Blog d'en Xavier Mir

Que el sobiranisme d’aquest país s’ha posat a caminar amb passa ferma és una realitat innegable. Si fa uns anys teníem un partit que s’autodefinia com a nacionalista amb majoria al Parlament i un independentisme residual, ara aquest independentisme ja no té res de residual, i no sols és parlamentari, sinó que governa, això sí, en coalició. Em refereixo, és clar, a ERC. Ara el mapa polític que es dibuixa per al proper cicle és sensiblement diferent. Fracassat l’últim intent reformista que va iniciar ERC amb el Pacte del Tinell, la plena sobirania dins la Unió Europea és ja l’únic camí que queda. El debat social sobre la independència està fent un salt qualitatiu que en els propers mesos, quan es dugui a terme el referèndum i es convoquin eleccions, serà encara més evident. I en aquest debat hi ha tres sectors: els qui amaguen l’opció de la independència, els qui la impulsen des del Parlament i els qui la impulsen des de fora del Parlament.

A l’independentisme parlamentari d’ERC se li ha de reconèixer el mèrit d’haver obtingut un suport electoral que a hores d’ara ningú no pot menystenir. Gràcies a la seva estratègia, avui tenim un president del Parlament independentista, una consellera d’Educació independentisa, un conseller primer independentista, un conseller de Comerç, Consum i Turisme independentista, una consellera de Benestar independentista i un conseller de Governació independentista que han demostrat a bastament que l’objectiu de la independència és perfectament compatible amb el fet de governar per al dia a dia. L’estratègia parlamentària ha significat per a ERC entrar en el joc de la política, amb tota la seva complexitat i les seves contradiccions, però amb una idea clara: el camí per arribar a la plena sobirania és la via democràtica, la voluntat majoritària del poble expressada a través dels seus representants polítics. ERC ha deixat enrere l’etapa testimonial perquè ha començat a fer política amb majúscules, a tenir programa, a tenir estratègia. I aquest ha estat un gran pas endavant per a l’independentisme. Qualsevol moviment social que tingui com a objectiu l’alliberament nacional estaria satisfet de tenir un partit independentista al govern.

Ara bé, el moviment social no s’acaba amb ERC. Hi ha un independentisme extraparlamentari. Sempre hi ha estat. De fet, la majoria dels actuals dirigents d’ERC en provenen. Aquest moviment social està format per partits sense representació parlamentària, plataformes, associacions, grups de pressió, etc. A alguns d’aquests grups hi han anat a parar els qui estan descontents amb l’estratègia d’ERC. Això fa que sovint les crítiques més àcides d’aquest independentisme extraparlamentari es dirigeixin al partit que presideix Carod-Rovira. Es va veure el darrer onze de setembre, quan la gent d’ERC es van sentir a dir botiflers com en altre temps ells havien dit a CiU. Sovint les crítiques es fonamenten en el pacte del Tinell, que va permetre l’accés a la presidència del PSC-PSOE i que és vist com una traïció, o en l’enèsim intent reformista que és el nou estatut. Aquest independentisme extraparlamentari és qui promou la campanya pel vot nul al referèndum de l’estatut i les concentracions previstes per dissabte vinent, primer d’abril. Però darrerament hi ha moltes altres iniciatives de la societat civil, que, com deia, s’està bellugant sensiblement. Entre altres, No en el nostre nom, el cicle de conferències Camins de sobirania, etc. Aquests moviments socials tenen un parell de referents com són la Plataforma en Defensa de l’Ebre i les concentracions contra la guerra, però també, i més recentment, la manifestació del 18 de febrer i la del dissabte anterior, 11 de febrer.

Aquest moviment social sobiranista comença a recordar l’esperit dels anys immediatament posteriors a la mort de Franco. És un moviment que cap independentista no pot rebutjar. Cal esperar que el moviment es cohesioni i que es faci més visible encara. Si volem trobar una sortida a les nostres aspiracions nacionals i socials que superi el marc actual d’encaix dins d’Espanya, ens cal una societat civil ben cohesionada al voltant d’aquest objectiu, una societat que marqui de prop les forces parlamentàries i que respongui amb contundència si la voràgine de la política espanyola o les ànsies de poder els porten a allunyar-se dels seus compromisos envers la societat.

