En tots dos casos el mecanisme de funcionament és el mateix: el doble relat. El pacte fiscal pot ser, efectivament, una manera d’acabar de legitimar un posterior procés de secessió. Personalment continuo pensant que no era necessari, que no calia inventar-se una nova estesa de mà després de la contundent sentència del Tribunal Constitucional; i en tot cas veurem si realment té l’efecte que el Govern diu que busca. El juny passat, el darrer BOP del CEO deia que un 51,1 % dels enquestats (més del 70 % en realitat perquè l’abstenció no compta!, com explica en Jordi Regincós), votarien SÍ en un referèndum d’independència. Si el proper BOP apareix després de la negativa de Rajoy a la proposta de pacte fiscal i no reflecteix un augment substancial del suport a la independència, aquest argument en què s’ha basat CiU per fer-nos fer la marrada del pacte fiscal i fer-nos perdre dos anys haurà quedat invalidat.
El que ja avui em sembla un error evident i que no cal esperar a comprovar és el que va fer ahir el president Mas d’intentar convertir la manifestació de l’Onze de Setembre en un clam de suport al pacte fiscal. I estic convençut que no fa cap mena de falta que m’estengui en explicacions. El 10 de juliol de 2010 ja hi va haver una batalla oberta per presentar aquella manifestació com un acte de suport a l’autonomia i sembla que el govern ho vol tornar a provar. Crec, sincerament, que és un dels errors més greus que ha comès el president fins ara.
En aquest punt, vistes aquestes declaracions del president Mas i d’altres que hem sentit i que sentirem, moltes persones han deixat de percebre el pacte fiscal com un pas i el veuen ja com un obstacle, cosa que els allunya de CiU i fa que augmenti la desconfiança en el govern. Abans d’aquestes declaracions ja hi havia acèrrims detractors i acèrrims partidaris, però la qüestió són els percentatges, diguem. Si el pacte fiscal es fa per comprovar que ens diuen que no i poder legitimar el següent pas, com diu el relat convergent, val més que no el fem durar gaire perquè, com diu Ramon Tremosa, tenim el temps en contra. Si, per contra, fos un obstacle, una manera l’allargar la situació, caldria empescar-se, per exemple, noves mostres “explícites” de suport, potser una consulta que demostri a Espanya que la proposta té el suport de tot un poble o fins i tot avançar les eleccions i llegir-ne el resultat, interessadament i esbiaixada, en aquesta clau.
Siguem optimistes, però, i pensem que serem capaços de convèncer el govern de Mas perquè no allargui més l’espera. Ho podem fer l’Onze de Setembre i ho podem fer als nostres apunts de bloc i a les nostres piulades. També ho pot fer la societat civil, la mateixa a la qual vol apel·lar Artur Mas. Si ho aconseguim, el govern donarà per fracassada definitivament la seva principal aposta, però podrà dir que calia fer el pas i el pas s’ha fet. Aleshores quedarà el darrer pas/obstacle: la hisenda pròpia.
La hisenda pròpia, un obstacle? Algú de vosaltres deu estar pensant que en aquest punt he perdut els papers i que sóc un desconfiat patològic. Potser sí, però no puc evitar la reflexió en aquests termes. Si el govern va per feina i tira pel dret i posa en funcionament la hisenda catalana tant si es vol com si no es vol, tornarà a tenir el meu suport com l’ha tingut per presentar una proposta de pacte fiscal que era la del concert econòmic (no l’hauria tingut per a qualsevol altra fotesa rebaixada). Començar a recaptar i administrar els nostres impostos serà bo per al país. Ara bé, si el govern decideix convertir la hisenda pròpia en l’ham de la seva campanya d’unes eleccions anticipades com el 2010 va fer amb el pacte fiscal, tornarà a fer-se evident que es tracta més d’una manera d’allargar l’agonia que no de passos cap a la transició nacional, perquè per posar en funcionament la Hisenda Catalana no calen unes eleccions, perquè el govern té assegurat el suport parlamentari per fer-ho.
I, finalment, deixeu-m’ho dir: el pitjor del cas és que aquests dos relats conviuen dins la coalició de govern. Mentre uns, des de càrrecs interns del partit, diuen “o pacte fiscal o independència”, els qui han estat designats per decidir en nom del país es fan els suecs o fins remen en direcció contrària. I no descarteu que de tant en tant s’escapi un cop de rem que deixi algun company de coalició ben estabornidet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!