Si l’avi poeta tragués el cap de la tomba es tornaria a morir de l’ensurt en veure els néts que li han sortit. Del president Pasqual ja no cal parlar-ne perquè l’amiguet Zapatero l’ha prejubilat. Tenia contracte per quatre anys prorrogable a quatre més, però una OPA hostil venuda als accionistes com una gran operació ha acabat posant un tal Montilla al capdavant del partit. I ara, ves per on, és president de la Generalitat. Però com deia no és de Pasqual de qui demano la dimissió sinó d’Ernest. Segons una informació llegida a E-notícies, el nostre conseller d’Educació diu que el català no corre perill perquè és la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. En demano la dimissió perquè aquesta afirmació demostra una gran ignorància en sociolingüística. L’aprenentatge no garanteix l’ús, benvolgut conseller, i on la llengua flaqueja és en l’ús. Heu sentit mai a parlar de "llatinització"?
La llatinització, que no té res a veure amb la romanització, fa referència al procés pel qual una llengua pot arribar a tenir el mateix estatus que el llatí. Es pot estudiar a les universitats, s’hi poden escrirue tesis doctorals i pot ser fins i tot la llengua habitual d’algunes elits. Però el llatí (el clàssic) és una llengua morta. Doncs al català li pot passar el mateix. Correm el risc que acabi essent, únicament, una assignatura. No es tracta de ser pessimistes o optimistes. Es tracta d’estar informats, d’assessorar-se. Si el conseller no coneix el tipus de problema que té entre mans, que demani consell a algun sociolingüista del Departament, o a algú de Política Lingüística, encara que depengui d’ERC. I si no, a l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana.
Mentre Ernest Maragall navega en sociolingüística, la navegació per Internet em porta a un excel·lent article de David Miró sobre el "canvi" d’ERC en què es demostra la virtut que han tingut els dos articles de Carretero. ERC ha rebut algunes crítiques últimament, però crec que les respostes que s’estan donant són bones i que el debat, quan és seriós, reverteix en benefici de l’independentisme. Miró l’encerta de ple quan escriu: "En aquest context, ERC canvia el seu discurs de pin i bandera i es
marca un objectiu molt pujolià: presentar l?independentisme com una
cosa útil per Catalunya per ampliar la seva base social. I això
implicava, bàsicament, dues coses: subratllar el perfil esquerrà del
partit i obrir-se a nous sectors socials que podríem definir com a
independentistes tàctics, és a dir, persones que no es declaren com a
tals però que ?en determinades circumstàncies? no s?hi oposarien." Efectivament, el que ell anomena independentisme de pin i bandera ja ha fet el recorregut que podia fer. Renunciar a ampliar aquesta base és condemnar-se a l’estancament. Precisament fa poc escrivia sobre la tipologia de la població que calia tenir en compte en un pla sobiranista, i Miró es refereix als "independentistes tàctics". Ningú no pot negar que ERC té una estratègia, però es troba en una etapa de pols amb el PSC en què no ens podem permetre llançar-nos pedres a la teulada. No fa pas gaire que ERC no tenia ni una dotzena de diputats i afrontava una escissió que amenaçava de tornar l’independentisme parlamentari a les catacumbes de la fragmentació. Avui ERC és al govern i la seva implantació social és indiscutible. Al sobiranisme li cal un partit d’aquestes característiques si vol continuar avançant. I si el soci de govern diu coses que no ens agraden, com és el cas d’Ernest Maragall, és a ell a qui hem de dirigir les crítiques, i no a ERC per haver-hi pactat. De tot aquest soroll d’altres se’n riuen per sota el nas. Que potser no fa mal al nacionalisme espanyol que Carod vagi a l’Índia com si fos el cap d’un estat independent? Per què no posem el dit en aquesta nafra?
Mentre al primer front, doncs, ERC reacciona a les crítiques explicant-se amb articles a la premsa i cicles de conferències, al segon front sembla que Madí va quedant desplaçat, que qualsevol dia d’aquests els joves d’Unió engegaran a fregir espàrrecs en Duran. I des del tercer front, la societat civil, continua la pressió. Pressió perquè ERC no abaixi la guàrdia, pressió perquè CiU se sobiranitzi, pressió perquè els mitjans tractin la qüestió de l’autodeterminació. Amb aquests tres fronts treballant sense descans, la resta és qüestió de temps. Qui caigui en el pessimisme serà perquè vol. Al bloc Catalunya 2014 escriuen que "continua el moviment" (m’afegeixo a la petició que l’Àgora parli de sobiranisme a propòsit del 18 de febrer i si cal muntem una altra campanya, que ja no ve d’aquí). I en Jesús Palomar ens fa arribar l’opinió de la seva veïna, que creu que ens cal la independència per viure millor. Així, tal com sona. Ni història ni llengua ni romanços: per viure millor. Música celestial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estar al govern, per a fer què? Aquesta es la questió.
No estar per a cobrar.
Sembla que, a manca de res consistent, teniu ara la campanya de dir que el més important es estar al govern. I no serveix per a res, estar a un govern de comparsa , sense veu, sense cap programa propi, muts, i subordinats el 95%.
