Són molts anys de sentir-ne
parlar. Són molts anys de sentir a dir ?jo no ho veuré?,
?Espanya no ens deixaria?, ?tu no saps què dius?, etc.
Són moltes persones que hi han deixat la pell, moltes
persones que tossudament han recuperat la memòria i ens l’han
llegada. Són molt anys sentint-nos minoritaris, desesperats
davant d’una societat adormida en qüestió d’ambició
nacional, resignada a no plantejar-se mai tenir un estat propi. Sigui
per la dictadura del general Franco o sigui pel cop d’estat del 23 de
febrer, semblava que això de la independència era per
als altres. Són molts llibres i molta militància que
mai no podrem agrair prou. Molts esforços individuals. Moltes
hores de moltes vides que haurien pogut destinar-se a altres coses i
deixar altres fruits. Però els catalans i les catalanes som
tossuts i des que vam perdre la sobirania ens hem anat passant el
relleu de la memòria, de la reivindicació. Doncs bé:
s’acosta el final d’aquest llarguíssim camí.
La psicologia humana és
complexa, apassionant i sovint desesperant. Tot just quan el procés
comença el seu tram final, tot just quan els esforços
mantinguts durant 300 anys comencen a donar fruit, quan les minories
que sempre hem estat i que darrerament hem anat deixant de ser som a
punt de convertir-nos en majoria, quan l’aspecte sociològic
del país és a punt de fer un tomb, quan s’acosta el
moment en què se t’escapa un somriure de felicitat, d’emoció,
potser fins i tot alguna llàgrima, no és possible que
encara hi hagi qui no se’n vulgui adonar. Cal continuar treballant.
No ens podem relaxar ni podem badar. No hem de refiar-nos de res.
Però som la darrera baula d’una cadena de tres-cents anys.
Finalment escèptics, resignats, deprimits, desenganyats,
descreguts, i tots plegats prendrem consciència que ara va de
veres. Que ja no és un somni ni un horitzó indefinit. És
un projecte en positiu que cada cop rep més suports. Volem un
estat propi i el tindrem.
Només cal mirar una mica enrere
i adonar-se fins a quin punt ha augmentat la presència del
debat. Són molts els matins en què Antoni Bassas
planteja obertament la independència nacional als seus
contertulians. Són molts els articles que la defensen,
expliquen i desglossen a la premsa. És impressionant la
presència del debat a la Internet catalana. Aquesta setmana,
l’Entre línies de TV3
explicava que hi ha immigració independentista i oferia
algunes entrevistes a persones que no s’ho creien. Doncs sí,
n’hi ha. I no pas pocs. Dilluns vinent, un altre espai televisiu amb
una audiència considerable com és l’Amics,
coneguts i saludats tractarà
la qüestió de la independència. I ara que Xavi
Coral ha substituït Ramon Rovira a l’Àgora
no seria estrany que també s’hi dediqués un debat que
millorés el que es va fer la temporada passada. I un 30
minuts. I el que faci falta. Ara
sí que cap periodista que no vulgui quedar com l’Urdaci pot
negar que el debat independentista és actualitat.
Arriba
el moment en què els qui no s’ho havien plantejat mai comencen
a plantejar-s’ho. I dubto que siguin majoria els qui prefereixin
continuar dins l’Estat espanyol. Farem un procés intel·ligent,
tranquil, pacífic, irreversible. I encomanarem aquestes ganes
de ser lliures que tenim i que hem anat acumulant durant tants anys.
Qui no ho vulgui compartir és lliure de quedar-ne al marge.
Però és un privilegi poder viure en primera línia
la formació d’un nou estat per voluntat política de les
persones que l’integraran i sense haver de recórrer a les
armes. És una batalla d’idees, dialèctica i política.
Tindrem un estat per als Països Catalans. En voleu més
proves? L’exemplar d’El
Temps que ha sortit aquest
dimarts. N’informa Tribuna Catalana.
I a la revista, a propòsit del referèndum, es demanen:
?Preguntar és ofendre?? I és clar que no!
Referèndum és democràcia. Oi que ningú
voldrà ser un antidemòcrata?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És cert, el debat sobiranista és per tot arreu. Teles, ràdios i premsa en parlen a diari. Però el que més m’engresca a mi no és això, t’ho pots ben creure. El que més m’engresca és que tinc bones vibracions. No sé perquè és. Potser de veure que això sembla no tenir fre? Contràriament al que he vist en ocasions passades, ara sembla que el debat i la fressa sobre la nostra independència no calla, ja no és cosa d’uns dies o setmanes. Els sobiranistes semblen més engrescats que mai a conseguir que l’engranatge segueixi rutllant i la prova més palpable, com molt bé has dit, la trobem a Internet.
Endavant!