’independentisme va començar a créixer, els primers que s’hi van convertir van ser gent nacionalista que fins llavors no hi apostava. És a dir: els que eren més semblants als que ja eren independentistes. Ara el que cal ara és anar a sumar gent de la tercera anella.” Pensem, doncs, obsessivament, en el perfil o perfils d’aquesta tercera anella.

Lluís Orriols escrivia a El Diario : “Los datos indican que el voto dual PSC-CiU podría estar mutando en un voto dual Podemos-ERC. Y es que, según los datos de GESOP, Podemos crecería en las elecciones generales con respecto a las autonómicas gracias a arrebatar un buen puñado de votantes de ERC.” I això, crec, també s’ha de tenir en compte, per una qüestió que assenyalo al paràgraf següent.

Andreu Pujol alerta a El Matí que, paradoxalment, l’independentisme pot esguerrar la independència i diu: “Quan comento que conec independentistes que van votar Podemos a les europees se’m respon que gaire independentistes no deuen ser. És d’això, del que es tracta: que puguin votar una opció independentista els que no ho són “gaire”.”

El mateix Andreu Pujol valorava la conferència de Junqueras escrivint: “Un altre problema que va ser esbossat en aquesta conferència va ser Podemos, que pot ser la nova temptació de regenerar Espanya. Hi ha qui subestima aquesta possibilitat, però Junqueras és historiador i sap que la temptació del regeneracionisme espanyol sempre arriba a temps per desactivar Catalunya. Per això, es va centrar molt en assenyalar el seguit de problemàtiques socials que hi ha a Catalunya. També per això, va fer servir unes paraules del canonge Carles Cardó on lamentava que els ideals de justícia social  s’havien deixat en mans dels enemics de l’Església per advertir del perill de deixar-los en mans dels enemics de Catalunya. El missatge és clar: si una part significativa de la societat identifica independentisme i ‘stablishment’, si es pot veure la independència com un gir lampedusià, la porta del lerrouxisme queda oberta de bat a bat amb una estora d’aquelles que diu “benvinguts”.”

Les dificultats de guanyar amb la proposta d’Artur Mas també les va apuntar Roger Palà fa uns quants dies: “La ‘llista de país’ tal com la planteja el President, doncs, és una idea idíl·lica per a convençuts, que redunda en el mite de la unitat del catalanisme forjat en la Transició i que des del punt de vista de l’independentisme és una mala estratègia.”  “En altres paraules: la llista única hauria d’arrencar 400.000 vots de l’abstenció o d’altres formacions.

Francesc Viadel escriu: “És també, doncs, pel futur d’una Catalunya diferent pel que s’han aixecat milions de persones, fartes de la mediocritat, d’estar sotmeses. Diferent de la d’ara, és clar, i, sobretot, radicalment oposada a una Espanya que històricament  ha estat dominada per unes elits d’una voracitat econòmica insaciable, eternament protegides darrere de la sacrosanta invocació a la pàtria i dels unitarismes inequívocs. Altrament, Junqueras, sap molt bé que una llista única -amb segons qui al capdavant o al cap darrere- no la votarien els seus veïns mateixos del Baix Llobregat que avui el volen, catòlic i independentista, com alcalde.”

Xabier Barrena i Fidel Masreal escriuen a l’article “Es busca independentista“: “Junqueras és conscient que si s’han de buscar els 500.000 vots, el lloc és l’àrea metropolitana. I aquí, una llista de celebrities nacionalistes, liderades per Mas, té l’atracció que té, que és escassa.”

I malgrat tot, Salvador Cardús escriu avui que “voler determinar la qüestió de llistes en funció de qui atrapa més indecisos és un error”, punt en què discrepo frontalment. “Primer -diu-, perquè ara mateix el comportament electoral està determinat per factors tan complexos que les anàlisis de veritat només es podran fer quan s’hagin celebrat les eleccions”. És a dir, que haurem de mirar si ens vam equivocar quan tot estigui dat i beneït. “Segon, és un error de concepte: si estem convençuts que encara no tenim un país ben decidit per la independència, potser que no correm tant i acabem la feina, certament a mig fer, de fer conèixer totes les bones raons de la independència i no fer dependre un gran futur de la decisió imprevisible dels cagadubtes.” Tampoc comparteixo aquest segon argument ni el menyspreu al perfil de votant que hem d’intentar seduir i que ell qualifica despectivament de “cagadubtes”.

Fins que no arribi l’acord, potser encara podrem llegir alguna anàlisi més. I d’altra banda sóc conscient que no n’he fet un recull exhaustiu, però si penseu que me n’he deixat algun d’important que val la pena d’afegir, ja sabeu que me’n podeu deixar l’enllaç en un comentari. Si al final, sigui quina sigui l’opció escollida a l’acord, fem les eleccions i no tenim prou vots, que no sigui perquè no sabíem on anar a buscar-los o perquè no ens ha semblat que fes falta. No badem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!