Avui s’ha fet la segona volta de les eleccions municipals a la capital de la República de Moldàvia i el guanyador ha estat Andrei Năstase, del Partit Plataforma Dignitat i Veritat. Al moment de penjar aquest apunt, amb el 91,5% escrutat, Năstase manté un avantatge del 52% davant de Ion Ceban, candidat del PSRM del president Igor Dodon. La majoria d’experts creuen que la diferència ja és insalvable.
Són unes eleccions poc convencionals perquè arriben com a conseqüència que es fes plegar el liberal Dorin Chirtoaca i que es posés a dit en interinatge Silvia Radu, de qui diuen que també estava a les ordres de l’oligarca Vladimir Plahotniuc. No eren eleccions a tots els municipis, que tocaran l’any vinent. El mandat, doncs, és tan sols per un any. Amb tot, el resultat té una gran importància perquè és el primer cop que les forces polítiques que s’oposen a Plahotniuc guanyen unes eleccions. A les darreres eleccions presidencials, fa un any i mig, l’equip d’Andrei Năstase va donar suport a Maia Sandu com a candidata, però en aquella ocasió no es va aconseguir guanyar malgrat la denúncia de diverses irregularitats. Ara ha estat l’equip de Maia Sandu, el Partit Acció i Solidaritat, qui ha fet campanya per Năstase.
El setembre de 2016, Andrei Năstase va ser a Barcelona amb motiu de les presidencials. Al restaurant Transsilvània vaig tenir ocasió de saludar-lo, de sentir les seves opinions i les dels moldaus de Catalunya. I finalment ens vam poder fer aquesta fotografia de grup.
Andrei Nastase, amb membres de la comunitat moldava de Catalunya, al setembre passat al restaurant Transsilvània de Barcelona.
Al final del segon lliurament d’aquesta sèrie sobre el reportatge d’Antena 3 (Romania) vam veure un intent de contextualització històrica que no anava més enllà del final de la Guerra Civil al 1939 i parlàvem de la tesi de Paul Gabor segons la qual voler la independència és un gest absolutament hipòcrita i egoista perquè si Catalunya és rica és precisament gràcies a les lleis espanyoles i als fons de la Unió Europea.
A partir del minut 19.25, la veu en off es demana: “Per quin motiu Marcela Topor ha donat suport a la independència? Potser per amor al seu marit, potser perquè no ha tingut en compte els fets històrics, potser perquè tenia moltes ganes de ser la primera dama d’un nou país aparegut al mapa d’Europa. En tot cas, dues coses són certes: d’una banda, que mentre ha estat primera dama de la província els romanesos d’allà no hi han guanyat gaire.” Per explicar això, apareix novament l’advocada Iulia Buzdugan, que havíem conegut al primer lliurament d’aquest sèrie, i diu: “com que també era romanesa, m’esperava que fes més per nosaltres; en primer lloc, no hi ha traductors romanesos de català. Et donen documents en català i no tens ningú que te’ls pugui traduir perquè amb els romanesos no hi ha cap conveni. Està massa implicada en temes catalans per veure els temes de la seva terra d’origen. Si tenia alguna capacitat d’influir, ni que fos en aquest sentit…”
De l’altra, reprèn la veu en off, “ni Marcela Topor, ni el seu marit ni els seus aliats no van calcular les conseqüències desastroses del moviment d’independència, perquè al cor de la Unió Europea el separatisme no es pot tolerar. Els líders de Brussel·les saben prou bé que una separació pot portar-ne una altra i així fins al desmembrament total.” I cita Juncker quan deia: “No tenim cap necessitat de caos i d’una zona euro formada per cent estats diferents, que ja és prou difícil amb disset.” Conclusió de la veu en off: “Per tant, immediatament després del referèndum van aparèixer els primers senyals que, en cas que es declarés la independència, Catalunya perdria la riquesa que té; irònicament, el mateix motiu que havia impulsat la revolta. Les grans companyies han fet front comú i, o bé han canviat de seu social cap a altres províncies o bé senzillament han rebutjat continuar tenint relacions comercials amb els catalans. I els nostres romanesos, immediatament, ho han patit.”
Novament l’advocada Buzdugan parla de casos de camions que tornaven buits d’Alemanya perquè, sabent que venien de Catalunya, el client no ha volgut satisfer el contracte; o d’empreses de Bilbao que no volien servir comandes. Assegura que hi ha molta gent que vol marxar a fer negocis a una altra banda i que li han trucat romanesos per preguntar-li què han de fer amb els diners que tenen al banc. I la veu torna a rematar-ho al minut 21.49: “I això no és tot: l’Institut Nacional d’Estadística ja ha anunciat pèrdues d’entre el 15 i el 20% en l’àmbit del turisme, en el qual excel·lia Catalunya i que li aportava uns ingressos de cinc bilions d’euros anuals.”
Al minut 22 reapareix Paul Gabor per explicar que, 25 o 30 anys enrere, tot el que es veu darrere seu era un poblet agrícola i que s’ha desenvolupat amb l’ajuda de la indústria petroquímica i del turisme de la zona. “En un poble on fa 25-30 anys hi havia 5.000 habitants, avui n’hi ha 18.000 o 20.000”, diu Gabor. D’ell, la veu ens explica que ha viscut els darrers 18 anys a Espanya, 13 dels quals a Tarragona, i que ha vist amb els seus propis ulls com es desenvolupava la zona gràcies a les inversions estrangeres. Assegura que avui, amb el seu afinat instint periodístic, “analitza la situació i preveu un futur ple d’ombres per a aquesta regió en cas que el separatisme no s’extingeixi i que tant inversors com turistes en marxin”. Gabor ho explica així al minut 22.50: “Crec que el pressupost municipal cauria un 60-70% o potser més i tot. Per a aquesta zona seria una catàstrofe econòmica!” La veu ho remata parlant de les reserves hoteleres, que assegura que s’han anul·lat a cabassos i que només queden quatre turistes despistats que miren d’aprofitar els darrers dies de sol a la riba del Mediterrani. “Això fa dos mesos que dura, des que va començar a encendre’s l’ambient nacionalista”, diu.
Al minut 23.50 Gabor insisteix: “A Catalunya, de cara a l’any vinent, en plena temporada turística entre juny i agost, ens podríem trobar amb aquests carrers buits, perquè al cap d’un any les caigudes ja no serien del 10 o el 15% sinó que ens podríem trobar que el turisme ha caigut entre un 50 i un 60%.” I la veu en off diu que novament els romanesos serien les víctimes d’una guerra que no és seva. Gabor ho expressa així: “Nosaltres som jornalers, hem vingut aquí en benefici propi però també en benefici dels d’aquí; i tan bon punt un territori entra en la inestabilitat política i econòmica, els primers que ho pateixen i els qui més ho pateixen són els que han vingut de fora; els darrers a venir són els primers a marxar.”
Al minut 24.40 el reportatge torna a canviar de lloc per anar a l’empresa que Aurel Sapera [Facebook] té a Montcada i Reixac: As de hielo. Se’ns explica un cas d’èxit empresarial i al final la veu en off diu: “Ara, però, quan entra al magatzem, se li trenca el cor. El seu famós gel és a punt de fondre’s sota el foc de la crisi catalana. Les vendes li han caigut un 30% perquè una part dels 5.500 clients que té han anul·lat les comandes, només perquè a les etiquetes hi diu ‘produït a Barcelona’. Ha perdut molts diners i diu que l’octubre de 2017 ha estat el moment més terrible des que va arribar a Espanya. Ni la crisi financera de 2008 no li va provocar tantes pèrdues com el moviment separatista. I sap que la sortida d’aquest atzucac encara queda lluny.”
El periodista Sabin Ciornea i l’empresari Aurel Sapera a la fàbrica d’As del Hielo de Montcada i Reixac.
Els autors del reportatge fan un tomb per l’empresa i parlen del personal, també romanès. Sapera diu que allà hi ha una mena de Romania en miniatura i el comentari de la veu en off és el següent: “Aquesta comunitat, feliç, tranquil·la i pròspera fins no fa gaire, ara està desorientada, insegura i espantada a causa del moviment independentista, que no sembla pas que es pugui moderar amb les eleccions del desembre si tenim en compte que el marit de Marcela Topor, des de la distància, anima a la continuació del procés.”
El que és curiós és el que trobem a la part final del reportatge. “Podríem estar temptats de pensar que Romania se’n podria veure beneficiada, de tot plegat, si aquests romanesos agafessin un avió i tornessin a casa, on farien molta falta [per fer prosperar els seus negocis].” L’un darrere l’altre, però, deixen clar que a Romania no hi tornen: Gabor, perquè odia un sistema ple de familiars i d’amants a tots els nivells infinits de l’administració; Sapera, perquè sap que amb el sistema d’allà li hauria costat 300 anys fer el que aquí ha fet en 12; l’advocada Buzdugan, perquè ja no s’hi veu després d’haver passat tants anys, massa anys per tornar a començar de zero allà. “Quan ho deixes tot a Romania i véns amb una maleta i a partir d’aquí comences a treballar i a treballar, i tens una casa i tens fills… Després d’això, tornar a marxar amb la canalla i amb una altra maleta? És massa per a una persona.”
Amb el testimoni de Iulia Buzdugan havia començat el reportatge i amb ella mateixa s’acaba. Això sí, no sense el comiat de la veu en off, que us transcric novament: “Es quedaran, doncs, en aquesta terra, on ja ha fet arrels la segona generació d’immigrants romanesos, i continuaran avançant tot pregant que el dia de demà els porti tot allò que els va prendre el dia d’ahir, la seguretat que permeti a aquestes persones fortes, acollidores i amb temor de Déu treballar sense por d’haver de marxar també d’aquí. Una pregària per a ells i per a nosaltres, que tot i ser lluny, ens uneix una cosa: una època tèrbola que vivim tots plegats a causa d’uns interessos ocults i d’uns líders que sembla que hagin perdut el rumb.”
Carmen Avram, presentadora del programa “În premieră”.
Continuo comentant el reportatge sobre Catalunya emès diumenge passat pel canal de televisió romanès Antena 3. Aquest apunt, doncs, és la continuació d’aquell que vaig publicar dijous passat i que, per cert, segons les estadístiques de Vilaweb, ja és el més llegit de tots els de temàtica romanesa que he publicat perquè supera les 1.200 lectures.
Ho havíem deixat on el reportatge es desplaçava a Reus, a la botiga de productes romanesos Bucureşti (minut 11.45). Allà, diuen, es respira un aire incòmode des de fa uns quants mesos. “Si els romanesos s’espanten, abaixem la persiana i busquem una altra cosa”, diu la propietària de la botiga, Nicoleta Niculica. Ella és a Catalunya des del 1996 i ha aconseguit obrir-se camí en el món del comerç, però avui, diu la veu en off, “mira al seu voltant amb por i es pregunta què en quedarà, de la feina dels darrers 21 anys”. Nicoleta explica que “hi ha moltes empreses que han començat a treure la seu de Catalunya; si Catalunya s’independitza, quedarà fora de la Unió Europea i per tant fora del sistema de comerç de la UE”. I la veu en off ho remata dient que “amb la fugida de les empreses [tot i que la Nicoleta només parlava de les seus] espantades per la inestabilitat, molts romanesos es quedarien sense feina i això vol dir que la botiga es quedaria sense clients. Tota la comunitat es demana què els portarà la Catalunya de demà.” Una de les clientes ho exemplifica dient que potser hauran de marxar a un altre lloc si les coses no van bé a la feina, i un dels clients parla d’incertesa i diu que no sap què passarà.
Nicoleta Niculica, propietària de la botiga romanesa Bucureşti de Reus.