Per questions professionals, segueixo informacion de la India sovint. I puc negar-vos l’exageració propagandistica. Ningú espera a ningú com si fos un cap d’estat. Ni ho es ni se l’espera com a res més que el que és.
No exagereu tant, que la pica ja està plena.
A manca de res diferent de res, ara novament la fé. Ja veureu el viatge a la India. I?, com diu el jovent. Segur que no es posa corona d’espines aquesta vegada. Però també es va fer campanya guiada, i amb funcionaris i fons publics pel mig, per escalfar l’ambient de casa dient que aquell viatge de Maragall/Carod a Jerusalem i a veure a l’ANP seria històric. I ho va ser per aquella trista i vergonyant cabriola , com si fossin adolescents pirats, amb fotogarfies incloses que van fer, com a protagonista en Carod, i com a suporters, en Maragall, la Terron i ..
Per molt repetir-ho, els fets no us acompanyen.
Els dos articles d’en Vendrell han aclarit quelcom? Res. La claca ja pot dir que es estratègia, que estan més a la defensiva que l’Alcoià quan li tiraven corners en contra (ja sé que la historieta va a l’inrevès), tot i perdre per 11 a 0.
Està clar: un Sr. Montilla i Psoe-psc, amb 37 diputats, fa, desfà, fa parlar, fa callar, i té el poder absolut del govern de Catalunya gràcies a la decisió d’ERC. I fa el que fa. No fa recursos contra el castellà ampliat a les aules catalanes, no diu res sobre la bofetada juridica que el Consultiu ha donat al govern tripartit i als 3 partits sobre la Llei ZP espanyola de dependència, i la inconsstitucionalitat de 3/4 parts dels seus articles.
Fum, com sempre, per a intentar tapar inactivitat, fracassos, i espanyolitzacio.
Es l’estratègia maoista de fer alguns pasos enrera per a després fer el gran salt endevant.? No fotem. Que els resultats electorals del 1-N son els que son, i l’espanyolitzacio, des del govern tripartit, augmenta.
I també m’ha sobtat aquesta refrència als 12 diputats de fa legislatires d’ERC. Quants creieu que en tindra a la propera, sigui quan sigui. Una quinzena.
I de la quinzena a la dotzena en van tres, només.
Carod, us molesti o no, segueix sent, amb l’excepció d’en Fdez. Diaz, el politic pitjor valorat pels catalans des de fa més de 3 anys. En tots els baròmetres, pulsòmetres, minienquestes, macroenquestes, es repeteix.
I la gent, el poble, no es tonto.
No us ho penseu pas.
Quan algú ha enganyant molt alguna vegada, la 2a. i la 3a. vegada ja no succeeixen.
Tens raó que el conseller hauria de demanar consell si és que vol tractar millor la llengua. De fet aquesta fora la millor situació que imagino. Però, i si no és aquest el problema? Estaríem davant un conseller del nostre govern que, coneixent el què sí coneixen els que decreten (govern d’Espanya), o els que aplaudeixen (Piquè: mentre més castellà millor! això és evident, fonamental! etc.(diu)), o els qui planegen; fa i diu no per ignorància, sinó per complicitat.
I si és per pors electorals, penso que ens cal ésser encara menys compressius. I si es tracta d’ignorància, més aviat (gràcies per l’enllaç de l’associació de sociolingüistes de llengua catalana) cal exigir-li recolzament a treballs com aquest (que segur necessita), i tants que es podrien recollir, i no deixar que, ni el conseller Ernest Maragall, ni altres del nostre govern, vagi confonent al personal. (Abús d’autoritat com a informador, li dic jo).
Em sembla que no ho he dit prou endreçat ni clar. Miraré d’ordenar millor aquestes idees. De moment m’hi afegeixo a demanar a l’Àgora que tracti el tema del sobiranisme en realció al 18 de febrer. Una possible pregunta podria ser: La manifestació del 18 de febrer passat va ser recolzada per moltes i diferents associacions, per molts particualrs, i, d’entrada per tots els partits del Parlament excepte el PP. Després es varen desmarcar CiU, PSC, i ICV. I aquí començà una espècie de deslegitimació de dues coses per part dels altres partits. Primer de la veu de la societat civil organitzada que fa una crida general, i alhora i també del partit ERC per no abandonar el suport a una demanda tant fonamental (i això sí que és fonamental, sr. Piquè. La defensa del dret de decidir i tot el què aquest implica.)
Tot i la campanya en contra la manifestació fou gran, ferma, clara i tranquil·la, però la versió oficial vol ser que no va estar res. Ens podríem preguntar: Com ho veiem ara? Es vol mantenir aquella versió oficial? I, Quins dels actuals partits amb representació al parlament recolzarien ara, i quins tornarien a deslegitimar el paper de la societat, davant una nova convocatòria?
La Catalunya de pandereta ( o de flabiol) torna a estar de festival. Així ho marca l’agenda de l’inefable germaníssim. Si des de dintre el govern aquest Maragall és capaç d’actuar de piròman, què no faria estant fora d’ell!!
