Albert
Boadella ha estat entrevistat
a La
Razón. L’Alfons López
Tena té tota la raó quan diu que hem de llegir la
premsa nacionalista espanyola perquè no ens passin per alt
coses com aquesta. En tot cas, sempre hi ha algú que se’n fa
ressò i en aquesta ocasió me n’he assabentat per
E-notícies.
El fragment que suscita el meu interès és aquest:
?Cataluña tendrá
alguna forma de secesión o de independencia. España ha
perdido a Cataluña sentimentalmente. Es curioso, porque no
ocurre igual con el País Vasco, allí se sienten más
ligados a los españoles. (…) Al final lo que va a pasar es
que España terminará diciendo «váyanse de
una vez».? Mentre
altres fingeixen, doncs, que la unitat d’Espanya encara es pot
salvar, Boadella, que no té cap necessitat de fingir en una
entrevista perquè ja ho fa prou en la seva professió,
diu les coses tal com les veu. Sí senyor! Tindrem un estat
propi.
I el
tindrem més aviat que no ens pensem. També ho diu
Víctor Alexandre en un altre article a E-notícies
que comença ?El
dia que Catalunya sigui independent, cosa que és més a
prop del que molts es pensen,…?
Ja deia en aquest bloc fa uns dies que ?Això
va de veres i encara hi ha qui no s’ho creu?. I és que
tots aquells factors de canvi que poden contribuir al procés
estan convenientment encarats. Com a molt poden allargar-ho, però
en cap cas es podrà aturar l’evolució de l’opinió
pública.
Boadella
també és notícia al Singular
Digital, on afirma això
mateix, però també diu que "no
serà Esquerra Republicana qui liderarà aquest procés".
Potser no. Potser serà la societat civil. Potser hi haurà
un partit nou format per persones que no siguin professionals de la
política i que es presentaran als comicis amb l’únic
objectiu de votar al Parlament a favor de la independència per
tot seguit convocar eleccions novament. Potser hi haurà una
candidatura transversal. En tot cas, els qui estan tranquils perquè
basen els seus càlculs de probabilitat d’un futur estat propi
en els resultats d’ERC han de saber que l’independentisme no es
redueix a aquest partit. Si volen continuar ignorant-ho es trobaran
la sorpresa a sobre sense saber d’on ha vingut. Els qui no són
badocs, però -i Boadella pot ser un sarcàstic o un
demagog, però no és cap ruc-, coneixen les dades i
s’adonen de la tendència.
És
hora, doncs, que tothom s’adapti a la nova realitat. Ja no som un
país que algun dia podria ser independent. Som un país
que és a punt de posar-hi data. Només ens cal saber el
quan i el com. I pel meu gust, anem amb retard. Esperem que de la
conferència nacional d’ERC en surti una bona empenta des del
primer front i que en el segon front Artur Mas es deixi de
refundacions i es posi a treballar. Això de fer coincidir la
seva conferència amb el 20-N és mal senyal. Si no és
que ens sorprèn i agafa el brau per les banyes, el dia 20 de
novembre Mas serà un cadàver polític superat per
la societat i per les circumstàncies. I en tot cas, des del
tercer front no ens aturarem. Aquest dissabte omplirem el Sant Jordi.
Ja podem anar preparant entre tots l’agenda sobiranista de novembre.
PS: Ja
conec el sentit de les paraules de Boadella, que pensa que Catalunya
està malalta i fa un intent d’assimilar el nostre procés
independentista amb el nacionalsocialisme alemany per tenyir de desprestigi i negativisme un procés democràtic, exemplar i engrescador. Si pensa que a
Espanya trobarà menys malalts, però, no sap on es fica.
De quin color es pensa que serà Espanya quan deixi de tenir
els vots que ara li vénen del PSC?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si no és en un conte (com el de Quim Monzó) serà una llibertat esperpèntica amb Boadella de bufó i Carod de Rei.
Bon apunt, Xavi. En Boadella estava tip dels tics d’en Pujol i de la societat catalana. Ell troba més sa el país "costumbrista" ple de toreros i tonadilleras, de guardia-civils i de capellans, de pueblerinos i de viatjants catalans de llenceria o de sants d’Olot. En Boadella està ancorat en una imatge romàntica que li agradaria perpetuar perquè des de sempre li ha servit la caricatura feta i no ha hagut de treballar: s’ha limitat a prendre apunts de la realitat i a distorsionar-la un pèl de res per provocar la rialla crítica i anar fent la viu-viu.
Espanya, després de la Secessió de Catalunya, serà encara aquest país d’espardenya i pandereta, extraviat, això sí, en la immensa T-4 i l’enorme complex lúdico-laboral del Santander Central Hispano (una ciutat dins una ciutat, tu!, amb tots els executius elegantment uniformats, supurant riquesa i diner, poca broma). Però haurà perdut els qui li fèiem de públic, de convidado de piedra, de dolent de l’obra o d’ase dels cops…en el monumental chotis peripatètic que és la celebració diària del nacionalisme espanyol, aquesta cosa rància que en teoria no existeix, però que atabala els sentits a mica que gires el dial del 102.8 i se te’n va al 102.0, o quan no pots evitar de llegir les portades de La sinRazón o El subMundo.
En Boadella ha vingut a prendre apunts de la nostra vella realitat per collonar-nos fent esquetxos a Madrid, i s’ha trobat amb un present que el descoloca: la part transcendent de Catalunya, la que ell voldria humiliar per nacionalista, xiruquera i devota del Virolai… s’ha atipat d’Espanya, ja no vol jugar, ja no està per collonades. Boadella venia a prendre mostres del convergent garrepa que fa gràcia quan rondina, i s’ha trobat amb una societat estigmatitzada, tipa d’encallar-se dos cops al dia en el mateix tren o a la mateixa autopista sense que se li perdoni un sol peatge. Boadella s’ha acollonit quan ha rebut damunt seu la mirada dels jueus d’Espanya, dels qui duem el cartellet al front d’"insolidàrios" mentre un funcionari de l’estat ens segueix arreu com un àngel de la guarda i ens aspira les butxaques amb un formulari d’Hacienda Pública.
Aleshores ha tornat a Madrid i ha vomitat la seva perplexitat: el país que coneixia i que estimava en la seva imperfecció, ja no existeix. Algú s’ha carregat la seva Espanya. I el més fotut, per a ell, és que sap que no hem estat els catalans. Han sigut ells, els germans castellans, els pares de la pàtria comuna, els qui ens havien d’acollir fraternalment i curar-nos de les nostres manies separatistes.
Ho han brodat.
El Palau Sant Jordi s’ha d’omplir el diumenge.
És això el què volies dir, veritat Xavier?
Endavant!