El marit de la Nicoleta, diu la veu en off, assegura que aquesta “explosió” (independentista) no l’ha sorprès perquè des que va arribar va notar la “tensió” entre espanyols i catalans, i que s’esperava un conflicte obert, però que no s’esperava que fos tan ràpid i que l’afectés de manera tan directa. Els fets l’han enxampat enmig d’unes obres de desenes de milers d’euros i ara té por de perdre tot el que hi ha invertit. A més, diu, ha descobert que el “separatisme” ha arribat a la família (minut 14.25), ja que el seu fill gran, de 17 anys, en Juan Carlos [Facebook], és independentista. “Se sent com un autèntic català [i és que segurament ho és, si deien que la mare va arribar el 1996] i dorm amb la bandera de la ‘província’ (sic) sota el llit”, diu la veu. Efectivament, durant l’entrevista que li fa Sabin Ciornea, en Juan Carlos diu que l’Estat espanyol no el representa. I la veu en off hi afegeix que “no només això, sinó que ha militat activament, al carrer, participant en les manifestacions dels dies ardents de principis d’octubre i cridant contra les autoritats que van actuar de manera violenta”. “Quan va haver-hi el referèndum, vaig anar al col·legi electoral. La gent va sortir a defensar els seus drets. Era previsible que vingués la policia i aleshores la gent va dir que ens ajuntéssim tots i que no els deixéssim entrar. Aquí es pot veure”, explica en Juan Carlos mentre n’ensenya el vídeo a en Sabin amb el portàtil. [Durant l’entrevista, per cert, en Juan Carlos fa servir dues o tres paraules que no són romaneses sinó que són interferències del català.] “El pare intenta entendre la perspectiva diferent que té el fill”, diu la veu en off. “Jo he viscut coses que ell no ha viscut, tinc una experiència de vida que ell no té, però alhora he de reconèixer que a vegades he d’aprendre coses d’ell perquè no les he viscut com les ha viscut ell”, diu el pare.
El periodista Sabin Ciornea, autor del reportatge, mentre escolta les explicacions d’en Juan Carlos.
Tot seguit, a partir del minut 16, ve un dels fragments més durs del vídeo: “Però el pare està preocupat pel fet que l’abisme obert entre les dues bandes, a favor i en contra de la independència, es continuï aprofundint, tot i que el govern de Madrid ha pres el control absolut de Catalunya i, aparentment, ha posat punt final al pla de separació. Daniel Niculica té prou experiència per entendre que la gent no podrà continuar fent veure que aquí no ha passat res, perquè aquí ha passat alguna cosa, i prou greu: una regió com la meitat de la Transsilvània romanesa, extremament rica i bonica, s’ha convertit, amb una rapidesa sorprenent, en un focus d’odi i de nacionalisme destructiu. Només ha calgut un grup de persones que alimentessin vells ressentiments. I entre aquestes persones, diuen, hi ha també una romanesa: Marcela Topor, esposa de l’expresident de Catalunya i artífex del moviment independentista.”
Al minut 16.56, el reportatge es trasllada al domicili de Carles Puigdemont i Marcela Topor, “la romanesa a qui Madrid acusa d’haver intentat trencar Espanya”, diu Sabin Ciornea, que afirma que filmar allà és pràcticament impossible perquè fa temps que la casa està vigilada per policies i per càmeres de seguretat. La veu en off explica que “avui la luxosa casa de la família Topor-Puigdemont és buida; l’expresident de la província va marxar d’Espanya després que el govern de Madrid anul·lés la declaració d’independència i l’acusés de sedició i de rebel·lió. Ara és a Bèlgica, on s’ha refugiat, diu ell, per por que a Espanya no tindria un judici just. I tampoc no hi és la seva esposa, però es desconeix el lloc on han marxat tant ella com les seves dues filles. Des que al gener de 2016 va esdevenir la primera dama de la província, de Marcela Topor se n’han dit moltes coses: que és bonica, que és una periodista d’èxit, que visita pitonisses” i que és més independentista que Puigdemont.
“Com en tantes altres situacions explosives, a la base del moviment independentista hi ha hagut també els diners”, explica la veu en off. “Essent una província extremament rica, Catalunya aportava a l’Estat gairebé una quarta part de tot allò que guanyava, cosa que enutjava els separatistes, i se’ls va animar a enutjar-se més. Els líders locals van queixar-se que no era just que set milions de persones com té Catalunya aguantessin el pes dels 47 milions que té Espanya. Tanmateix, el que no van tenir present ni Puigdemont ni la seva esposa ni tots els qui es van afegir al procés de separació és que fa un segle [sic] la província va quedar destruïda i agenollada davant del dictador Franco. Tot just el 1975, quan es va coronar Juan Carlos com a rei, Catalunya va començar a refer-se, de manera que tot el que està passant ara, diuen alguns, és una manipulació construïda a partir de fragments de veritat.”
I en aquest punt, al minut 19, entra en el reportatge el periodista Paul Gabor, que assegura que “Catalunya ha arribat a un nivell econòmic que moltes regions del món voldrien tenir perquè la llei ho ha fet possible, perquè l’Estat espanyol ho ha fet possible. Han vingut fons de la Unió Europea i per tant ens hem desenvolupat tots en conjunt. En el moment en què tu t’has convertit en una gran potència econòmica, voler-te separar em sembla un gest absolutament hipòcrita, absolutament egoista, un gest eixelebrat. Això, des del meu punt de vista, demostra la bogeria.”
El periosita romanès Paul Gabor, en un moment de l’emissió.
Paul Gabor és un periodista establert a Catalunya. Des del seu mur de Facebook, darrerament ha anat publicant apunts en romanès sobre l’actualitat política catalana. Aquestes actualitzacions solen acumular centenars de “m’agrada”. Les seves cròniques sobre el procés català també es poden seguir a través del seu blog en romanès, on té una categoria dedicada al tema des de l’1 d’octubre, quan va començar citant i traduint al romanès l’article de Mario Vargas Llosa a El País. En alguna ocasió he entrat a debatre amb ell en un dels seus fils, concretament en un en què demanava dades sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Després d’oferir-li enllaços com per exemple el d’un article de Joseph Stiglitz, vaig abandonar la conversa perquè veia que només n’obtenia menyspreus i burles. Deia que l’article de Stiglitz havia quedat desfasat, que ja es coneix tots els economistes favorables a la independència (es riu de tots) i que no hi ha ningú que li doni dades que li permetin donar suport a la independència. Arran de la nostra discussió també va fer un apunt al seu Facebook el dia 22 d’octubre en què en reproduïa, amb captures de pantalla, alguns fragments en romanès. En comentar-ho als seus lectors deia “Mă simt inutil cerând argumente, logică și rațiune, pur și simplu cred că pentru unii nu mai există altceva decât sentiment furibund și reacție vulcanică pe fondul unor idei ultranaționaliste. (Em sento inútil demanant arguments, lògica i racionalitat; senzillament, crec que per a alguns ja no hi ha res més que sentiments furibunds i reaccions volcàniques amb idees ultranacionalistes de fons.)”
En un altre apunt de Facebook del 31 d’octubre, Gabor denunciava el mateix article de la premsa romanesa del qual havia parlat dos dies abans en aquest blog. Deia que no costa res fer una trucada i informar-se una mica del que realment passa a Catalunya. En aquell mateix apunt deia que divendres 27, el dia de la declaració d’independència, l’equip del programa de Carmen Avram s’havia posat en contacte amb ell i que durant dos dies els havia acompanyat per Tarragona. Dijous passat ja donava l’enllaç al reportatge, saludava l’equip i els convidava a venir a Catalunya com a turistes.
Captura de pantalla de la pàgina web del programa “În premieră” d’Antena 3 (Romania)
El programa el presenta Carmen Avram, però l’autor n’és Sabin Ciornea, que el mateix diumenge anunciava als seus contactes de Facebook l’emissió del seu reportatge arran de la visita a la nostra ciutat. Tant ell com el Facebook del programa van rebre un munt d’elogis. La trista veritat, però, tractant-se no pas d’un diari digital insignificant sinó d’un dels canals de televisió amb més audiència, és que es tracta d’un reportatge amb moltes mancances des del punt de vista periodístic, amb un posicionament partidista (contrari a la independència) que no s’amaga en cap moment i amb un tractament absolutament alarmista.
En la presentació del reportatge, Carmen Avram fa referència a l’esposa del MHP Carles Puigdemont, de qui diu que és més independentista que ell mateix i que va ignorar les “conseqüències dramàtiques” que tot plegat tindria per al seu marit, per a Europa, per a Espanya i per als romanesos que han vingut aquí en cerca d’una vida millor. Assegura que avui, a Catalunya, nombroses famílies estan barallades per raó de la política, que els negocis que havien estat pròspers abaixen la persiana, que hi ha molta tensió, que l’odi va en augment i que els 130.000 romanesos de Catalunya es miren el futur amb por.
El reportatge comença situant-nos en un ambient que diu que oprimeix i fa venir esgarrifances, “com si tothom hagués fugit d’aquí abans d’una invasió”. Asseguren que només un comerç obre les portes i que ningú no hi va a comprar (minut 1.31). Som a Tarragona. Es parla de l’independentisme en termes de “nacionalisme sense arguments” i “odi sense racionalitat” mentre s’ensenyen imatges de les càrregues policials de l’1 d’octubre o d’una persona amb un cartell que diu que Puigdemont només parla en representació de menys de la meitat dels catalans. També s’explica que hi ha hagut protestes i que el govern ha aplicat l’article 151, però aleshores es demana com és que Catalunya, amb el 151, no ha recuperat la calma anterior i es respon que és per por que no es tracti d’un “intermezzo d’un procés devastador que tot just ha començat”. I comencen els testimonis romanesos.
El primer testimoni és Iulia Buzdugan, una advocada de Tarragona que col·labora amb l’associació de romanesos Mihai Eminescu d’aquella ciutat, que assegura que si Catalunya és independent vindran altres reclamacions d’independència i tot serà un caos. Segons la veu en off del reportatge (crec que de la mateixa Carmen Avram) els darrers mesos han provocat tensió, odi i ferides obertes i els romanesos s’han trobar al mig d’un foc creuat. Buzdugan es pregunta, en nom de tots els romanesos de la zona, “què passarà amb nosaltres”. La veu en off continua dient (minut 3.30) que els romanesos han intentat mantenir-se lluny de les reclamacions polítiques dels independentistes, però que ha arribat un moment en què els hem obligat a implicar-se.
El segon testimoni visitat per Ciornea és el botiguer Marian Costea, que assegura que té la persiana abaixada per por de represàlies d’algun sindicalista “més independentista que un altre” (“que et llancin una pedra o que et robin alguna cosa de la botiga”, diu). S’entén que l’abaixada de persiana es produeix en el marc de la primera aturada de país, la del 3 d’octubre, però en cap moment s’esmenta aquesta aturada i això condueix el públic a l’error de creure que es tracta d’una situació quotidiana. Per rematar-ho, la veu afirma que des de l’1 d’octubre, envalentonats per la victòria, els independentistes “han començat a imposar la nostra voluntat amb la idea que qui no està amb nosaltres està contra nosaltres, encara que sigui romanès i que legalment no tingui veu ni vot en el tema de la independència”. Només al final es diu que hi ha convocada vaga general, però es diu que és “perquè les empreses no paguin el 21% dels ingressos a Madrid” en una formulació molt equívoca en què es barreja amb la proposta de demanar l’ajornament del pagament de l’IVA.
El reportatge torna després a l’advocada Buzdugan, que expressa la seva preocupació pel fet que, encara que ella no s’hi vulgui implicar, la vaga a les escoles l’obliga a implicar-s’hi perquè afecta la seva filla. També es mostra alarmada per la presència de policia armada al costat dels jutjats. A propòsit de l’advocada, la veu en off ens explica que fa quinze anys que es treballa la carrera i que ha après tant el castellà com el “dialecte català” (minut 9). Però les “imprecisions” (per dir-ho d’alguna manera) de la veu en off continuen i no es limiten al terreny de la realitat lingüística. Assegura que “al voltant d’aquesta mare i aquesta filla es du a terme una guerra fratricida en què contínuament es busquen soldats als quals es pugui inocular el virus del separatisme i alimentar amb veritats a mitges per sostenir la batalla de la ruptura amb Espanya”.
A continuació, la filla de l’advocada, la Teo, explica com viu les jornades de vaga com una imposició i la veu en off ho remata dient (minut 10.15): “I a poc a poc aquestes accions han tingut efecte. La tensió ha crescut i la canalla de 12 i 13 anys han après a odiar per motius polítics.” I després hi insisteix per comentar el que diu la mare (“és dur, el que està passant aquí”) dient que “és dur perquè l’odi es contagia i en dosis grans pot arribar a convertir les persones estimades en enemics mortals”. Segons l’advocada, hi ha casos en què els marits han pegat les dones o les han fet fora de casa perquè no són independentistes (minut 11.20).
