Sobrequés també és
crític amb el PSC: ?El PSC sempre ha estat presoner, ha
viscut aquesta situació esquizofrènica d’estar sotmès
a la disciplina del PSOE (…) Això ha posat sempre
unes hipoteques que han dut a que el PSC encara no hagi guanyat unes
eleccions a Catalunya.? I finalment em sembla destacable això:
?Desitjo que el Tribunal Constitucional declari
anticonstitucional l’Estatut, perquè això obrirà
els ulls de molta gent. Demostrarà que amb aquests espanyols
és molt difícil mantenir tractes d’igual a igual. Això
pot ser positiu per fer augmentar la consciència nacional dels
catalans a favor de posicions més independentistes.?
El Singular Digital es fa ressò
de les 15.000 adhesions d’estatpropi.cat. Ahir, al Sant Jordi, m’érem
12.000. I ha estat portada en alguns diaris. Per què els
15.000 d’estatpropi.cat no són mai portada als diaris?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest matí em plantejava que ens cal saber com funciona això de les decisions de què és notícia, i quina una és més o menys important.
I estic rumiant sobre les relacions de tot l’implicat aquí i el que en diem premsa local; tant pel que fa a continguts, com en el tema de les percepcions.
El col·lectiu Estatpropi.cat hauria d’emetre notes de premsa periòdiques amb el nombre d’adherits i la seva distribució geogràfica, així ocm enviar-la a tots els mitjans de ocmunicació i agències conegudes. És el que fan totes les organitzacions.
A partir d’aquí, hi entra el criteri del mitjà, però sempre tindreu més repercussió que si no ho feu.
Seré pare en dues setmanes i encara he de veure de quin temps disposo però si a finals d’any encara no teniu ningú us puc ajudar a redactar-les: oriolopez@mesvilaweb.cat
Xavier,
Em permeto repetir ací el comentari que he deixat al bloc d’en Saül Gordillo, perquè penso que és pertinent fer-ho, i perquè crec que val la pena donar el màxim de divulgació en aquesta denúncia.
Heu vist el pseudodebat
de L’Âgora sobre Tarradellas? Vergonyós! D’antuvi, tots els convidats, menys
un, representaven matisos _dins_ el tarradellisme: en Josep Fornas,
tarradellista abrandat de tota la vida; Sánchez Terán; l’Espasa del PSUC, que
ha estat fins i tot més obtús del que ja ens tenia acostumats (fins a l’extrem
de fer, a aquestes alçades!, un panegíric de la Constitució espanyola del 78 i
de l’estatut principatí… de Sau!). L’única excepció, relativa, l’historiador
Solé i Sabaté, suaument crític, tan sols. Feia ben bé l’efecte d’un programa de
deu anys enrere, quan tot era intocable i només existia la història oficial del
règim. Atesa la forçada obertura de marcs esdevinguda els darrers anys,
¿assistim a una involució historiogràfica de mans de TV3? Podria confirmar-ho
la bibliografia final, amb un cas escandalós: citen històries generals de la Transició,
una biografia de Suárez, dues hagiografies tarradellistes actualment al mercat
(una de les quals obra del “demócrata de toda la vida” don Carlos Sentís);
citen, fins i tot, llibres descatalogats d’escassa pertinència; però “obliden”
el llibre de Josep Benet _El president Tarradellas en els seus textos_, és a
dir, l’obra més rellevant per al que es tractava. Si això no és un cas escandalós
de cen-su-ra política desvergonyida, ja em direu… D’altra banda, ¿és
estadísticament possible que entre les intervencions dels expectadors n’hi hagi
hagut tan poques que denunciessin Tarradellas des de l’angle de la dignitat
nacional? Per no parlar del final de festa, amb repetició d’un documental
oficialista al màxim a què es noten massa els anys…
Plantejo aquesta
alarma al teu bloc, Xavier, com ho he fet en el d’en Saül, perquè sí que és una àgora per a gent
mínimament crítica amb les rodes de molí hispano-psoeres.
Benvolgut Xavier,
Ja fa temps que penso que gent com el Jaume Sobrequés, el X. Rubert de Ventós i l’Oriol Bohigas, que s’han mostrat sovint favorables a la independència de Catalunya tot i ser o haver estat del PSC, haurien de fer una d’aquestes coses: (1) ser crítics més sovint amb la submissió del PSC al PSOE; (2) aprofitar que tenen certa parròquia més o menys maragalliana per escriure (especialment a diaris com El Periódico) des d’un óptica més clarament sobiranista (seria més efectiu que fer-ho des de l’AVUI); (3) ingressar a ERC o donar-li suport (o almenys a algun dels seus corrents interns, com Reagrupament.cat), o allargar la seva mà cap als sectors sobiranistes i més socialdemòcrates de CiU.
És hora que els sobiranistes que hi ha als 4 partits formalment d’obediència catalana al Parlament uneixin els seus esforços perquè la independència de Catalunya sigui (1) una arma en la negociació amb Espanya pels anys que ens hi quedin dintre i (2) un objectiu a assolir a curt-mitjà termini.
Així sigui.