Fa unes setmanes, el debat era què havíem de fer si es convocava una manifestació de resposta a la sentència del TC. Si s’acaba fent, mantinc la meva posició personal: hi aniré i, al marge d’allò que digui la pancarta i qui hi hagi al darrere, jo cridaré ben fort el nom de l’única sortida possible a aquesta situació: INDEPENDÈNCIA. Via democràcia, és clar; com sempre. Resulta difícil poder evitar que la gent comenci a cridar això en una manifestació que alguns voldrien conduir cap a la defensa de l’Estatut d’autonomia. En canvi, publicar un editorial, aconseguir adhesions i obrir grups de Facebook on s’adhereixin milers de persones és molt més controlable. Compte, doncs, amb aquesta maquiavèl·lica jugada. Cada cop en som més els qui fem sentir la nostra veu per dir quina és l’única dignitat possible. Llegiu, per exemple, aquests tres articulistes del Singular Digital:
Àstrid Bierge: “Em fa pixar de riure que els directors de
La Vanguardia i
El Periódico
-que es veu que són els autors de l’editorial- ens vulguin fer creure
que vetllen per la dignitat de Catalunya, quan els seus diaris
contribueixen cada dia a rebaixar-la. (…) no et pot semblar bo un
pacte que incompleix l’Estatut i després fer un editorial demanant que
Espanya te’l respecti (…) Ells el que volen és mantenir l’
statu quo, que no hi hagi trencadissa.”
Carles Boix: “[A través del personatge KAPPA]. Confesso que l’editorial em va emocionar el primer cop
que la vaig llegir. Però, cinc minuts després, amb el cap més fred, em
va semblar que tot era una broma, que algú hi volia amagar alguna cosa,
al darrere.”
Víctor Alexandre: “L’editorial esmentat és la genuflexió més servil que han fet els poders
fàctics catalans davant d’Espanya en molts anys i el crit d’alarma més
desesperat. I és que mai com ara no s’havia vist tan clar que la
independència de Catalunya ja no té aturador, mai com ara no s’havia
vist tan clar que el procés d’alliberament nacional que ha iniciat
aquest país ja no té camí de retorn. No és estrany, per tant, que els
dependentistes estiguin tan amoïnats. Jo, si fos dependentista, també
ho estaria en veure cada cop més a prop la fi dels meus privilegis.”
Si, d’acord, però parafrassejant en Victor Alexandre, la genuflexió més servil que s’ha fet mai a Catalunya ha sigut lliurar totes les institucións politiques catalanes a qui governa l’estat espanyol impedint qualsevol progrés nacional i econòmic de la Nació catalana.
Tots tres articulistes l’han clavat! La campanya que ha orquestrat la federació catalana del PSOE amb els adhesius reforça la tesi del Carles Boix.
Són els mateixos que van obligar als líders polítics mediocres (Psc-Ciu-Ic) a pactar l’estatut de la Montcloa, en contra de la voluntat majoritària dels diputats i diputades al Parlament de Catalunya. Són els que van aconseguir que només anés a votar el ridícul percentatge d’electors al referèndum. Són els mateixos que, cadascú des del seu entorn, pressionen i pressionen perquè els independentistes no estiguin al govern. Són els mateixos que en els treinta anys d’existència del post-franquisme no han volgut desenvolupar un espai comunicaional català i en català. Són els que amb la dependència hi guanyen. Són els grans beneficiaris de les subscripcions de l’administració. Són el que són. Però ja ho va dir el cantautor: “Ells són aquí entre nosaltres … però nosaltres … on som?”
Sempre hem anat a remolc del que ells han considerat que era la “gran notícia” i sempre era la que tenia per objectiu ridiculitzar, fer befa, mofa, burla o escarni del sobiranisme. I ara … encara la mediocritat política (Psc-Ciu-Ic) els hi riuen les gràcies i elogien el servilisme dels unionistes.