Per al següent testimoni, el programa es desplaça a la botiga romanesa Bucureşti, de Reus. Per no allargar més aquest primer lliurament, però, de moment ho deixaré aquí i espero poder continuar explicant-vos de manera detallada el contingut d’aquest reportatge.
Per molt que a la República de Moldàvia el PPDA d’Andrei Nastase i el PAS de Maia Sandu estiguin a matar amb el PDM de Plahotniuc, en una cosa coincideixen: Catalunya és Transdnièster. Ells han de donar suport a Espanya. Nosaltres som separatistes, secessionistes, etc. I no només cal fer costat al Regne d’Espanya, sinó que en alguns casos s’escriuen i es diuen autèntiques barbaritats.
Per molt que a Romania el PDL i el PSD es barallin entre ells o amb la USR, en una cosa coincideixen: Catalunya és Transsilvània. Som separatistes, secessionistes, etc. Ells han de donar suport a Espanya. I no només cal fer costat al Regne d’Espanya, sinó que en alguns casos s’escriuen i es diuen autèntiques barbaritats.
Aquests dies intento seguir una mica què es diu i què s’escriu sobre nosaltres allà. I, quan puc, faig algun comentari, alguna explicació. Alguns romanesos i moldaus d’aquí també ho fan, per sort. No els podem demanar que ho facin més encara, perquè ha de ser realment dur i cansat anar contra el corrent i no parar de rebre retrets, acusacions, menyspreus, incomprensió.
Un mitjà romanès assegura que milers de romanesos fugen de Catalunya.
No cal arribar a aquests extrems, però. La informació que arriba allà sol fer-ho a través de diaris com El País. Per tant, el referèndum de l’1 d’octubre sempre va acompanyat de l’infal·lible adjectiu “il·legal”, els partidaris de la independència sempre som minoritaris, etc. El relat espanyol hi guanya de carrer. En altres països es fan aquelles apel·lacions al diàleg que tant ens agraden precisament a nosaltres, que n’hem ofert ja més de vint vegades, però a Romania i a la República de Moldàvia la legalitat espanyola és pràcticament l’únic argument. Tant hi fa que el PP continuï generant titulars de corrupció (tema més que sensible a tots dos països), tant hi fa que apuntis la “feblesa” (per dir-ho suaument) de la separació de poders al Regne d’Espanya. No ho veuen. Donen per fet que els delictes imputats a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són certs perquè els han explicat que Espanya és una democràcia consolidada on la justícia funciona.
A la República de Moldàvia saben perfectament què és que et segrestin l’aparell de l’estat, que hi hagi uns mafiosos que et segrestin parlament i govern i que facin i desfacin com vulguin. Ells no saben o no volen saber res de les clavegueres del Ministeri de l’Interior ni de les misterioses morts relacionades amb casos de corrupció del PP. Es queixen, i amb raó, de la manipulació barroera que duen a terme els mitjans afins al Kremlin, però aleshores compren sense reserves que les televisions espanyoles diuen la veritat i que TV3 manipula.
Dels romanesos i moldaus que tenim entre nosaltres, molts ho tenen difícil per sortir d’aquest bombardeig. O bé segueixen mitjans romanesos o bé mitjans espanyols. I si formen part de grups de Facebook, on les coses es podrien debatre, on altres persones podrien aportar punts de vista diferents que els facin qüestionar-se coses i revisar percepcions, han de saber que n’hi ha alguns, com el que administra el Sr. Valentin Cocoş, anomenat “Români în Catalunya”, que et fan fora sense donar-te cap mena d’explicació si hi penges o hi comentes alguna cosa que sigui contrària a les idees que volen que hi predominin. Hi fan, doncs, un control ideològic que recorda moltíssim aquell d’infausta memòria i del qual pretenen haver-se desmarcat.
Així les coses, alguns romanesos no volen saber res dels altres i senten vergonya d’alguns conciutadans tant d’aquí com d’allà. Alguns pateixen un autoodi que els ha bloquejat qualsevol possibilitat de reconciliar-se amb la seva identitat romanesa o moldava. En part això pot ser bo per a la integració, perquè és exactament el contrari de tancar-se en cercles romanesos o moldaus, però tampoc crec que sigui la millor solució
Enmig d’aquest panorama tan desolador, hi ha romanesos i moldaus que s’esforcen a explicar que som una nació, que tenim una història que justifica el nostre dret d’autodeterminar-nos, que tenim dret a decidir, que donen suport a la República, etc. I els ho retreuen. Els seus mateixos compatriotes els renyen. A vegades els diuen que no s’hi fiquin, que han de continuar sent immigrants i mirar-s’ho tot amb distància, com si no anés per ells.
Són molt pocs, però n’hi ha que ens entenen i que ens ajuden a explicar-nos. Encara que només sigui desmentint tòpics que es van repetint o penjant notícies que qüestionen el relat espanyol, algunes persones fan aquest esforç. Expliquen que el govern català sempre ha estat i continua estant obert al diàleg; desmenteixen les aberrants declaracions del ministre espanyol que deia que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà; expliquen que l’única violència que han vist l’han exercit la policia espanyola i els grups feixistes; testimonien que els catalans no som racistes o egoistes com ens pinten; expliquen que hem arribat aquí després de molts intents d’encaixar a Espanya i d’aguantar un sistema de finançament clarament injust; desmenteixen que tot plegat sigui una manipulació de la burgesia catalana o de l’Artur Mas i expliquen que saben que és un moviment construït des de baix perquè ells hi han participat; etc., etc.
Sapigueu que són veritables herois i heroïnes. I que sàpiguen que, per part meva, tenen tota la meva admiració i el meu agraïment. No sé si estan organitzats ni si tenen cap intenció d’estar-ne. La feinada que cal fer per obrir una minúscula escletxa de comprensió a Romania i a la República de Moldàvia és tan gran que segurament pensen que no val la pena i continuen actuant de manera individual, espontània i dispersa. També és molt probable que hi hagi persones que estiguin fent feina en aquest sentit sense que jo en tingui constància, naturalment. Si és el cas, gràcies també.
De tots els estats de la Unió Europea, segurament l’últim que preocupa moltes persones de cara a un futur reconeixement diplomàtic de la República Catalana és Romania. A més, d’entrada, no ho tindrem gens fàcil, i això pot fer que preferim dedicar els esforços diplomàtics a altres estats. Romania té un problema intern amb la minoria hongaresa que fa que es mirin el tema català amb força desconfiança. Precisament el fet que els veïns hagin estat dels primers a donar-nos suport pot acabar d’afermar aquesta desconfiança.
D’altra banda, i per si aquesta escassa predisposició no fos poc, a l’hora d’informar-se del que passa al nostre país solen tirar de les agències habituals (France Presse, Reuters, etc.) i, com a molt, accedeixen als mitjans espanyols. A Romania, el coneixement del castellà és, evidentment, molt superior al del català. No només per criteris demogràfics i de mercat, sinó perquè els culebrots sud-americans van despertar l’interès per la llengua. Tot plegat fa que costi de trobar un article que no repeteixi els tòpics previsibles: que si estem fent una cosa il·legal, que si els partidaris del “sí” som minoria, que si el 27 de setembre de 2015 van guanyar els partidaris de continuar dins l’Estat espanyol, etc. I a vegades les distorsions interessades arriben a convertir-se en veritables bestieses que no val la pena reproduir aquí.
Enmig d’aquest panorama, miro d’estar atent a opinions diferents, a periodistes que hagin estat capaços de buscar fonts d’informació alternatives, maneres diferents de veure les coses, i que publiquin articles una mica més imparcials, neutrals, objectius, etc. Ja no espero un posicionament favorable a la independència, però sí que crec que és possible que romanesos i romaneses (i moldaus i moldaves, a través de mitjans romanesos o del propi país) vagin tenint accés a una altra visió de la realitat del procés català.
En aquest context, el setmanari independent d’anàlisi política i d’actualitat cultural Revista22, un dels més prestigiosos del país, ha publicat avui un article de la periodista Eliza Francu que m’ha sorprès positivament per aquesta capacitat d’anàlisi que comentava. L’article conté un parell de detalls millorables, com ara confondre la llegenda d’Otger Cataló amb els orígens reals de la nació o parlar de populisme per part del govern català, un terme que aquí seria clarament rebutjat, però que allà serveix per entendre algunes coses, pel que sembla. En tot cas, m’ha semblat extremament interessant el darrer paràgraf, que amb permís de l’autora us tradueixo tot seguit:
“Des del punt de vista legal, Madrid té el dret constitucional de prendre les regnes del control de Catalunya i d’enviar-hi la policia perquè aturi les votacions. Si el vot “sí” acaba essent majoritari, amb tota seguretat provocarà una crisi política, perquè Madrid ja té decidit que no n’acceptarà el resultat. Tanmateix, la manera d’actuar del govern espanyol ha fet que una part de la població indecisa o contrària a la independència hagi passat a estar a favor d’un estat lliure anomenat Catalunya. Cada cop més catalans estan convençuts que no hi ha diàleg possible, sinó tan sols decisions imposades. Tot plegat té molt l’aparença d’una persecució política. Madrid ha reaccionat a la defensiva i amb repressió en lloc d’apel·lar al diàleg polític. Gestionant la crisi d’aquesta manera, el govern central ha perdut, ben segur, la batalla de la imatge.”
Això, el mateix dia que l’editorial del diari francòfon amb seu a Barcelona Equinox, signat per Nico Salvado, acaba afirmant que “Empêcher le référendum, c’est casser le thermomètre. Et cela ne fera pas tomber la fièvre” (impedir el referèndum és trencar el termòmetre, i això no farà pas que la febre baixi). L’article de Salvado inclou unes quantes observacions crítiques amb el govern espanyol i remarca l’esperit netament pacífic del moviment cívic català per la independència després que la publicació recollís, sense ponderar-ne prou el caràcter anecdòtic, la crema de banderes que va fer l’esquerra radical el mateix Onze de Setembre.
França és un país que històricament també ha tingut un gran pes a Romania. Per tant, és bo que també a través dels mitjans francòfons arribi a Romania una altra manera de veure les coses. No podem oblidar que ni França ni Romania es poden alegrar que els sacsegem qüestions de minories, però en tots dos casos hi ha aspectes que poden equilibrar la balança. De França, per la tradició que té, n’esperem el respecte escrupolós a la voluntat democràtica expressada a les urnes, tant al Parlament de Catalunya el 2015 (i el mandat que se’n va derivar) com al referèndum del proper 1 d’octubre. De Romania, a més d’això, se n’espera també la intel·ligència d’entendre que, essent un país que es beneficia molt dels fons europeus, una Catalunya independent (que seria un contribuent net a la Unió Europea i, per tant, a aquests fons) seria bona també per a ells.
Continuarem atents a la manera com els mitjans en llengua romanesa van tractant la qüestió catalana. Esperem que més periodistes vulguin superar els límits de la intermediació madrilenya. I esperem també que els catalans i catalanes d’origen romanès o moldau ajudin a fer present el punt de vista català perquè tota la ciutadania d’allà pugui formar-se, lliurement, la seva pròpia opinió. Perquè tard o d’hora els seus governs hauran de decidir si ens reconeixen o no, i la ciutadania haurà de dir si li sembla bé o no la decisió que el seu govern prengui. En aquest sentit, i per acabar, també avui mateix el Diari de Girona publica una entrevista amb una d’aquestes persones: Raluca Angelica Balan. Li pregunten si creu que es tancaran 700 alcaldes a la presó i ella respon: “Ho dubto, no crec que sigui possible. Les lleis es canvien per adaptar-les a la gent. S’ha d’escoltar la gent, no es pot empresonar ningú per votar. Algú hauria d’intervenir.”
Capçalera de l’article publicat per Eliza Francu a Revista 22
Divendres passat, Llibert Ferri publicava a l’Ara l’article “Trump: les rèpliques a Moldàvia i Bulgària“, en què començava dient: “Puc assegurar que sense la victòria de Donad Trump les eleccions del diumenge 13 de novembre a Moldàvia i a Bulgària haurien pogut ser irrellevants. Unes d’aquestes eleccions que als periodistes ens costa de vendre als caps (…) Ha resultat, però, que l’ona expansiva del terratrèmol Trump va provocar rèpliques a les urnes moldaves i búlgares.”
