Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
Carod
fa una aparició
a la televisió i el país en va ple. No només
a la blogosfera, sinó al carrer. Sembla que hagi ressuscitat
un mite. La televisió té aquestes coses. Avui,
personalment, tinc la sensació que tot bull. Dissabte hi ha la
Conferència Nacional d’ERC; diumenge, l’acte de la Comissió
de la Dignitat. El país està amb els ànims
encesos contra els socialistes, que continuen decidits a substituir
el PP en el trist paper de partit espanyolista. Són capaços
de votar contra
la moció que reclamava els papers de Salamanca i després
enviar representants a l’acte que els reclama. Crec que aquestes
coses es comenten soles. A Tribuna
Catalana també ho
expliquen.
D’altra
banda, cada dia que passa som més a prop del cop de gràcia
a l’estatutet. Espanya és a punt de consumar la decisió.
El cop de porta, diria jo. Artur Mas parla
de la legitimitat del TC. Joan Ridao ha publicat fa poc el llibre
El pla B, on la
decisió del TC hi té un cert pes. Dilluns surt també
el llibre d’Esquerra Independentista. Vilaweb prepara un reportatge
sobre la Conferència d’ERC. Estatpropi.cat
és a punt d’arribar a les 15.000 adhesions; la Xarxa
de Blocs Sobiranistes, als 500 membres…
Uff!!
Tal com està el país, crec que aquest bloc comença
a perdre la seva raó de ser. Em sento desbordat. Massa coses a
comentar. Ara només espero les dades del CEO.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"Si la Nació Catalana diu prou … potser que es prepari per trencar!?"
El Carod parla molt bé per la tele però la seva aposta no ens porta cap a un estat propi sinó cap a un estatutet dels altres. No hauríem de deixar-nos enganyar! Qui de veritat podria portar-nos cap a un estat propi abans ho seria el projecte de Carretero, algú que dia a dia ja insinua la ruptura, algú que de veritat ja ha trencat "Quan va denunciar públicament la mentida de Zapatero" "Quan diu que no siguem il·lusos, que per a Espanya totes les gesticulacions actuals són anticonstitucionals -de la seva constitució, és clar!-" "Quan diu que a Europa només compten els estats" …
Si de veritat volem un estat propi cal que no ens deixem enganyar per carallots com en Carot, en Ridao o en Puigcercós, per dir-ne només tres.
I cal, amics sobiranistes, que no siguem tant pallussos tots plegats per continuar fent com la "Comissió de la Dignitat" que ha estat reivindicant la caritat d’uns papers "nostres" durant anys sense expressar ni una vegada que l’eina capaç de tornar-nos tots els papers haguts i per haver és un "estat propi!".
"Prou!" és un mot molt maco, emprenyat i reivindicatiu, però sol, sense estar acompanyat de la paraula independència o sense "estat propi" o sense "Trencament" no té cap força ni efecte. O sigui que l’enemic se’n fot! com es fot dels "independentistes domesticats" aquells que a cop de poltrones i de desviacions ideològiques ja no fan por a ningú!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
Permet-me que, sense que serveixi de precedent, repeteixi aquí el comentari que he fet a un apunt paral·lel de Saül Gordillo.
En termes espanyols, la intervenció de Carod segurament
fou molt forta; però en termes de coherència nacional catalana em sembla ben fluixa,
i poc consistent. Per exemple, aqueixa pseudodefensa del català amb subterfugis
legalisto-bilingüistes (resposta al “castellano-leonés”, qui, per cert, feia un
paral·lelisme invertit desaprofitat per Carod). Per exemple: amb l’explicació de
les raons per les quals molts catalans sentim desafecte per l’Estat espanyol, i
altres discursos de regional dolgut per la incomprensió, Carod, com ja és
habitual, produïa la impressió d’un independentisme vacil·lant, o bé d’escassa justificació
política. Per exemple: apel·lar a la legalitat espanyola per a defensar l’ús
del terme _País Valencià_ és denigrant, així com ho és justificar, pel mateix
motiu, la presumpta “legitimitat” de l’engendre “Comunidad Valenciana”. Allò
coherent hauria estat explicar que emprem _País Valencià_ per la senzilla raó
que és el nom del territori (tant com Josep Lluís és el nom de Carod), mentre
que “Comunidad Valenciana” és un encobriment espanyolista que cal denunciar.
