Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

2 de juliol de 2007
0 comentaris

(Maragall dimissió) Nació.cat: el millor, al final

Després de llegir el llibre de Saül Gordillo arribo a la conclusió que el millor és el final. Però tranquil, Saül, que no em refereixo al decàleg de Vicent Partal; no estic dient que el millor del llibre sigui el decàleg i no el llibre en si. Nació.cat té dues parts. Formalment en són tres perquè el periodista blocaire de referència dóna un protagonisme especial al fenomen blocaire, però en realitat hi ha una primera part on s’explica com va anar la conquesta del .cat i una segona part on es fa un repàs de la Internet catalana a través dels seus protagonistes, inclosa la blogosfera.

De la primera part va bé saber-ne els protagonistes, els noms propis (Amadeu Abril, Manel Sanromà, Jordi Alvinyà, etc.) i és un plaer comprovar que, tot i el canvi de govern a la Generalitat, tant des de CiU com des d’ERC s’hi va donar suport. Que hi ha interessos en comú entre CiU i ERC és tan evident com que l’objectiu de la plena sobirania encara no els uneix. Calia tenir un relat periodístic que expliqués com va anar la gesta i Saül Gordillo era la persona més adequada per fer-ho.

El llibre té un bloc on s’hi poden trobar els enllaços amb els noms propis, els blocaires i mitjans que se n’han fet ressò i moltes altres coses. Nació.cat, llibre i bloc, són com un nou testament, un relat dels nostres orígens que inclou les hagiografies que pertoquen (i no ho dic despectivament) perquè tots sapiguem qui és qui en aquesta nova era en què ens trobem. Llibre i bloc combinats són excel·lents eines per al debat, eines de capçalera per situar-se quan calgui, perquè sovint la rapidesa d’aquests mitjans ens arrossega, ens sacseja i ens mareja i necessitem seure, resituar-nos i recordar quin és el projecte col·lectiu pel qual estem treballant. Al llibre, per exemple, hi trobem una frase de David de Montserrat que cal tenir en compte en el debat entre el .cat i el .ct: "Si la llengua i la cultura castellana disposés d’un domini .his que identifiqués tota la comunitat hispana, Espanya renunciaria al .es?" (pàg. 61)

Però la gràcia d’un llibre és que recordi també les "anècdotes", i la que protagonitza l’actual president de la Generalitat no té pèrdua. A la mateixa pàgina 61 en Saül explica que Montilla "va sorprendre tothom en una roda de premsa en què va afirmar públicament que el govern del PSOE donaria llum verda als dominis .cat per a la llengua i .ct per al territori".

La segona part del llibre descriu la formació de la nació catalana digital. I aquí és on comença el present. Emociona saber que un grup de persones van assolir la gesta del .cat, però encara emociona més pensar que aquesta fita no és un punt d’arribada sinó un punt de partida. Amb la presa de consciència de la gran oportunitat que hem rebut, la nació sencera es llança a la construcció de l’espai digital. I això passa per acords com el de gener d’aquest any entre Google i la Biblioteca de Catalunya, per aconseguir que grans empreses tinguin el web en català, etc.

El punt feble de tot plegat continuen essent les infraestructures. I en Saül no pot ser més clar com a periodista: "El Govern de Catalunya, però, no té competències sobre telecomunicacions. L’Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya recollia competències en aquesta matèria, però el tràmit a Madrid, amb el colofó del pacte de la Moncloa, van servir per a ‘passar-hi el ribot’…" El mateix nacionalisme que va veure la utilitat del .cat no podria reconèixer ara que som en un atzucac i que cal apostar per la plena sobirania, per tenir totes les competències que no tinguin els ajuntaments per baix i la Unió Europea per dalt?

El llibre repassa, en el tram final, els mitjans digitals catalans (Vilaweb, La Malla, el Grup Nació Digital, Comunicació 21, Tribuna Catalana, Eurotribune, El Singular Digital, El Debat, Directe.cat, E-notícies, E-criteri, Racó Català…), les comunitats com Tinet.Org i Arenys.Org, la importància estratègica de la UOC, i tots els elements que configuren la Internet catalana. També els blocs, a través de tres capítols. Al final del primer, "Una xarxa polititzada", una de les millors frases del llibre: "La Catalunya virtual encara no casa amb la Catalunya real, diríem, però des de la virtualitat hi ha qui creu que cada vegada es pot anar transformant la realitat." I a la pàgina 123, una altra de bona: "Els blocs són, al capdavall, una oportunitat per a reforçar la Internet de parla catalana, aixecant-ne el llistó i innovant permanentment en aquesta nova cultura."

Sí senyor! A això em referia amb el títol d’aquest article. Després d’aquesta frase ve l’explicació del mot catosfera, el decàleg de Vicent Partal i un llistat de les entitats adherides a la Fundació PuntCat. Quan un llegeix aquesta frase té la sensació que les estones dedicades al bloc no són perdudes, que tots plegats estem construint la nació virtual amb el nostre granet de sorra. I això és una empenta, una entrada d’aire fresc important. Gràcies, Saül, per haver escrit aquest relat, per haver-lo lligat amb la Internet catalana i per haver-hi posat aquest colofó que fa dels blocaires, els qui aboquem continguts a la Xarxa al marge dels mitjans, un element important en aquest entramat virtual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!