La mirada d’algú com Llibert Ferri sempre és interessant, sobretot per l’anàlisi geopolítica que és capaç de fer després de tants anys com a corresponsal a Moscou, però servidor va trobar a faltar un parell de cosetes en una de les poques referències a l’actualitat moldava que he trobat a la premsa dels Països Catalans. D’una banda, cap referència a Vladimir Plahotniuc, l’oligarca que progressivament s’ha anat convertint, aquests darrers anys, en l’eix a l’entorn del qual gira la política del país, per damunt ja de l’eix geopolític. Sense tenir-lo present, molts dels moviments polítics que s’han estat produint al país no s’entendrien. Aquest, i no pas l’orientació cap a Rússia o cap a Europa, era el gran tema i el gran repte de les eleccions presidencials del 13 de novembre. És cert que Dodon mira cap a Rússia i que Sandu mira cap a Occident, però per damunt d’això hi ha la lluita per treure el país de les urpes de l’oligarca, que el controla a través de les institucions.
De l’altra, el paper de la diàspora moldava, una de les més importants numèricament. Estem parlant de prop d’un milió de persones repartides per arreu del món quan a la segona volta de les eleccions presidencials la participació va ser de 1.600.000 vots. I és una diàspora que amb els diners que envia al país contribueix en un percentatge altíssim al producte interior brut. Per això era important la mobilització que es preveia i que podia portar a un capgirament del resultat de la primera volta.
Al final, un cop passades les eleccions, s’entén que totes les mirades se centrin en el resultat, en les dades que dona la Comissió Electoral Central per saber qui ha guanyat i tancar el tema, però en realitat les dues qüestions apuntades abans han acabat sent més importants que el resultat. S’han detectat diverses irregularitats en el procés electoral que eren del tot previsibles perquè tothom sabia que, malgrat el suport a Sandu que Plahotniuc havia expressat públicament quan es va anunciar que Lupu retirava la candidatura, en realitat l’oligarca faria tot el possible perquè guanyés Dodon. Així, el milió de ciutadans moldaus de la diàspora s’ha trobat que tenia ben pocs col·legis per poder votar i que havia de fer desplaçaments desorbitats si volia exercir aquest dret. I al final, ni així, perquè a mols col·legis els van dir que s’havien acabat les paperetes de vot. I van donar uns resultats i van pretendre que així tancarien el tema.
Però la diàspora va organitzar concentracions de protesta arreu del món diumenge passat mentre l’equip de la candidatura de Maia Sandu aplegava totes les proves i denúncies d’irregularitats per presentar-les a la CEC, malgrat la poca esperança que dictaminessin a favor de les seves reclamacions, ja que la CEC també està controlada per Plahotniuc. I un cop confirmada la previsible desestimació s’ha fet un nou pas: denunciar el CEC i el govern als tribunals perquè han privat els ciutadans del dret de vot. És la primera vegada que els ciutadans moldaus de la diàspora porten el govern del seu país als tribunals. Tres advocats representen 143 ciutadans moldaus amb noms i cognoms que resideixen a Itàlia, a França, al Regne Unit o a Irlanda i que es van veure privats del dret de votar reconegut a la constitució de la República de Moldàvia, tal com explica aquest article en anglès per als qui vulgueu ampliar la informació.
I tot això es continua organitzant, sobretot, a través del grup de Facebook “Adoptă un vot” que van crear Anastasia Condruc i Cristina Ţaranovici des de Barcelona. Ha estat a través d’aquest grup que Dumitru Vicol, moldau resident al Regne Unit, ha impulsat i coordinat la denúncia fent servir Facebook live i posant-se en contacte amb el mitjans de comunicació. Si les instàncies judicials no responen com caldria, els advocats ja tenen previst recórrer a tribunals internacionals.
Dumitru Vicol, impulsor de la iniciativa de denunciar el govern moldau als tribunals. Foto extreta de http://unimedia.info/stiri/video-dumitru-vicol-voi-reveni-acasa-pentru-ca-imi-pasa-66814.html
Afegitó:
Aquest matí mateix, el diari Ziarul de gardă es fa ressò de la declaració signada per 13 ciutadans moldaus, entre elles les dues esmentades Condruc i Ţaranovici de Barcelona i Dumitru Vicol:
“Tot ciutadà de la República de Moldàvia té el dret de votar, tal com reconeix l’article 38 de la Constitució. Les autoritats estan obligades a crear les condicions perquè aquest dret es pugui fer realitat.
El 21 de novembre de 2016, per primera vegada en la història de la República de Moldàvia, un grup de ciutadans que viuen fora del país ha portat als tribunals el govern i la CEC perquè a la segona volta de les eleccions presidencials del 13 de novembre els ha estat conculcat el dret de vot. Aquests ciutadans no han pogut exercir el seu dret de vot a causa de la mala organització de les eleccions i de l’exhauriment de les paperetes de vot.
Aquesta reivindicació és tan important per als ciutadans de la diàspora com per als qui viuen a la República de Moldàvia. Representa una acció cívica de reclamació del dret de vot.
Remarquem que als tribunals només s’hi discuteix la conculcació del dret individual de votar, amb independència de l’opció política de cada votant. Aquesta causa no té res a veure amb cap qüestió relacionada amb partits o amb els interessos dels qui concorren a eleccions.
En aquest moment històric demanem el suport de tots els ciutadans del país i de l’estranger i del conjunt de la societat civil moldava. Alhora, precisem que el procés és dels ciutadans i per als ciutadans sigui quin sigui llur país de residència o llur orientació política. Per això és molt important que el mantinguem al marge del partidisme. No volem que aquest procés judicial es polititzi i, per tant, demanem a tots els concurrents electorals i a tots els representants polítics que s’abstinguin de dur a terme accions relacionades amb aquesta causa.”
Avui a les 12 del migdia m’he acostat a la plaça de Catalunya de Barcelona per donar suport a la convocatòria feta per Anastasia Condruc i Cristina Ţaranovici a través del grup de Facebook Adoptă un vot. Es tractava de solidaritzar-se amb tots els ciutadans moldaus de la diàspora que diumenge passat, tot i haver fet desplaçaments de desenes o centenars de quilòmetres per poder exercir el dret de vot a les presidencials de la República de Moldàvia (perquè només hi havia quatre col·legis electorals en tot l’Estat espanyol), no el van poder exercir perquè es van acabar les paperetes electorals.
La mateixa suposada manca de previsió (que en realitat molts atribueixen a una descura malintencionada) es va produir a molts altres països, de manera que desenes de milers de ciutadans moldaus d’arreu del món es van quedar sense votar, bé perquè no tenien cap col·legi electoral a l’abast (no tothom pot desplaçar-se des d’Andalusia o Extremadura fins a Madrid o València per votar) o bé perquè, malgrat haver fet viatges quilomètrics, es van quedar sense paperetes. I això, que per si mateix ja seria denunciable, ho és encara més si tenim en compte que la diferència final entre el candidat Dodon i la candidata Sandu va ser de 60.000 vots.
La protesta d’avui, doncs, tenia un caràcter solidari i cívic i s’adreçava també als autòctons de tots els llocs on es feien concentracions amb la intenció d’informar-los i de trobar també la seva complicitat. Per això Anastasia Condruc portava aquesta pancarta en català amb la inscripció “Vot robat” (tot i que l’eslògan que fan servir en romanès, “vot furat”, també funciona perfectament en català).
Anastasia Condruc, impulsora de les concentracions.
Lluny de quedar-se sola en aquesta mostra de solidaritat, desenes de moldaus i moldaves que viuen a Barcelona o pels voltants han tornat a dedicar una estona del seu dia de descans al compromís cívic pel seu país i pels drets fonamentals dels seus conciutadans. A Barcelona i a Girona.
La concentració “Vot furat” a la plaça de Catalunya de Barcelona.Concentració “Vot furat” a Girona.
Les mobilitzacions, però, han estat molt més nombroses en altres països on hi ha més immigració moldava i s’han estès per tot el món. De totes les concentracions se n’han fet fotos o vídeos, molts d’ells en directe. És el cas de Bolonya [on s’ha cantat i tot], París, Milà, Bolzano, etc., i evidentment també de Chişinău, la capital del país. Algunes de les imatges que ha deixat aquesta jornada han quedat recollides en aquest reportatge del Ziarul de garda, que us recomano per fer-vos-en una idea més exacta perquè hi arriben a sortir 31 ciutats d’arreu del món.
Voldria felicitar el poble moldau per aquesta actitud cívica i pacífica i no cal dir que tenen tot el meu suport pel que fa a la reclamació del dret de vot i a la petició que s’anul·lin les eleccions de diumenge passat. Si heu llegit aquest apunt fins al final, moltes gràcies per l’interès. Si necessiteu alguna informació més i us la puc donar, estaré encantat de fer-ho. I si, com jo, sou dels Països Catalans i voleu mostrar la vostra solidaritat amb ells, poseu-vos en contacte amb mi i buscarem la millor manera de fer-ho.
Diumenge passat, a banda de concentrar-me a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona per defensar els nostres càrrecs electes i les nostres institucions democràtiques davant dels atacs judicials d’un govern espanyol que continua enrocat en el no-diàleg, la festa de la democràcia va continuar, per a mi, al local del número 16 de la Via Laietana on hi havia el col·legi electoral on els ciutadans moldaus que viuen entre nosaltres podien exercir el dret de vot per triar president (Igor Dodon) o presidenta (Maia Sandu) per al seu país.
Es preveia una forta mobilització de la diàspora moldava i Barcelona no en va ser una excepció. A més, la capital de Catalunya havia adquirit cert caràcter simbòlic arran de la iniciativa Adoptă un vot, el grup de Facebook creat per Anastasia Condruc i Cristina Ţaranovici amb la finalitat de facilitar la coordinació de tothom que volgués oferir o demanar transport o allotjament per poder votar, ja que en tot l’Estat espanyol només hi havia quatre col·legis electorals. Es tracta d’una iniciativa d’un indubtable i plausible caràcter cívic i altruista que, a més, promet donar molts més fruits dels que ja ha donat.
Cap al migdia, un vídeo en temps real fet via Facebook live per la mateixa Anastasia Condruc des del col·legi electoral (que, per cert, ja suma prop de 10.000 visualitzacions) en mostrava les cues, l’esperit cívic i la il·lusió, la mateixa il·lusió que nosaltres hem conegut en les consultes per la independència entre els anys 2009 i 2010 o el 9 de novembre de 2014 o fins i tot el 27 de setembre de 2015. En aquest darrer cas, per cert, també vam conèixer i patir els entrebancs d’una Administració que intenta impedir el dret de vot als ciutadans de l’estranger. Si mireu el vídeo, encara que no entengueu els comentaris de l’Anastasia Condruc en romanès, entendreu molts noms de ciutats catalanes des de les quals es van desplaçar totes aquelles persones diumenge passat: no només Barcelona, Tarragona o Girona, sinó també Reus, Sant Boi, etc., i fins i tot famílies senceres que havien vingut des de Mallorca.
Vaig poder estar una estona a la sala, veure el sistema de vot i saludar les persones que treballaven a les meses, entre elles Igor Cereteu, president d’una de les tres associacions de moldaus que tenim aquí [en podeu veure la llista aquí] i ànima impulsora del festival benèfic Toamna de Aur que el cap de setmana abans s’havia fet a Barcelona per recaptar fons per a un centre d’atenció a nens discapacitats. Al cap d’una estona, amb Elena Nazarova, presidenta d’una altra d’aquestes associacions, Eşti Moldova, i que no fa pas gaire parlava de Moldàvia i de la cita electoral (a partir del minut 71 de l’enllaç) al programa La Veu de la Comunitat de Ràdio Kanal Barcelona, vaig poder conèixer un parell d’aquestes persones que s’havien desplaçat des d’arreu dels Països Catalans per poder venir a votar a Barcelona.
Però el millor de la jornada va ser que, sense haver-ho previst, i gràcies a la mateixa Nazarova, m’acabés trobant amb Anastasia Condruc, amb Cristina Ţaranovici i amb una munió de moldaus més en un pis de Barcelona que s’havia convertit en una mena de central de dades, en el pis des del qual s’interaccionava amb tots els membres del grup Adoptă un vot i es seguia la jornada amb un projector.