Ara bé: perquè tot aquest esforç de la societat civil culmini el seu objectiu cal passar, en última instància, pel Parlament. És des d’allà, i enlloc més, que un dia un president de la Generalitat llegirà una declaració d’independència. Només quan una majoria absoluta de la cambra, i en representació de la corresponent majoria social, ho vulgui, només aleshores s’arribarà a la independència. Per tant, una estratègia intel·ligent de la societat civil hauria d’incloure la presència parlamentària. Dit d’una altra manera, l’independentisme parlamentari i l’extraparlamentari es necessiten l’un a l’altre malgrat les diferències que hi pugui haver entre ells. I seria una llàstima que no es comencés a pensar una estratègia comuna.

Calen gestos d’aproximació de totes dues parts. ERC va donar suport a la manifestació del 18 de febrer i va contribuir força que fos un èxit. Això ha impulsat encara més el moviment social. Dissabte vinent hi ha convocades concentracions a nombroses ciutats dels Països Catalans per demanar que es deixin de banda les reformes d’estatuts i que es comenci a caminar cap a l’estat propi. Probablement aquesta convocatòria hauria obtingut més suport si s’hagués fet més endavant, quan la reforma de l’estatut ja hagués acabat. En aquest sentit, es pot interpretar com un escac a ERC. Però val més deixar de banda les suspicàcies i adherir-se a la proposta, potser, que no pas fomentar les diferències. Com a independentista, doncs, voldria que ERC donés suport a aquestes concentracions com una manera d’estendre ponts de diàleg entre l’independentisme parlamentari i l’extraparlamentari, però també voldria que en aquestes concentracions no es tiressin pedres a la teulada cridant consignes contra ERC. Perquè el moviment avanci, tots ens hi hem de sentir còmodes. Un altra oportunitat per estendre ponts de diàleg serà el sentit del vot en el referèndum. ERC hauria de descartar definitivament el SÍ, que seria vist com una traïció, però seria una llàstima que l’independentisme arribés al referèndum dividit entre el NO i el vot NUL.

Què hauria de passar, doncs, i què no hauria de passar perquè el procés cap a la independència pugui culminar amb èxit al més aviat possible? ERC hauria de seguir aproximant-se a aquests moviments socials però sense intentar apropiar-se’ls. ERC hauria d’abandonar l’estratègia reformista definitivament un cop passat el referèndum. ERC hauria de presentar-se a les properes eleccions deixant ben clar que per formar govern amb ells cal assumir el projecte sobiranista o, com a alternativa, un govern de concentració amb els quatre partits que neutralitzi les lluites partidistes. I si cal tornar a l’oposició, s’hi torna. ERC hauria d’intentar consensuar el sentit del vot en el referèndum no sols amb les bases del seu partit, sinó amb el moviment social extraparlamentari.

Per la seva banda, l’independentisme extraparlamentari s’hauria de cohesionar. Hauria de dirigir les seves crítiques als qui realment bloquegen o oculten el debat sobiranista. Hauria d’actuar al marge de tots els partits i aglutinar els esforços no partidistes. Per entendre’ns, hauria d’acollir els sobiranistes que hi pugui haver a ICV, a CiU i al PSC. Hauria de dirigir els seus esforços cap a la societat civil, cap a la transversalitat. Aquest moviment ja s’ha posat en marxa i cada tarda de l’onze de setembre en veiem els fruits. Cal continuar en aquesta línia. Si som capaços, des de la societat civil, de dur a terme aquest moviment social, que ningú no dubti que aconseguirem el nostre objectiu. Si l’independentisme, però, torna a les velles lluites fratricides, ens complicarem el camí nosaltres mateixos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!