Bé, el Bruc mediàtic (o Madiàtic) ja torna a tenir munició: la Pàtria, la Bandera, la Llengua. Qui ha fet dubtar dels èxits de la immersió lingüística i ha proporcionat sucoses gratificacions (Concerts en diuen) a les escoles privadíssimes que no complien la llei, qui ha propiciat que l’escola pública quedès al darrera de qualsevol escola pública de l’Europa dels 15, amb els nivells de renda similars a Catalunya, ara s’ho passarà molt bé. Maragall, el germà, els torna a fer la feina.
Sempre havíem pensat que un Conseller o Consellera d’educació Socialista tindria el perfil que va imposar el mestratge de Marta Mata i l’associació que va impulsar "Rosa Sensat". Però no. Aquí està el gran nyap dels socialistes: primer no saber desplegar el Pacte Nacional per l’Educació i enrocar-ho tot a la primera de canvi. Segon ser incapaços de desenvolupar una política pròpia d’educació i haver d’anar a remolc dels estirabots del Maragall germà.
Sí que en els governs conservadors de la dreta regionalista hi ha hagut bastants ineptes com a Consellers, vaja, però això no és excusa per tenir-ne ara un que no arriba a l’alçada de la categoria del càrrec. Aquesta és la responsabilitat dels socialistes, i del president de la Generalitat.
Esperem que la resposta de la comunitat educativa estigui a l’alçada de la situació. Maragall dimissió!
(Maragall dimissió). Campanya per la derogació decret d´ensenyament al món blocaire
Com
és sabut, el govern espanyol va engegar la seva maquinària legislativa
i va cometre per enèsima vegada l´intent d´invasió competencial en
l´ensenyament primari a Catalunya. El fet és, malgrat les reticències
dels socis de govern d´ERC i IC, el conseller Ernest Maragall, no veia
malament el decret d´ampliació a una hora lectiva més de castellà a
l´escola. Després d´una primera rectificació, ahir es va fer públic que
tirava pel dret un decret d´inclusió d´una tercera hora en castellà a
primària . És un fet gravíssim. Parlant jo amb professionals de
l´ensenyament, així com denuncia també el principal sindicat nacional
d´ensenyament USTEC, el que
això suposarà serà trencar el principi de normalització lingüística del
català, basat a ús del català com a llengua vehicular, a excepció les
hores de castellà i anglès, i amb l´anunciat es pretén que d´altres
matèries comencin a ser amb castellà, a elecció del centre, per
l´anunciat decret.
Amb una hora
més, i tal com es planteja el decret, deixa en mans de les escoles,
aplicar una hora més de castellà, i per tant trencant el principi de
normalització del català. Avui diuen que, ja van tard, es
presentarà un recurs d´inconstitucionalitat per invasió competencial.
Però crec que la qüestió és que Ernest Maragall, el germaníssim del
President sortint, Pasqual, en l´àmbit personal el veu bé i no entén
que està al capdavant del món educatiu del país, i no ha estat a
l´alçada de les circumstàncies. Amb la llengua catalana no s´hi juga.
Els pactes i lluites internes dins les families del PSC, per haber-hi
pacte entre sector Montilla i sector Maragall es va visualitzar
col.locant a una persona com l´Ernest Maragall, com a quota i no expert
en la matèria. Hi ara els nostres escolars en poden pagar les
conseqüències.
Si la situació és ja complicada , i a l´ensenyament
secundari , malgrat la carta enviada a professors recordant la llengua
vehicular era el català, i encara ara h ha a l´entorn d´un 40% de
professors de secundària que imparteixen en castellà, sobretot en
l´àmbit metropolità, la situació darrera engega totes les alarmes. Per
molt que es digui que hi ha un esborrany, cal que no es faci efectiu . Si
tenim plenes competències i autogovern en ensenyament, o s´exerceixen,
o ens colonitzen legislativament des de l´estat espanyol. Cal veure la
reacció del govern en conjunt davant els fets greus.
Però , modestament, faig una crida dirigida al món blocaire a : Posar a les entrades dels respectius comentaris al blocs d´entrada: (Maragall dimissió)
I de manera indefinida impulsant que:
–
S´exigeixi la derogació del decret de la generalitat,que ens subordina
a un ordre competencial espanyol en un àmbit de no competència o
ingerència com és el marc espanyol d´ensenyament.
–
Demanar al President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, una
posició ferma en la qüestió i la dimissió del conseller Ernest Maragall
per col·laboracionisme en el principi de la derogació de la
normalització lingüística del català, amb l´implantació d´una hora més
de castellà a primària, trencant model vigent que tants bons fruits ha
donat en l´aprenentatge lingüístic de noies i nois del nostre país.
Puig-reig (Berguedà), a 31 de gener del 2007
Per adhesions blocaires escriviu-me a: llibertats@gmail.com
Jo li aconsello al Conseller que passi uns dies d’immersió a les aules d’una gran part del nostre país, i sabrà què és lluitar a les trinxeres. Afirmar que el català no corre perill perquè és la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, és viure en una altra dimensió