Cristina Ţaranovici i Anastasia Condruc, vestides amb el groc de Maia Sandu, gestionant el grup de Facebook Adoptă un vot el passat 13 de novembre des d’un pis de Barcelona.
El grup ha estat tot un fenomen. Nombrosos mitjans de comunicació moldaus i romanesos se n’han fet ressò [Unimedia, el portal per a joves Diez, Adevârul, ProTV, RFI România, Jurnal, etc.] i Condruc ha intervingut per videoconferència en diversos programes de televisió, com Alb & negru. Lluny d’extingir-se un cop passada la jornada electoral, però, el grup continua actiu. Val a dir que en el moment d’escriure aquestes línies ja té pràcticament 100.000 membres. Perquè ens puguem fer una idea del que això significa, la pàgina de Facebook de Maia Sandu va arribar als 100.000 fans just el dia abans de les eleccions tot i haver tingut molt més temps que els menys de quinze dies que han tingut Condruc i Ţaranovici entre la primera i la segona volta. O una altra dada: els 766.593 vots que la Comissió Electoral Central adjudica de moment a Maia Sandu mentre s’examinen totes les reclamacions.
Precisament ahir Maia Sandu va adreçar un missatge al grup en què es mostrava admirada i agraïda per l’encert i per la feina feta i reiterava el seu compromís en la defensa del vot dels ciutadans moldaus de la diàspora. Sandu demanava a tothom que no havia pogut votar que emplenés un formulari de queixa i que informés de qualsevol altra irregularitat observada.
I en aquest mateix sentit de denunciar les irregularitats i l’impediment de l’exercici del dret de vot, el grup ha esdevingut ara el centre des del qual ha nascut una nova proposta que, amb el hashtag de Facebook #VotFurat proposa concentracions pacífiques de protesta arreu del món el proper diumenge. A Barcelona, la concentració serà a les 12 del migdia a la plaça de Catalunya. Qui vulgui llegir el text amb el qual es fa la convocatòria, en trobarà una traducció al català aquí.
En resum, doncs, quan pensem en la República de Moldàvia ho hem de fer més enllà del previsible eix geopolític que fins fa poc dividia el país en partidaris d’un acostament a la Federació de Rússia i partidaris d’un acostament a Occident i a la Unió Europea. Recentment, la mà negra de l’oligarca Plahotniuc ha fet néixer, primer, la Plataforma Dignitat i Veritat d’Andrei Nastase i, després, el partit de Maia Sandu perquè tots dos, amb un renovat i discret PLDM i molts altres suports, acabessin presentant la candidatura única de Maia Sandu, erigida, amb tots els seus defectes i imperfeccions, en esperança de tots els moldaus i moldaves que comparteixen els nostres valors: la democràcia, els drets humans, el civisme. Al marge del resultat que finalment donin les eleccions de diumenge passat un cop s’hagi dictaminat sobre totes les reclamacions, la jornada electoral ha donat pas a una mobilització cívica per tots aquests valors. I el centre neuràlgic d’aquesta mobilització és a Barcelona, en persones com Anastasia Condruc i Cristina Ţaranovici entre moltes altres.
Tal com explicava la redacció deVilaweb aquesta matinada, “a Moldàvia ha guanyat el socialista Igor Dodon, que es va presentar a les eleccions amb una plataforma que demana d’aturar el procés d’incorporació a la Unió Europea i reforçar els lligams amb Rússia”. Al final, la diferència entre tots dos candidats s’ha reduït a 70.000 vots.
Tanmateix, avui a les dues de la tarda (hora catalana) l’altra candidata, Maia Sandu, ha comparegut davant els mitjans acompanyada d’Andrei Nastase per fer saber que estan aplegant tota la informació relativa a irregularitats que han tingut lloc en la jornada electoral i que, un cop la tinguin tota, la presentaran en un recurs al Tribunal Constitucional. Fins aleshores, doncs, aquest organisme no podrà donar per bones les eleccions.
Les irregularitats que es van produir ahir diumenge són de diversa mena:
1. Manca de paperetes de vot a diversos col·legis electorals de la diàspora, entre ells Bucarest, Londres o París, on els resultats van ser clarament favorables a Maia Sandu.
2. Uns 18.000 vots, segons els comptes d’Agora.md, provenen de la zona de Transnístria, de persones que s’han desplaçat del seu territori (una república no reconeguda), i que coincideixen amb el fet que uns dies abans es decidís imprimir més butlletes de vot per a certs col·legis electorals propers a la frontera amb Transnístria.
3. S’han documentat casos de suplantació d’identitat, de persones que al moment de votar s’han trobat que no podien fer-ho perquè els deien que ja ho havien fet en un altre lloc.
4. També estan apareixent diversos errors en la transmissió de les dades, és a dir, col·legis electorals on les actes diuen que ha guanyat Sandu i, en canvi, un cop publicades al web de la Comissió Electoral Central, atribueixen la majoria de vots a Dodon en un intercanvi de papers.
Per tot plegat, avui a la una s’ha organitzat una manifestació a Chişinău per protestar, per demanar que s’anul·lin i es repeteixin les eleccions. Paral·lelament, una petició a Internet continua rebent signatures en aquest mateix sentit. Al moment d’escriure aquest apunt ja en són més de 30.000.
Imatges de la protesta d’aquest migdia davant la seu de la Comissió Electoral Central moldava. Font: Agora.md. http://agora.md/stiri/24714/galerie-foto–cum-decurge-protestul-din-fata-comisiei-electorale-centrale
Actualització de dimarts 15 a les 12 del migdia
Arran dels quatre tipus d’irregularitats que explicava a l’apunt d’ahir, Maia Sandu i el seu equip han apostat per demanar l’anul·lació de les eleccions de diumenge. Així es desprèn d’un apunt publicat a la pàgina de Facebook en què, a banda de denunciar una campanya plena de mentides, de manipulació i de desinformació, asseguren que el frau més greu es va produir el dia de les eleccions. Demanen que se signin les peticions en aquest sentit, que els qui no van poder votar emplenin un formulari de reclamació i que s’aportin totes les dades relatives a les incidències que explicava ahir (suplantació de personalitat, errors en la computació dels vots de les actes, etc.). Totes aquestes gestions s’hauran de fer fins demà a les 12 del migdia, hora moldava.
Segons Sandu, el volum de tot aquest frau electoral supera els 69.027 vots de diferència que van acabar reflectint els resultats.
D’altra banda, un altre partit, el liberal reformador, una escissió del PNL de Mihai Ghimpu, no reconeix el resultat, segons informa Unimedia.
Comencem per l’altra possibilitat. Si demà és Igor Dodon qui guanya les eleccions, i si els observadors internacionals donen per bo el resultat (si no hi ha observadors internacionals ens estem equivocant molt), els ciutadans i ciutadanes de la República de Moldàvia hauran aconseguit igualment una cosa molt important: connectar-se entre ells, emocionar-se, motivar-se els uns als altres, activar-se, comprometre’s, sentir-se protagonistes del batec de la Història. I hauran mostrat massivament la seva voluntat de canviar aquesta història d’acord amb els valors de la democràcia. Igual que nosaltres si al final perdéssim el referèndum que hem de fer l’any vinent. Però no passarà ni una cosa ni l’altra. N’estic convençut.
A la primera volta, els vots que van separar Igor Dodon i Maia Sandu van ser 130.000. Fora de la República de Moldàvia hi ha tantes persones, que si totes anessin a votar podrien decantar qualsevol balança, i si bé és cert que una part de l’emigració és a la Federació de Rússia, on n’hi ha més és a Europa, als Estats Units i a Canadà, i són persones que comparteixen abassegadorament els valors de Maia Sandu, no pas els d’Igor Dodon. “More than 15 percent of Moldova’s population, some 550 thousand citizens, currently live outside Moldova”, diu aquest article en anglès publicat avui mateix. Només que s’aconseguís mobilitzar una quarta part d’aquesta diàspora, ja podríem tenir un empat. No és fàcil, però tampoc és impossible.
I sabent que la clau és la diàspora, els moldaus han creat un grup de Facebook, Adoptă un vot, que ja té 62.000 membres. A través d’aquest grup la gent busca la ciutat on vol desplaçar-se per anar a votar o la ciutat cap a la qual pot oferir una plaça de cotxe o la ciutat en la qual pot oferir allotjament. Hi podeu veure, en directe, com van casant totes aquestes necessitats. Evidentment, la iniciativa ha cridat l’atenció dels mitjans més importants del país i de part de la premsa estrangera. I tal com deia al darrer apunt, resulta que el “centre neuràlgic” d’aquesta operació és a Barcelona, que és on viu i treballa Anastasia Condruc, creadora del grup.
Si demà guanya Maia Sandu, caldrà valorar quin pes ha tingut la diàspora en el capgirament del resultat i caldrà valorar quin pes ha tingut aquest grup de Facebook en la mobilització de la diàspora. Tenim a la nostra ciutat un equip de dones que estan fent una feina excel·lent defensant valors que compartim: la força del vot, de la democràcia i de la mobilització ciutadana. Després del que hem viscut aquí i estem vivint encara (perquè demà, mentre ells voten, nosaltres tornarem a concentrar-nos per defensar les nostres institucions), tenen tota la meva simpatia i admiració.
I com si fos un senyal, per cert, la pàgina de Facebook de Maia Sandu acaba de superar aquesta tarda-vespre mateix els 100.000 fans, xifra rodona i simbòlica, de bon auguri.
Capçalera del grup de Facebook amb instruccions pràctiques i gràfiques per ajudar la gent a votar.
No crec que tingueu ganes de llegir gaire més sobre les eleccions nord-americanes i per tant no en faré cap anàlisi. Hi ha moltes persones que la farien millor que jo. Ara bé, em sembla clar que si Trump ha guanyat és perquè Clinton no ho ha fet. Tenia a l’abast ser la primera dona presidenta dels Estats Units, tenia el suport d’Obama i es podia convertir en l’esperança per evitar que Trump fos president. És molt significatiu que amb tots aquests factors a favor no ho hagi aconseguit, i el fet que les mirades de tot el món hagin estat pendents d’ella ha fet més gran la decepció. El que caldria demanar-se, però, és qui ha decebut realment? Com s’arriba a votar majoritàriament i a tenir un president com Donald Trump?
A l’altra banda del món, en un país petit i pobre a la frontera de la Unió Europea, no hi mira ningú. Perquè el poder és als Estats Units, és clar. Però des del punt de vista de l’interès polític, social, periodístic, econòmic, lingüístic, cultural, etc, el contrast en el tractament informatiu acaba sent desproporcionat. Per això vull compartir i celebrar amb els qui llegiu aquestes línies el fet que hi hagi un programa de ràdio que es diu La Veu de la Comunitat, que s’emet des de Ràdio Kanal Barcelona, que el passat dilluns 7 de novembre (a partir del minut 71 de l’enllaç a Ivoox) va dedicar una part important del programa a parlar de la República de Moldàvia, en català, amb una persona que hi va convidar: Elena Nazarova, presidenta de l’Associació Eşti Moldova. Felicito les persones responsables del programa i aprofito per recomanar-vos que l’escolteu.
Dit això, si heu anat llegint els darrers apunts que he publicat sobre la República de Moldàvia ja sabreu que diumenge voten en segona volta per decidir, definitivament, si la presidència del país ha de recaure en Igor Dodon o en Maia Sandu. A banda dels col·legis electorals ubicats allà, també n’hi haurà d’escampats per tot el món, perquè la diàspora moldava és molt nombrosa. Barcelona no en serà una excepció i qui vulgui votar ho podrà fer, segons la informació de l’ambaixada moldava a Espanya, a Via Laietana, 16, entresol 1a, sala 13. Esperem que la iniciativa impulsada per Anastasia Condruc des de Barcelona a través del grup de Facebook “Adopta un vot” tingui l’efecte desitjat i que votin moltes més persones que no pas a la primera volta.
