Vinyals explica que hi ha organitzat una vetllada de Sant Jordi per anar-hi introduint els costums catalans. Bé. Lloable. Parla d’autors “principalmente catalanes pero tambien castellanos en general de toda España”. Primera sospita: què vol dir “castellano en general?” A l’Estat espanyol hi ha castellans, catalans, bascos i gallecs. Ni en general ni en particular, no? Bé, deixem-ho córrer. Anem per la llista d’autors que mostra. Comença amb Josep Pla, un clàssic de la narrativa sempre exportable. O potser aquell autor català que sempre cal citar per pur compromís, perquè com a mínim surti un català? Efectivament, tot seguit vénen la resta d’autors (“autores mucho más modernos y conocidos de la gente joven en Catalunya” -ai!): Eduardo Mendoza, Carlos Ruiz Zafón, Javier Cercas, Ildefonso Falcones, Muñoz Molina, Gonzalo Torrente Ballester, etc.
Crec que m’he explicat, oi? Els romanesos no són com els pinta en Garcia Albiol i per això s’han queixat. La literatura catalana no és com la pinta en Josep Miquel Vinyals, i no sé si per això es queixarà algú. Jo, si més no, provo de fer-ho des del meu bloc. La tria de llibres és clarament esbiaixada en favor dels catalans castellanoparlants. No nego que aquesta realitat existeixi, però sí que critico el pes que hi dóna Vinyals. Tant de bo algun romanès o alguna romanesa es pogués acostar a l’empresa del Sr. Vinyals per demostrar-li que, malgrat aquesta visió esbiaixada de la cultura catalana que ell vol vendre, hi ha gent a qui no resulta tan fàcil prendre el pèl, gent que sap perfectament que la cultura catalana és una altra cosa.
Que la cultura catalana no és la cultura espanyola que es fa a Catalunya i que es ven al costat dels clàssics avorrits que t’obliguen a llegir a l’escola; que el Tirant és nostre, Llull és nostre, Eiximenis és nostre, el Curial e Güelfa és nostre, Jaume Roig és nostre, com ho són Verdaguer i Carner i Espriu i Vicent Andrés. I el dia que descobreixin que el Quixot i La Celestina i el Llàtzer de Tormos i Garcilaso i tants altres també són nostres, els pot agafar un cobriment de cor. Pel proper Sant Jordi a Timisoara, que convidin en Jordi Bilbeny, que els posarà al dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies pel teu apunt, i felicitats pels teus balanços! La lectura d’avui m’ha suggerit elmeu darrer apunt, Duarte, literatura catalana en romanès, crec que t’interessar llegir-lo, especiaklment la documentació que hi adjunto, ja que aporta una mirada ben diferent sobre la relació literària entre Romani i Catalunya de la que ens mostra aquest article de La Vanguardia que cites.
Tot teu:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166795
Una amiga croata nascuda a Iugoslàvia i d’àvia austríaca jueva em diu que la seva àvia li deia: tantes llengües parles, tantes persones ets. I certament la sabiduria popular, patrimonial de la gent gran és evidentment aplastant. I és segurament des de la llengua de l’altre i quan aquest ens parla que millor ens podem acostar al seu tarannà.
Diàlegs entre Catalunya i Romania n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Faig un apunt d’un parell o tres, per exemplificar el que Dolors Sabater comenta al seu bloc.
Just precisament aquesta setmana passada, i amb motiu del 75 anivesari del traspassat compositor George Draga, a Bucarest se celebrava un concert d’homenatge amb lieds composats a partir de les traduccions que Jana Balacciu Matei va fer dels poemes de Carles Duarte, composicions que ara sonen pòstumes.
El fenomen, únic, de la col·lecció Cultura Catalana de l’Editorial Meronia ha arribat enguany al seu trentè llibre publicat, traduït directament del català al romanès. Noms canònics de la nostra literatura com Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó, Mercè Rodoreda, Víctor Català, Miquel Martí i Pol, l’esmentat Carles Duarte, Blai Bonet, Joan Francesc Mira, Armand Puig, Lluís-Anton Baulenas o Miquel Llor, entre altres, són al seu catàleg. I la majoria dels autors vius han pogut viatjar a Bucarest i Romania per conèixer els seus lectors romanesos, que en mica en mica ens van coneixent també el nostre imaginari literari. Si us acosteu a l’exposició del Palau Moja, Ficcions enfora, hi trobareu algunes d’aquestes mostres.
La mateixa Universitat de Bucarest disposa d’un lectorat de català, des de 1992, i ja hi ha tres professors que hi ensenyen la llengua, la cultura i la literatura catalanes.
Direu que és poc. Potser és cert, si ho comparem amb els intercanvis culturals que mantenim amb la cultura anglòfona; potser direu que és molt, si ho comparem amb la cultura armènia. Però què dirieu si ho comparéssim amb la nostra cultura?