Ara; que el projecte “nacional” de Carod és regional, o sigui, que es limita al
Principat, no ho podia deixar més clar quan, davant la insistència d’un
blavero, Carod afirmava que li agradaria un Estat per a tota la nació catalana,
però “a títol personal”; com si diguéssim, “si s’hi apunten, millor”
(subratllem l’”apunten”). Una cosa és
que, tàcticament, se cerqui d’antuvi la independència del Piemont principatí, i
una altra que hom renunciï apriorísticament a més de la meitat del territori
nacional, com si el Principat fos “la Catalunya de debò” i “els altres”, si un
cas, haguessin de “apuntar-s’hi”. ERC,
¿no diu adreçar-se al conjunt dels Països Catalans? ¿No té implantació a
Catalunya Nord, a les Illes, al País Valencià? Doncs, ¿en quin congrés s’hi ha
renunciat? ¿En quin concepte té el senyor Carod els militants extraprincipatins
del seu partit?
Carod enfocà prou malament la qüestió futbolística; hauria
pogut tractar la pregunta com allò que era: una manifestació de la incapacitat
de concebre’s fora d’Espanya, dins aqueix automatisme acrític que percep “Espanya”
com a gran i plena d’oportunitats (!), i Catalunya com l‘antítesi. També podria
haver fet reflexionar sobre la inversió de la realitat que feia aquella noia:
és _ara_ quan ens rebutgen pel simple fet de ser catalans, i la independència
és l’única possibilitat que arribin a respectar-nos, precisament. Era una
ocasió perfecta per a desbaratar la lògica dependentista tot aprofitant que es
manifestava en un microàmbit pràctic i concret, fàcilment accessible a la
comprensió de tothom. En comptes d’aprofitar l’avinentesa, Carod, en abundar en
la lògica invertida (alienada) d’aquella noia, assumia la lògica dependentista.
En definitiva, la intervenció de Carod fou,
desgraciadament, més o menys el que era d’esperar. No entenc aquesta acollida
tan positiva que li dóna la blocosfera “sobiranista”, la veritat.
"Sembla que hagi ressuscitat
un mite"… Carod no serà l’au fènix en la política catalana del segle XXI? De les cendres es torna a encendre per esdevenir colossal! I quan és un nyicris, un no-res, s’apaivaga per tornar-se a calcinar, tot sol, i llavors erigir-se… No et dóna aquesta impressió Xavier?
Xavier,
Només dir-te que no m’ha agradat gens el comentari final del post. Espero que no pensis a tancar el bloc. És imprescindible i una referència. Necessitem eines com aquesta per fer un seguiment qualitatiu dels progressos cap a la independència.
Per cert. he reactivat el meu bloc (l’havia congelat per manca de temps) i tinc preparades un seguit de propostes i reflexions sobre tot plegat. Aviat les aniré penjant. Ja em diràs què et sembla!
perecardus.cat
La constant divagació sobre si el Cosntitucional es prounciarà a favor o en contra del nostre Estatut té un efecte pervers contra el que cal estar alerta. Sense voler-ho, els periodistes i els polítics estan donant la sensació que si el pronunciament és favorable haurem obtingut un gran èxit i fins i tot una victòria. Contraposant els dolents (PSOE) als perversos (PP) s’arriba a la implícita conclusió que si guanyés el grup "progrepsoeísta", que ens va polir l’Estatut dels catalans, haurem guanyat ves a saber què. De fet no haurem guanyat res sinó que només ens hauran confirmat un estatut espanyolitzat pel seu parlament. No caiguem, doncs, en la trampa presentant el grup progrepsoeista com si fossin els bons de la pel.li. Són espanyolistes com els altres però amb les formes canviades. Sigui quina sigui la decisió d’aquest podrit tribunal, hi haurem perdut sempre perquè com a molt només poden confirmar una desgràcia d’estatut que no ha sortit del nostre parlament.
Per molt que algú no li agrada, Carod és un líder i serà un mite del Segle XXI, igual que ho van ser Companys i Macià al Segle XX.