Aquesta darrera setmana de campanya ha estat especialment intensa des del punt de vista de debats i de tensions en els mitjans de comunicació. Tal com he explicat en apunts anteriors, la retirada de la candidatura de Marian Lupu (PD) va anar acompanyada d’una explicitació verbal de suport a Maia Sandu que resultava molt poc creïble, que ella va rebutjar enèrgicament i que més aviat semblava una estratègia per assegurar que Dodon fos president a la primera volta mateixa. Va anar de ben poc. Posteriorment, els mitjans controlats per Plahotniuc (PD) s’han dedicat a escampar un reguitzell de mentides contra Maia Sandu que han demostrat aquest doble joc. Aquestes mentides, replicades amb arguments i amb proves que les refutaven, es podrien haver girat en contra tant de Plahotniuc com de Dodon, però sempre caldrà esperar a tenir el resultat de les urnes per veure si la revolta ciutadana ha estat prou forta.
El partit de Sandu va publicar al web una selecció de les 10 mentides més destacades: (1) que Sandu portaria 30.000 refugiats sirians al país, (2) que Sandu està a les ordres de Plahotniuc, (3) que és una agent dels Estats Units, (4) que quan era ministra va tancar 300 escoles, (5) que va participar en el robatori del segle, (6) que és la responsable de la concessió de l’aeroport de Chişinău, (7) que una dona no pot portar un país, (8) que promourà l’homosexualitat, (9) que és membre d’una lògia massònica, (i 10) que està en contra de l’Església i de l’Ortodòxia.
Aquest és el nivell de la campanya contra Sandu orquestrada entre Plahotniuc i Dodon per impedir que arribi a la presidència. I més baix i tot, perquè fins al debat d’aquest dijous mateix a Moldova 1, canal públic del país, Dodon encara denigrava Sandu, soltera i sense fills, per aquestes dues raons. Però la pressió no es limita a Sandu, ja que Dodon, que dilluns havia de participar al debat de TV7, va fer públiques les seves reserves respecte de la imparcialitat de qui havia de moderar el debat, Natalia Morari, quan aquesta cadena, segons l’informe de l’Associació de Premsa Independent i el Centre pel Periodisme Independent, és de les que ofereix una informació més neutral i objectiva en contrast, precisament, amb els mitjans descaradament favorables a Dodon i a Plahotniuc des dels quals s’escampen aquestes mentides. La queixa de Dodon va tenir dues conseqüències: Morari va demanar al seu col·laborador Popov que moderés el debat, mentre que ella va publica un escrit de denúncia a Europa Libera en què deia “Ja n’hi ha prou!“.
La primera de les mentides abans esmentada, la dels 30.000 refugiats sirians, és un cas exemplar de les tècniques de desinformació i manipulació i el Ziarul de garda explica exactament com es va construir: una pàgina web, guralumii.net, va publicar la suposada informació sense que ningú la signés. Hi deia que Merkel havia promès suport a Sandu a canvi d’acollir aquests 30.000 refugiats (que a Catalunya acolliríem encantats, és clar, però que allà s’utilitza com a arma llancívola). Altres mitjans se’n van fer ressò sense contrastar res. Divendres passat, amb la intenció de continuar alimentant el tema sirià, en un canal de YouTube creat aquell mateix dia, que ara ja ha estat eliminat i que es deia Fundació Sirians Sense Fronteres (i ningú no té constància de cap fundació que es digui així, és clar) s’hi va publicar un vídeo en què tres estudiants sirians de la Universitat de Medicina i Farmàcia “Nicolae Testemițeanu” de Chișinău donaven suport a Maia Sandu. Dissabte, PrimeTV, la televisió amb més audiència del país, i controlada per Plahotniuc, va publicar una notícia sobre la suposada diàspora síria a la República de Moldàvia en què utilitzava aquest material. També ho van fer altres mitjans afins. Posteriorment, un d’aquests tres estudiants ha denunciat la manipulació de les seves paraules.
Un altre atac a Sandu a través del seu partit ha vingut per la via del finançament en una operació que tenia més de mediàtica i de malèfica que cap altra cosa. Resulta que Ilan Şor, una de les persones de qui se sospita que ha participat i s’ha beneficiat del robatori del bilió, ha fet una transferència de 280.000 lei (poc menys de 13.000 euros) al compte del partit. Immediatament s’ha fet públic amb preteses proves segons les quals hauria estat el partit qui hauria demanat aquesta transferència. S’ha publicat una conversa entre el tresorer del partit i una altra persona que no ha resultat ser la que el muntatge pretenia fer veure que era, però el tresorer del partit no feia altra cosa que informar de les possibilitats que té un ciutadà que vulgui ajudar a finançar el partit. Evidentment, el partit ha rebutjat els diners i s’ha esforçat a desmentir el muntatge, que no pretenia altra cosa que presentar-los com una formació que demana finançament sense escrúpols. Cal recordar que la procedència poc clara del finançament va ser l’argument que es va esgrimir a les darreres eleccions al Parlament moldau per excloure la formació de Renato Usatii.
Espero que us hàgiu fet una idea de la mena de campanya que s’està fent en aquell país. És contra tot això, que s’enfronta Maia Sandu i el seu equip i és contra tot això que m’agradaria que els moldaus i les moldaves d’arreu del món es mobilitzessin, que anessin a votar diumenge. Sandu no ho té fàcil per retallar els gairebé 10 punts percentuals que li va treure Dodon a la primera volta, però si ho fa, a diferència dels Estats Units, tindrem una dona presidenta que no culminarà decepcions sinó que representarà l’inici de moltes esperances. Exactament al revés que als Estats Units. Tant si et dius Sandu com si et dius Clinton com si et dius independència de Catalunya, si mobilitzes els teus potencials votants, guanyes. Però a més, en el cas de Sandu, si no se’n sortís no seria una derrota com la de Clinton.
“Mobilització generalitzada! El 13 de novembre, tothom a votar!”, diu la imatge de capçalera de la pàgina de Facebook de Maia Sandu, que té prop de 100.000 seguidors.
Ara que fa vuit anys de l’arribada de Barak Obama a la presidència dels Estats Units, i del qual recordem precisament l’ús de les xarxes socials com un element decisiu a l’hora de muscular l’electorat i el país i d’obtenir la victòria, la República de Moldàvia planteja un nou cas d’interès en aquest sentit. Com ja he explicat en apunts anteriors, diumenge 13 de novembre, mentre a Barcelona ens estarem manifestant per defensar les institucions del país davant de l’aposta per la judicialització per part de l’Estat espanyol, els ciutadans i ciutadanes de la República de Moldàvia triaran president o presidenta en segona volta.
Els dos candidats, Maia Sandu i Igor Dodon, van protagonitzar un primer debat dijous a ProTV. A la primera volta, Dodon havia preferit enviar algú altre que el representés al darrer moment. Aquest cop, però, s’hi va presentar ell. Esperem que també ho faci en propers debats com el de dilluns a TV7 amb Natalia Morari.
Imatge amb què la periodista Natalia Morari anunciava dijous passat dia 3 el debat amb Sandu i Dodon que tindrà lloc dilluns 7 a TV7.
Arran del debat de dijous, aquest matí Sandu ha publicat un missatge a Facebook a les 8.57 (hora catalana) en romanès i en rus. Quan encara no havia passat mitja hora, el text ja havia superat el miler de “m’agrada”. És un bon indici de l’aposta per Facebook (Twitter no té tanta implantació allà). De fet, la diferència entre les pàgines dels dos candidats és considerable: mentre que Sandu té prop de 84.000 fans, Dodon es queda en poc més de 35.000. Casualment, Dodon també ha publicat un missatge a Facebook aquest matí, deu minuts abans que Sandu, però al cap d’una hora i mitja tenia només 65 “m’agrada”.
Tots sabem que les eleccions no es guanyen a les xarxes socials, que hi ha moltes persones que viuen al marge d’Internet, que no es connecten ni s’informen i que quan ho fan a vegades és a través de canals de televisió que manipulen de manera descarada, però el cas d’aquestes presidencials de diumenge és singular perquè la clau és la mobilització del milió de moldaus que hi ha escampats per arreu del món i dels quals a la primera volta va votar una ínfima part. Havent-hi, a més, el precedent de les presidencials romaneses de fa dos anys, l’ús de les xarxes socials es converteix en un examen per saber si les noves elits polítiques del país (les emergents, les que s’hi estan convertint ara mateix potser sense ser-ne encara del tot conscients) seran capaces de connectar amb aquesta massa social que, més enllà del vot de diumenge, pot esdevenir la clau del futur dels propers anys si pren consciència del seu poder (allò de l’apoderament, tornant a Obama).
Val a dir, també, que he tingut ocasió de comprovar certa reacció per part de l’equip de Dodon, però que ha estat i és encara del tot errònia. He rebut diverses propostes d’amistat de perfils suposadament moldaus, tots amb unes característiques molt semblants i amb una amistat en comú, un tal Alexandr Vasilii Bişir, partidari de Dodon. També he estat etiquetat en postals electorals penjades a Facebook, invasives i indiscriminades, perquè s’adrecen a persones que ja han declarat el seu suport decidit a Maia Sandu. Les bones pràctiques de l’equip de Sandu, doncs, contrasten amb el poc abast i les males pràctiques de l’equip de Dodon.
El missatge que ha publicat Sandu aquest matí, per cert, deia això:
“Benvolguts amics,
Us agraeixo de tot cor tots els missatges de suport que m’envieu cada dia. En sou tants, d’arreu de Moldàvia i de fora del país, que no els podria respondre tots personalment. Estic d’acord amb vosaltres que el meu contrincant ha optat per una estratègia de campanya bruta i vergonyosa [Dodon, per exemple, va vincular Sandu com a exministra d’Educació amb els suïcidis escolars que hi va haver mentre ho era]. El debat de dijous no va ser un debat presidencial sinó un galliner. El meu adversari té un únic objectiu: minar la meva credibilitat i dignitat amb atacs ad hominem i recorrent a falsedats i a estratègies de desinformació a l’estil del KGB.
Us asseguro que la meva capacitat de resistència és il·limitada. Cap atac, cap mentida ni cap insult no farà que renunciï a la tasca que m’he proposat i que compartim tots nosaltres: fer neteja al sistema polític d’aquest país i posar els fonaments d’una nova vida a Moldàvia d’acord amb regles democràtiques i amb una justícia independent i una economia pròspera.
Espero que el proper debat televisiu ens doni l’oportunitat de formular les preguntes adients i de respondre les preocupacions reals dels nostre ciutadans. Crec que tothom comprèn que el meu adversari representa un veritable perill per al nostre país i per al nostre futur.
Encara tenim vuit dies per fer arribar el nostre missatge a la gent. Necessito el vostre suport, el de tothom. Moldàvia us necessita. Estic del tot convençuda que podem obtenir aquesta victòria.
Diumenge es va viure una nit trepidant. Amb els primers percentatges d’escrutini fets públics, el candidat socialista Igor Dodon obtenia més del 55% del vots i, per tant, no necessitava una segona volta per esdevenir el president del país. Es confirmava així un dels riscos. Algunes persones havien avisat que la retirada de Marian Lupu i el pretès suport a Maia Sandu (que en realitat seria una operació per confondre l’electorat de Sandu mentre ells votaven Dodon) podien fer que Dodon guanyés ja a la primera volta.
El que va passar, però, va ser que els primers col·legis electorals a tenir el recompte fet van ser els de les zones rurals i menys populades, on el vot a Dodon, com es va veure posteriorment en aquest mapa que va publicar Agora.md, era majoritari.
Mapa publicat per Agora.md on es veu la distribució del vot de la primera volta de les presidencials moldaves del 30 d’octubre de 2016.
A partir d’aleshores, Dodon va anar reculant lentament i, alhora, el percentatge de Sandu anava pujant. Però l’escrutini avançava i no semblava que el descens de Dodon, constant però lent, fos suficient per arribar a quedar per sota del 50%. Quan el comptador de l’escrutini es va actualitzar amb el 86,74%, Dodon tenia el 49,99%. Poc després va semblar que aturava la constant davallada que havia patit al llarg de la nit i que començava una lleu recuperació, però només va ser un ensurt. El resultat final va ser de 48,22% per a Dodon i 38,43% per a Sandu, però quan l’escrutini s’estava gairebé acabant Dodon va comparèixer davant la premsa per dir que encara hi havia meses de llocs on tradicionalment es vota socialista que no havien tramès les dades i que estava convençut que seria president sense necessitat d’una segona volta. Evidentment, es va equivocar i va cometre, així, un nou error de comunicació.
