En la represa del meu bloc el dia 16 em referia a l’article d’El Punt en què Jordi Cabré esmentava un lector seu amb el qual em podia identificar. Tot i que ell no diu res d’aquest lector seu, aquest seria un cas en què un bloc surt de la blogosfera per entrar al món de la lletra impresa. Un altre cas és el de Pere Meroño, que el 25 de juliol va escriure al seu bloc una entrada sobre el documental Aiguaviva i ara, si aneu al cinema, hi trobareu la seva crítica al costat de la d’altres publicacions. També al marge de la política hi ha el cas de Cristina Vallès, que ha publicat un llibre amb textos del seu bloc l’Aeroplà del Raval. Aquests són uns quants exemples. N’hi ha més, però tampoc és ara la meva intenció fer-ne un inventari exhaustiu. El que sí vull és reivindicar un tracte de justícia per als blocaires. En la blogosfera és molt i molt freqüent de trobar-hi referències a articles de la premsa impresa, però encara costa massa veure el mateix en sentit contrari. Quants articulistes professionals inclouen referències a blocs? Per quin motiu no ho fan? Consideren que el mitjà de publicació és de categoria inferior? Per simple inèrcia?
Mentre jo estava de vacances, el primer dia d’agost va aparèixer a l’Avui un article de Sàez Mateu en què parlava de la viabilitat de l’independentisme i en feia una caricatura en forma de botonet, que podia haver estat perfectament una vareta màgica per acabar de tractar el personal com si fóssim il·lusos. L’article va merèixer un parell d’anotacions al bloc de Pau Comes. Comes hi feia unes consideracions crítiques, respectuoses, constructives, dignes del millor articulista, perfectament comparables en qualitat a qualsevol dels qui cobren per escriure articles d’opinió. No he vist fins ara que Sàez hagi inclòs en els seus articles cap referència al bloc de Pau Comes. I això que el bloc val la pena. Observant aquesta unidireccionalitat en els fluxos d’opinió, em pregunto si els articulistes professionals (1) entren a la blogosfera però prefereixen no referir-s’hi explícitament, o (2) ni tan sols es prenen la molèstia, per falta de temps o de ganes, de saber què diuen els blocaires. Ho dic, és clar, en general, sabent que hi ha excepcions.
Si del que es tracta és de professionalitzar-se com a opinaire, la continuïtat d’aquest flux unidireccional podria comportar que els lectors de la blogosfera acabin tenint més punts de vista al seu abast que no pas els lectors de premsa exclusivament, i per tant, la consulta de blocs seria obligada per a tot bon opinaire. Però la insistència a no referir-s’hi es podria interpretar com una voluntat expressa de barrar el pas a un mitjà de comunicació alternatiu.
Si del que es tracta, per part dels diaris, és d’oferir un espai d’opinió al més constructiu possible, caldria anar buscant mecanismes que acostin els diaris al dinamisme dels blocs, i si no es vol jugar aquesta carta perquè es reconeixen limitacions diguem-ne tècniques, potser el que caldria és incorporar els blocs a les pàgines impreses. El fenomen blocaire és a la premsa el mateix que l’emule per a les discogràfiques. És a ells que convé adaptar-se a la nova realitat si no volen quedar desplaçats. Els blocs tenen el risc de la saturació: es pot ser lector diari de 30 blocs, però no de 3.000. La premsa té el prestigi, però té el problema de la viabilitat econòmica i el de la temptació de control polític. A veure si entre tots sabem resoldre aquest trencaclosques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja ho deia aquell: el perill de fer elogis, és que t’arrisques a què te’ls tornin 😉 . Conyes a part, només arribar de vacances, corro a connectar-me al teu bloc, i em trobo amb aquesta magnífica sèrie de posts per escalfar motors, i amb aquesta referència al meu bloc. Gràcies pel comentaris elogiosos, tot i que malauradament desmesurats. Ja m’agradaria saber escriure prou bé per dedicar-m’hi, però com deia algú altre no fa gaire, la diferència entre algú que escriu i un escriptor, és que el segon escriu coses prou interessants perquè un editor les vulgui publicar (de tota manera, estic obert a estudiar propostes 🙂 ). Com que no sóc un professional del teclat (abans en deien la ploma), però vull fer arribar el meu punt de vista a la gent, intento exposar els meus arguments de la manera més clara i entenedora possible, escrivint de manera correcta. Per això també m’agrada tant el teu bloc: no només coincidim en el fons, sinó també força en la forma de veure i plantejar les coses. Tant, que m’he acostumat a llegir el teu bloc abans d’escriure res al meu, ja que sovint te m’avances en els temes a tractar, i no es tracta d’escriure posts quasi clavats!
Pel que fa al tema de la relació blocs – premsa tradicional, ja vaig escriure alguna cosa ("el futur que ens espera"), però crec que mereix una anàlisi més aprofundida, que intentaré fer en un altre post. Tenint en compte la intencionalitat política de Sáez en el seu article, en cas que conegui el meu bloc -cosa per demostrar-, és comprensible que no vulgui donar ressò a opinions contràries si creu que el seu abast és limitat. Jo no escrivia tant per a respondre’l a ell, sinó per a donar una altra visió a gent que pugui llegir tant l’Avui -on esriu ell- com els blocs de Vilaweb. I que a partir d’aquí es facin la seva opinió. Malauradament, la difusió del meu bloc és limitada, però a vegades m’ha sorprès llegir en algun diari tradicional idees i fins i tot fragments de text que jo havia escrit al meu bloc poc abans. Cosa que agraeixo, ja que les idees, un cop les publiques, ja deixen de ser teves, i passen a pertànyer a més gent. I com més es difonguin, millor.
I per acabar, no cal dir que em sumo a la iniciativa de reclamar un Estat propi la setmana del 4 al 10 de setembre. N’aniré fent publicitat al meu bloc.
Salut!