En la línia d’allò que escrivia Alfons López Tena diumenge passat a l’Avui i que també comentava a l’
apunt d’aquest matí, Esperanza Aguirre ha intentat tranquil·litzar els espanyols que es podrien arribar a alarmar si veiessin que la realitat d’Espanya no és la que els han estat venent. Segons el que ha dit en el to característic d’aquelles persones que tenen tanta experiència de la vida que ja no els cal ni escoltar, ni pensar ni fer cap mena d’anàlisi, vol que el Barça guanyi aquest vespre perquè la copa vagi a Espanya, perquè diu que el Barça és un equip espanyol, que la lliga que va guanyar el Barça és una lliga espanyola i que Barcelona és Espanya. Perfecte. Així, tots tranquils, poden continuar vivint la seva ficció en el seu submón
underground.
A la realitat, però, passa una altra cosa. Aquest vespre, les llengües oficials a Roma seran tres: l’itaià, l’anglès i… el castellà, no? Seria lògic i coherent d’acord amb el que diu Esperanza Aguirre, no? Si el Barça és tan espanyol i tot plegat és tan espanyol, la llengua ha de ser, lògicament, l’espanyol, és a dir, el castellà.
Doncs no: és el CATALÀ. La realitat és tossuda. Bon viatge, Esperança.
PS: Suposo que les estelades i les pancartes tipus “Catalonia is not Spain” o “We are nations of Europe: Bye Bye Spain” que s’hi veuran també donen la raó a Aguirre.
La copa anirà a Espanya.
El Barça és un equip espanyol.
La lliga que va guanyar el Barça és l’espanyola.
Això és així. No fem el joc pujolià de fer veure que les coses no són com són. Altra cosa és que emprem el Barça com a eina de protesta però seguint les regles del joc marcades.
És a dir, el legítim dret a la pataleta, que malgrat tot és enormement efectiu quan es creuen que ni existeixes, però que poc més enllà pot anar.
El Barça juga a la lliga espanyola igual com el Mónaco juga la lliga francesa o com el Catalan Dragons juguen la Copa Anglesa de Rugbi o com els equips canadencs de beisbol juguen la lliga dels Estats Units. T’inscrius en una competició no en un país. Si arribat el moment no volen que hi juguin ja hi haurà altres que ho voldran.
Sobre això que diu l’Espe i de si els catalans són espanyols només si guanyen és una actitud que diu molt i que no l’apliquen només amb nosaltres. Fa uns anys, quan Eurovisió era una cosa important la Remedios Amaya, aquella noia que va cantar “Quien maneja mi barca” i va quedar última amb zero punts, era la representant espanyola abans del concurs. Al dia següent vaig sentir i llegir a alguns periodistes que Eurovisió era un concurs de televisions i que la Remedios no representava Espanya sinó TVE. Cosa que, de fet, és certa. Però no es van adonar fins llavors….Esmento tot això perquè em semba significatiu d’una mena de mentalitat.
No es deia Juanito Müellberg aquell que quant va guanyar la medalla d’or d’esky de fons era espanyol i quant li varen retirar per dopatge, automàticament va tornar a ser alemany i dir-se Johan Müellberg?.
Estan boixos aquests romans!.
…a l’inframon on viuen com les rates escanya-rals que són; teniu tota la raó; ens roben i després què en fan, dels calers, foten propaganda d’estat, nacionalisme d’estat justament contra aquells als quals han robat; és a dir, practiquen el feixisme més escarransit; rates d’inframon.
Els catalans som gent de volada. Tres cents anys que pretendrien d’aixafar-nos, i nogensmenys encara ens enlairem, com avui, fins a cims on ningú altre ens pot atènyer.
Tot un any campions. Tot un any si més no.
Bo.