En aquest dos dies transcorreguts, ja s’han produït un seguit de valoracions i de fets que val la pena de comentar. El primer, que l’ambaixador ucraïnès a la República de Moldàvia ha estat cridat a consultes. Hi ha força consens a l’hora de vincular això amb la possibilitat que Dodon sigui president després de les declaracions que va fer en un programa de televisió amb el periodista Viorel Pahomi. Pahomi li va preguntar l’opinió sobre la gestió del Donbas i de Crimea i Dodon va dir (minut 24 del vídeo) que hi havia hagut un referèndum com en tants altres llocs i que ell ho veia bé, perquè creia que el govern de Kíev s’havia equivocat en menystenir la població russòfona del país. Aleshores Pahomi li va dir que, d’acord amb això, suposava que també estaria a favor de fer un referèndum sobre la unió de la República de Moldàvia amb Romania i Dodon va dir que hi estaria absolutament en contra. A banda de les evidents contradiccions, el fet és que el govern ucraïnes ha pres nota que el possible futur president no respecta la integritat territorial de l’estat veí. Dodon, doncs, ja ha provocat un primer i important incident diplomàtic.
Una altra cosa que ha passat és que Sandu ha continuat rebent suports: des de l’expresident romanès Traian Basescu (que té la doble ciutadania i per tant pot votar a les eleccions de l’estat veí) fins a candidats que no han passat a la segona volta com l’exprimer ministre Iurie Leanca. O que han començat a publicar-se articles de suport a Sandu i articles que asseguren que, malgrat els deu punts de diferència de la primera volta, Sandu té opcions de guanyar a la segona. Una de les claus és una mobilització molt més gran de la diàspora occidental, que aquest cop ha estat molt baixa. I això recorda l’anomenat “miracle de novembre” de 2014, quan les presidencials eren les romaneses i la mobilització d’una diàspora indignada amb el candidat Victor Ponta va acabar donant la victòria a Klaus Iohannis després de cues immenses i de moltes hores de tensió als col·legis electorals d’arreu del món. Si ho recordeu, vaig anar-ho explicant en aquest apunt, que fins ara ha estat el que ha rebut més visites de tots els que he escrit sobre Romania i la República de Moldàvia.
Conscients que la clau és aconseguir que la gent torni a fer desplaçaments quilomètrics per anar a votar als pocs col·legis electorals que tenen disponibles, ha estat precisament des de Barcelona des d’on ha sortit una proposta d’organitzar-se a través d’un grup de Facebook (que en romanès es diu “Adoptă un vot“, ja veieu que no necessita traducció) per facilitar transport i allotjament a qui ho necessiti. La premsa moldava ja ha recollit aquesta iniciativa d’Anastasia Condruc. Però no és l’única iniciativa moldava d’abast mundial sorgida de Barcelona, perquè una altra moldava establerta a casa nostra, Elena Nazarova, presidenta de l’associació Eşti Moldova, impulsa una petició perquè a la diàspora es pugui votar amb el carnet d’identitat i no únicament amb el passaport.
Comença, doncs, una quinzena crucial en què tothom sap perfectament què s’hi juga i en què els esforços per mobilitzar els qui diumenge passat no van anar a votar seran immensos. Maia Sandu aplega cada cop més consens i cada cop és més percebuda per més gent com una oportunitat per començar a treure el país de les urpes de la màfia que el governa. Tot i els límits en les atribucions que pugui tenir el president del país, i a pesar de les dificultats que haurà d’encarar, Sandu ha dit que una de les primeres coses que farà serà nomenar un fiscal general net que posi a la garjola tothom que hi hagi de posar.
De fet, l’equip de Sandu està fent una feina excel·lent en l’àmbit de la comunicació, tant per la claredat dels missatges com pel grafisme com per l’ús de les xarxes socials o com per la transparència en les despeses. Els vídeos penjats a Facebook, les retransmissions en directe a través de Facebook live o els infogràfics han estat una constant tant a la campanya com posteriorment. En aquest infogràfic, per exemple, s’explica els vots obtinguts pels dos candidats i el contrast amb els diners declarats com a despeses en la campanya:
Infogràfic de l’equip de Maia Sandu publicat a la pàgina de Facebook del partit, https://www.facebook.com/unpaspentru.md
A més, el groc del marc i de la columna de la candidata Sandu, que contrasta volgudament amb la grisor de Dodon, anirà a més. Ahir mateix, a la roda de premsa que van fer tant ella com Andrei Nastase al costat de diverses persones que els donen suport, tothom va aparèixer amb un llacet groc i es va demanar que tothom faci servir aquest color tant com pugui. Recordeu la iniciativa #paísgroc d’Ara És l’Hora?
Esforços per mobilitzar la diàspora, campanya per una República de Moldàvia groga fins al darrer racó i, alhora, penetració en l’altra xarxa social popular al país, Odnoklassniki, ja que han pogut comprovar la relació entre la distribució del vot i l’ús d’aquesta xarxa:
Mapa publicat al compte de Facebook d’Artur Gurau, de l’equip de Maia Sandu.
Si us agrada la política i la ComPol, nu us hauríeu de perdre aquesta segona volta. És una llàstima que pocs mitjans de casa nostra n’estiguin informant, perquè resulta molt atractiva des d’aquest punt de vista, oimés quan alguns dels protagonistes de l’actualitat els tenim o els hem tingut a Barcelona, ja que Anastasia Condruc, com us deia, viu a Barcelona, i Andrei Nastase va venir-hi el setembre passat, tal com va explicar la premsa moldava i tal com podeu veure en aquesta darrera imatge:
Andrei Nastase, amb membres de la comunitat moldava de Catalunya, el setembre passat al restaurant Transsilvània de Barcelona.
L’altre dia, escrivint sobre #ParaulesRomaneses, algú me’n va proposar una que tard o d’hora havia de sortir. Ahir, anant cap a l’acte de la UAB, vaig fer servir aquesta paraula parlant amb la persona amb qui anava. I avui en Francesc Parcerisas, amb un comentari sobre els falsos amics que ha fet a La Memòria Llibreria a propòsit de la parella “întotdeauna” – “tot d’una”, m’hi ha abocat de manera definitiva i inexcusable. Som-hi doncs.
Si aneu a Romania i us ofereixen una “găleată”, no caigueu en pecat de gola, no us penseu pas que us estan oferint una de tantes delicioses galetes que podeu trobar-hi, no digueu que sí amb cara que us ve salivera perquè us haureu ficat de peus a la… GALLEDA!
És això que en llatí es deia “galleta”, el que us estan oferint. En català és habitual el pas de T a D i en romanès és habitual que apareguin diftongs com aquest EA.
I arribats fins aquí també és inevitable esmentar l’expressió “a ploua cu găleata”, que seria l’equivalent del nostre “ploure a bots i barrals”. Ells, doncs, ni bots ni barrals. Ells, galledes.
Alerta, per tant, amb els coneguts com a falsos amics, aquelles paraules que sembla que volen dir una cosa però que en volen dir una altra. I per cert, “întotdeauna” és “sempre”. Per dir “tot d’una”… Bé, que siguin els romanesos i romaneses que llegeixin aquest apunt els qui us diguin com és “tot d’una” en romanès.
A vegades hi ha #ParaulesRomaneses que sorprenen pel seu caràcter conservador, perquè han canviat poc respecte de la seva etimologia llatina. Saber una mica de llatí, és clar, sempre ajuda a aprendre qualsevol llengua romànica. Però a vegades hi ha mots llatins tan populars, tan emprats, que fins i tot sense saber-ne ni un borrall ens faciliten les coses.
Estic pensant en mots com “incipere”. Nosaltres diem més sovint “començar” i tant el francès com l’italià comparteixen aquesta etimologia, però alhora fem servir “incipient” per parlar d’una cosa que tot just comença. Per tant, no ens és del tot desconegut.
I això facilita identificar la paraula romanesa d’avui, que és el verb “a începe”. Podríeu dir “Am început să învăţ limba română”, per exemple (‘he començat a estudiar romanès’). El substantiu que se’n deriva “început(ul)” (‘(el) principi’, ‘(l’)inici’) també es fa servir molt: “De la început”, per exemple, voldria dir ‘des de l’inici’.
I avui, si us ve de gust, se m’acut que podem il·lustrar l’apunt amb una cançoneta ben alegre que es diu “Primăvara începe cu tine” (‘la primavera comença amb tu’):
Si en lloc de #ParaulesRomaneses escrigués sobre paraules italianes, avui us explicaria allò de “piano piano” i potser em contestaríeu que “si va lontano”. En italià, doncs, ja sabeu acompanyar amb alguna expressió aquell gest amb les mans que invita a la calma. També deveu saber com en són de dolços els francesos per dir això mateix (doucement, oi?). I si us sembla que dient “a poc a poc” no n’hi ha prou, segurament us agrada arrodonir-ho dient “i bona lletra”. Doncs bé, a la vostra col·lecció hi falta l’equivalent romanès!
La paraula en qüestió, que tant pot ser adjectiu com adverbi, és “încet”. La podeu sentir molt sovint en expressions com “Încet-încet” o “încetul cu încetul”, totes dues equivalents del nostre “a poc a poc”. I, un cop més, us deveu estar preguntant d’on coi ve això que no s’assembla ni als pianos ni als dolços ni als pocs ni a res. La resposta a la vostra pregunta és la forma llatina “quietus”, en la qual reconeixem sense esforç l’origen del nostre “quiet”.
Em sembla que les #ParaulesRomaneses comencen a acabar-se. Bé, no les paraules sinó els meus apunts a Facebook sobre les paraules. A mi m’agrada explicar-vos-en, però falta que també us agradi a vosaltres llegir-ne. I veig que les reaccions van a la baixa. Per tant, no dic pas que aquesta sigui l’última, però en funció del que em feu arribar continuaré presentant-vos-en més o menys.
La d’avui és “cumsecade”. S’escriu com una sola paraula i tant pot ser un adjectiu com un adverbi, però en realitat està formada per tres mots: cum (‘com’) + se (el mateix que el nostre pronom reflexiu) + cade (del verb “a cădea”, ‘caure’). Sentireu, per exemple, coses com “este un om cumsecade”, que traduiríem per “és una persona com cal” i, per tant, no amb el verb “caure” sinó amb “caldre”. El que passa és que aquests dos verbs tampoc semblen tan llunyans.
Segons el diccionari DEX, el verb romanès “a cădea” ve del llatí “cadere”, mentre que la forma catalana “caldre o caler” vindria del llatí “calere”. Val a dir, però, que en català també tenim el verb “escaure”, que vindria del llatí “ex-cadere”. Si una cosa és “escaient” també és “com cal”, oi?
En resum, conèixer aquesta paraula romanesa fa que fins i tot et miris amb uns altres ulls moltes paraules catalanes.
A les #ParaulesRomaneses d’avui us diré ben poca cosa. De fet, la paraula que us proposo és un adjectiu ben curt: tres lletres per al masculí i quatre per al femení: “mic, mica”. Podeu trobar-la dins l’expressió “mic dejun” quan toca fer el primer àpat del dia o definint un dels cinc dits que tenim a cada mà: “degetul mic” (“deget” donaria per una altra entrada, però per no fer-la ara us diré que és “dit” i ja ho relacionareu amb les coses digitals i amb els dígits).
Quan l’adjectiu és en plural té una única forma, “mici”, que es pronuncia com “mig” en català. Sentireu a parlar, per exemple, de “cei mici” (la canalla, la quitxalla, la mainada…). Per recuperar la “copilărie” que ens va sortir fa uns dies, per dir “quan era petit” o “de petit”, podríem dir “de mic/a”. I també hi ha l’expressió “cu mic cu mare” que vindria a ser “grans i petits”.
L’etimologia no s’ha pogut documentar, però sembla que vindria d’una probable paraula del llatí: “miccus”. És curiós perquè el francès fa servir “pétit”, l’italià fa servir “piccolo” i el castellà, “pequeño”; i nosaltres, és clar, “petit”. Però, com sabeu, nosaltres també diem “una mica”. Si un romanès sent que un català diu això, es pensarà que està dient “una de petita” (“una” substituiria alguna cosa femenina i comptable que el context permetria sobreentendre).
Així, doncs, potser sí que Romania ens queda una mica lluny, però certes petites paraules ens l’acosten una mica.
A la sèrie #ParaulesRomaneses ja n’hem vist unes quantes: mulţumesc, a aminţi, mic/mica, încet, cumsecade, a începe, găleăta, zi, a sughiţa… Avui descobrireu que els romanesos són uns llunàtics. Però que ningú no s’ofengui abans d’hora i anem a pams.
D’entrada, sapigueu que de la lluna en diuen “lună”. Que si nosaltres som capaços de “demanar la lluna en un cove”, ells poden “a cere luna de pe cer” (“cer” és el cel). Que si nosaltres, a algú que està molt distret, li diem que és a la lluna de València, ells diuen “a trăi în lună” (viure a la lluna) o “a fi căzut din lună” (haver caigut de la lluna). Llunàtics, doncs, com nosaltres, si fa no fa. O potser una mica més…
Perquè si en una altra ocasió us explicava que del dia en diuen “zi”, podríem ampliar la unitat de mesura i aniríem a la “săptămâna”, que no necessita cap aclariment, oi?, però després, per arribar al mes, què trobaríem? Efectivament! La lluna!
Si en un lloc anuncien que “platim cu luna” no us estan dient que després de fer la feina us pagaran amb la lluna (per cert, “a plati” és ‘pagar’; ja en parlarem un altre dia) sinó que ho faran mensualment.
I acabo amb una referència cultural, concretament de cinema, perquè ja sabeu que fa anys que el cinema romanès gaudeix de força prestigi. Doncs bé, un dels directors de més renom, Cristian Mungiu, que va ser a la Filmoteca de Catalunya el 2013, té una pel·lícula sobre l’avortament en temps de Ceauşescu que es diu “4 mesos, 3 setmanes i 2 dies”. El nom de la pel·lícula va bé per repassar la lliçó d’avui. I si la podeu veure, fa angúnia, però val la pena.
#ParaulesRomaneses Avui he decidit escriure sobre una preposició: după. D’entrada, us suggereix alguna cosa? Els qui sabeu una mica d’italià la relacioneu amb “dopo”? No us equivoqueu, doncs, perquè efectivament té el sentit de “després de”, però com que les preposicions tenen molt de joc i estan plenes de matisos, vegem-la integrada dins d’uns quants exemples.
“Unul după altul”, per exemple, seria ‘un rere l’altre’, com en una filera. “După dumneavoastră” és allò que us diuen quan us donen preferència a l’hora de passar per una porta: ‘darrere de vostè’. “După dealuri” seria ‘darrere dels turons’ i també és el títol d’una altra pel·lícula de Cristian Mungiu que espero que ja hàgiu vist (i si no, no us la perdeu). També es poden fer compostos com “după-amiază” o “după-masă” que seria la tarda, després de dinar.
Aquesta paraula també pot funcionar com a locució adverbial, i de fet és molt habitual sentir “după aceea” (‘després d’això’) o “după care…” (literalment, ‘després de la qual cosa’), o com a locució conjuntiva: “după ce ai plecat…” (després que has marxat…).
També seria la preposició que faríem servir si volguéssim dir en romanès “al cap de deu mesos” (după zece luni) o si volguéssim dir “tal com tothom sap…” (după cum toata lumea ştie…).
I si al principi us apuntava a l’italià, acabaré apuntant al francès per veure el darrer ús d’aquesta riquíssima i tan habitual preposició. Un exemple que trobem al diccionari DEX, “A preda o limbă după o anumită metodă” (‘ensenyar una llengua segons un determinat mètode’) ens permet veure com n’és de propera a l'”après”, que també vol dir ‘després’, però que té aquest sentit que nosaltres traduïm com a “segons”.
Va, ho deixo aquí, que avui m’ha quedat més llarguet. Com sempre, els vostres comentaris són benvinguts i celebrats. Els vostres likes i shares també. I si sou dels qui en gaudiu des del silenci i la discreció, espero que us hagi aprofitat igualment.
#ParaulesRomaneses Una de curteta, avui: “fereastră”. És una cosa que es pot obrir (a deschide) o tancar (a închide). Els catalans, quan fem una despesa extraordinària, hi tirem la casa, per aquí. Els romanesos, quan “arunca banii pe fereastră”, gasten de manera exagerada, que si no és la mateixa idea s’hi acosta molt. Ja ho teniu?
Exacte! Del llatí “fenestra”, nosaltres n’hem fet la “finestra” i ells, la “fereastră”, com els francesos n’han fet la “fenêtre” i els italians, com nosaltres, la “finestra”. El més espavilat ha estat en Bill Gates, que ha fet Windows i s’ha fet d’or. I els més rarets, els castellans, que surten amb això de la “ventana” que no s’assembla a res. Perquè vegeu, estimats romanesos i romaneses, que el català s’assembla més al romanès que no l’espanyol… 😉
Per no deixar cap serrell (com seria això en romanès, amants de la paremiologia i de la comparació d’expressions?), deixeu-me explicar per acabar que “a deschide” ve del llatí “descludere” i que “a închide” ve de “includere”. “A arunca” seria ‘llençar o tirar una cosa’ i els “banii” són els diners (en plural i amb l’article determinat, com sempre, enganxat al darrere; en singular i sense article és “ban”).
Si us ha agradat, daţi un like sau un share. I si no, aruncaţi-mă pe fereastra!
Avui, tres #ParaulesRomaneses al preu d’una. I, a més, diferents, perquè avui tinc ganes de fer una incursió en les paraules del romanès que vénen d’altres llengües amb les quals han tingut contacte. Crec que aquest aspecte de les llengües també és interessant i el romanès, per variar, resulta un dels exemples més atractius. Som-hi doncs.
Com que he vist que el tema de la gastronomia tira molt (l’altre dia vaig compartir un apunt de l’amic Toni Hermoso Pulido sobre les bombes romaneses), comencem pels “sarmale”, un deliciós i elaborat àpat que he tingut el plaer de degustar en més d’una ocasió gràcies a la generositat de diverses cuineres, a les quals aprofito per donar les gràcies. Doncs bé, resulta que la paraula ve del turc “sarma”.
Però la influència del turc en el romanès va més enllà de la cuina i arriba a expressions com “habar nu am”, que seria l’equivalent del nostre “no en tinc ni idea” i que es fa servir moltíssim, conjugant el verb d’acord amb la persona i el temps verbal. En el turc actual, la paraula “haber” és la que es fa servir per a les notícies. Literalment, doncs, és com dir que no en tens notícia, o sigui, que no ho saps.
I per acabar, “bacşiş”, que cal pronunciar amb dues xeix i com si fos un mot agut i que també ve del turc “bahşiş”, que vol dir ‘propina’. Si abans, a “habar”, hi havia un lleu canvi vocàlic, ara hi ha un lleu canvi consonàntic, però la paraula és ben vigent. Si sabeu turc m’ho podreu corroborar.
O sigui, que una frase com “habar nu am dacă trebuie dat bacşiş pentru sarmalele” voldria dir ‘no tinc ni idea si cal donar propina pels sarmale”.
I com que ja he fet altres referències a pel·lícules, avui n’hi ha una que ens ve que ni pintada i que es va projectar al darrer cicle de cinema romanès de la Filmoteca de Catalunya: “Aferim!”, ambientada en l’època de dominació turca. Es tracta d’una pel·lícula que els qui poden veure en versió original gaudeixen molt més perquè es veu que els diàlegs són fantàstics, però en tot cas, si l’heu de veure amb subtítols, també val la pena.
#ParaulesRomaneses Quan totes les llengües fan servir la mateixa paraula, francament, no hi trobes la gràcia. Quan de la “cadira” en castellà en diuen “silla”, en francès “chaise”, en anglès “chair”, en alemany “Stuhl”, en italià “sedia”, etc., jo ja em frego les mans per saber com ho diuen en romanès. Ho sabeu?
Scaun! Amb un diftong que fa que la a sigui la vocal forta. O sigui, que hem d’anar fins a l’altra punta de la romanitat, dins d’un illot envoltat d’eslaus i altres famílies lingüístiques, per trobar-li un cosinet al nostre conegut “escó”. Perquè resulta que l’etimologia és comuna: el llatí “scamnum”.
No sé si m’omplen més les paraules que són idèntiques en català i en romanès (que no en són poques) o les que, com aquesta, et fan trobar cosinets on menys t’ho esperes.
Bona nit, bona gent!
PS: Una de les coses que més m’agrada de fer aquests breus apunts lingüístics és veure com ens barregem catalans i romanesos. “Catalans i romanesos, com més paraules, més entesos!”
#ParaulesRomaneses de tres en tres, darrerament. Si diumenge us en donava tres que venien del turc, avui us en proposo tres que vénen del francès perquè vegeu com en saben, d’adaptar-les fonèticament.
La primera, via actualitat política, és “laş”. És un adjectiu. En femení és “laşă” i en plural, “laşi, laşe”. La candidata a les presidencials moldaves de diumenge Maia Sandu l’ha fet servir darrerament per referir-se als seus contrincants, sigui perquè no anaven als debats o sigui perquè es retiren de la cursa: “Sunt nişte laşi”, deia. (Si no sabeu de què va, ho explico una mica als darrers apunts del blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/xaviermir/?cat=7). Doncs bé, com que el diacrític de sota de la essa fa que es pronunciï com una xeix, els qui sabeu francès potser ja hi heu identificat el “lâche”, ‘covard’.
La segona és “trotuar”, que és la part del carrer dedicada als vianants (no “peatons”, eh?, que això és una interferència del castellà) i que també és una fidelíssima adaptació fonètica del “trottoir”, però sense doblar la lletra t, que a ells no els fa cap falta. Nosaltres en diem “vorera” (però confesso que durant anys en vaig dir “acera”, pronunciat amb essa!).
I la tercera i última, de fet, ja us l’he avançada perquè és la manera com anomenen els vianants: “pieton”, exactament com el francès, però n’eliminen l’accent (piéton). Un cop tenen la paraula adaptada, fan el plural d’acord amb les seves regles, amb la qual cosa el resultat és “pietoni”.
Us n’he triat només tres, però la quantitat de gal·licismes que té el romanès és impressionant. Per tant, si ja sabeu francès, feu el favor, no sigueu laşi i poseu-vos a aprendre el romanès, que ja teniu part del camí fet! 😉
PS: Pot produir certa confusió el fet que una de les ciutats més importants de Romania es digui Iaşi, amb i llatina inicial, però majúscula. Amb segons quina tipografia no hi ha diferència entre el nom de la ciutat i la paraula “covards”. Quin mal rotllo, no? Ara es pensaran que els estic dient covards, pobres! Buf!
M’imagino que en ple pont de Tots Sants poc que estareu per #ParaulesRomaneses, però podem provar-ho, encara que sigui només per als qui us quedeu a casa. Si és el cas, us proposo la paraula “ruşine”. Recordeu que el diacrític de sota de la essa la converteix en xeix. Per tant, sona “ruixine” (però els del català oriental no hem de neutralitzar la e).
És tendre quan una criatura diu “mi-e ruşine”. Per animar-la, li podem dir “fără ruşine!”. Si ens trobem en una situació comprometedora, podem “muri de ruşine”. I segur que a tots, en algun moment de la nostra infantesa ens van esbroncar dient-nos “nu-ţi e ruşine?!”. Si encara no ho heu endevinat, començaré a enfadar-me i potser us hauré de dir “ruşine să vă fie!” o, per dir-ho com sembla que va dir-ho Jaume I i després ho han popularitzat Al
tall (https://www.youtube.com/watch?v=IFRAyTLQGXg) “vergonya, cavallers, vergonya”.
Efectivament, “ruşine” és ‘vergonya’. I què passa quan passem molta vergonya? Que ens posem vermells com un tomàquet, oi? I sabeu com es diu un “tomàquet” en romanès? O roşie! I “roşie” és també el color vermell (o roig, que així s’assemblen més totes dues llengües). És com si diguéssim “em va agafar una tomaquera…!”
Però tranquils, que ja callo, que ja sé que ara no és temps de tomàquets, sinó de castanyes. El que passa és que quan veig tant de Halloween i tanta collonada americana per aquí em ve de gust etzibar-los: “ruşine să vă fie!”